En l’Unio Europea, si una cosa no t’agrada, amenaces en anar-te’n i ya correran els atres. Ho dic perque com sempre nos estan atemorisant… que si la Comissio, que si la ‘troika’, que si les agencies de qualificacio, que si els inversors internacionals, que si el Banc Central, que si Alemania exigix no se que... 

          Ho hem vist, alguns que llegim mes llunt de lo que hi ha escrit. Els vintihuit han cedit al chantage del Regne Unit (Levante-EMV, 20-2-16) verbalisat en ‘yo vullc quedar-me, pero m’haveu de donar arguments per a convencer als meus ciutadans’ (com quasi sempre ha fet en el passat Catalunya respecte a Espanya). I la vella i descreguda Europa ha accedit als desijos de la filla impertinent que li importa una bufa pertanyer a la ‘unio’.

          ¿Qué li han ‘concedit’? El govern britanic podra llimitar les ajudes publiques als treballadors comunitaris alli residents durant un periodo de quatre anys; ‘adaptarà’, al nivell del païs de residencia, les subvencions per fills que vixquen fora; s’excloura de qualsevol proyecte o iniciativa encaminats a una major integracio politica, i, per ultim, es crearà un mecanisme per a que els estats fora de l’euro puguen forçar debats sobre lleis que ‘estimen’ contraries o perjudicials als seus interessos.

          Segons el primer ministre David Cameron, que ara fara campanya pel ‘si’, l’acort permet que puguen ficar cullerada en les qüestions que estimen oportunes de l’UE i quedar fora d’unes atres que no els interessen, com la moneda unica, els rescats financers o la possible creaccio d’un eixercit europeu. Si ya estaven autoexclosos de quasi totes les arees comunitaries, en estes noves concessions mantindran el paper de ‘chiquet malcriat’ per a continuar fent lo que vullguen, intentant decidir en lo maxim pero procurant contribuir-participar en lo minim.

          En definitiva, els actuals dirigents politics volen que el seu païs es quede al marge d’una major integracio politica i economica de l’UE.

          Aço no es nou. Ya reclamaren ‘distincions’ en 1984. L’ultralliberal i ultraconservadora Margaret Tatcher (l’admirada de la presidenta del PP Isabel Bonig) obtingue un desconte denominat ‘chec britanic” i es coneguda la frase que digue I want my money back, o siga, ‘que me tornen els meus diners’. Es tracta d’una compensacio –devolucio– perque la major part del presupost comunitari –llavors un 75 % (actualment un 40 %)– es destinava a la PAC –politica agraria comuna– i del qual es beneficiava ben poc, donat que este sector era menut en comparacio en uns atres del PIB. En aquell moment el Regne Unit era el tercer estat mes pobre de la Comunitat Economica Europea. En 2005, el primer ministre laboriste Tony Blair acceptà reduir, pero no eliminar, este privilegi sense sentit, quan ya no estaven en aquella situacio economica que el motivà.

          El Regne Unit ha obert el melo de la pertinença egoista al clup ‘en lo que el beneficie’ i ara sera qüestio de temps que els atres socis comencen a vore que poden fer lo mateix.

          Coms els atres membres, Espanya ha acceptat el caprig. En la Comissio d’Exteriors del Congres fon Podemos el que demanà que es vetara el pacte, perque en definitiva consolidava el paraïs fiscal que es la ‘City’ de Londres, en l’interior de l’Unio. Naturalment que no prosperà la mocio i s’autorisà al govern espanyol a ratificar el nou desig britanic.

          Fa uns dies, en Madrid, l’exministre de Finances de Grecia, Yanis Varoufakis, advertia (El Huffginton Post, 21-2-16) que si la desintegracio europea continúa acabarém com en els anys 30 i plantejava que el poder de les institucions europees es incompatible en la democracia i en la garantia dels drets dels ciutadans. Com a eixemple posava el colp d’estat financer dirigit i eixecutat en 2015 contra el seu païs (que continúa morint-se, pero que ya no es ‘preocupacio’ internacional). 

          Una mostra d’esta desintegracio es visible en la crisis dels refugiats (Chimo Lanuza comentava aci l’aparicio-desaparicio del fenomen en la prensa, 14-2-16). De la solidaritat inicial s’ha passat al ‘cadascu que se salve’, en la restriccio de drets dels migrants, en la reinstalacio de fronteres o en deixar que Grecia s’afone en la miseria en els ‘seus’ immigrants. (Espanya, per davant: hem acollit a 18 refugiats...). 

          La solucio que proponia Varoufakis es regenerar les institucions en una nova constitucio europea al servici dels ciutadans i per als ciutadans. (De pas recomane el seu ultim ensaig Economía sin corbata. Conversaciones con mi hija. A pesar de la tematica, es de facil llectura.).

          Ya ho he escrit en alguna atra ocasio. Me’n vullc anar d’esta Europa de merda, unicament util per als ‘mercats’, pero que oblida a les persones que l’integren. Una Europa a on un estat pot restringir drets comunitaris ‘a la carta’ i que alça murs i fronteres, internes i externes, per a les persones, pero que obri autopistes als capitals i les transnacionals.

          Una reflexio en clau estatal. ¿Qué els preocupa als barons socialistes del pacte en Ciudadanos: la perdua de drets laborals o els ‘pesebres’ de les diputacions?

Image: www.tiempo.hn-reina-de-inglaterra.

       Antoni Fontelles