Normes d'El Puig; La codificacio ortografica de la Llengua Valenciana

Normes d´El Puig

Versio resumida en 10 pagines (Manual Escolar Valencianiste)

Ampliacio: diferencies valencià-catala (fragment "En defensa de la llengua valenciana)

Documentacio formal de la llengua valenciana (1):  TM, TLL, TZ, TG, sordes finals, L·L

Documentacio formal de la llengua valenciana (2): CH, Y, -ISTE, -EA,  signes ortografics

 

 
ACI TENIU LES NORMES D´EL PUIG
 
EL SISTEMA ORTOGRAFIC VALENCIÀ
 
 
 

  Les lletres

 

Lletra
Nom
Eixemple
a 
a
 aigua 
b
 be
 barca 
c
 ce
 cendra, case 
ç
 cedeta
 llançar 
ch
 che
 chiquet 
d
 de
 dacsa 
e
 e
 era, tendre 
f
 efe
 figuera 
g
ge
gabia, giner 
h
haig
herba 
i
i
idea 
j
jota
jornada 
k
ka
kilo 
l
ele
linea 
ll
elle
llanda 
m
eme
mare 
n
ene
navaixa
ny
enye
nyespla
o
o
opera, sopa
p
pe
pedra
q
qu
quatre, queda
r
ere
cara
rr
erre
carro
s
ese
Senyera, posa
ss
esse
passar
t
te
terme
u
u
una
v
ve
vell
x
xe, equis
bruixa
y
i grega
yo
z
zeta
zero, dotze


Les vocals
A nivell fonologic el sistema vocalic tonic de la llengua valenciana presenta una substancial diferencia respecte al castellà: mentres est a soles te cinc vocals, el valencià en te set, encara que els signes grafics que les representen ne son cinc:
ValenciàCastella
a
e oberta
e tancada
i
o oberta
o tancada
u		a
(ie)
e
i
(ue)
o
u
La presencia de e i o obertes te una certa correspondencia en castella en els diftoncs ie i ue, compensant aixina l'absencia de les dos vocals obertes per mig d'estos diftoncs. Esta correspondencia no es exacta, per eixemple: vert ( e oberta) fe "verde" en castella o poc (o oberta) fa "poco", com es pot vore, sense diftoncs. A soles se poden donar algunes regles, mes o manco generals de quan apareix una vocal oberta. La qualitat de ser oberta, a banda de la a, a soles es dona en les vocals e, o, en posicio tonica. Excepcionalment apareixen en posicio atona: desset, deneu.

Regles de e oberta

  1. Quan a la e tonica li seguixca una i en la silaba següent: geni, premi, misteri, epidermic, endemic. Solament s'exceptuen estes paraules: Valencia, Denia, senia, sequia, sepia, tenia, iglesia.
  2. Quan la e tonica vaja seguida, en la silaba següent, per una u: credul, medula, perpetu, perdua
  3. Quan la e tonica vaja seguida per alguna de les següents consonants o grups:
    • e + rr: guerra, serra, ferro, verro
    • e + r + consonant que no siga labial (m, b, p) o velar (k, g): conversa, vert, merla, infern, caterva
    • e + consonant labial (m, p, b), fent excepcio en Salem, Josep, eixemple i Pep; en tots els atres casos es tancada: fem, ceba, cep
    • e + x[ks]: nexe, text, pretext, sext
    • e + l: tela, mel, empelt, Elig; execpte: armela que es pronuncia en e tancada
    • e + ct/pt ( -ect-, -ept-): objecte, precepte, recepta, insecte
  4. En el diftonc decreixent eu, quan la u procedix de la vocalisacio de -d-, -c- o -ty- llatines, sent la e en llati vulgar:
peu (<pedem)
deu (<decem)
preu (<pretium)
pero tambe tenim casos de e tancada:
creure (<credere)
creu (<cruce)

Regles de o oberta
  1. Quan la o tonica vaja seguida, en la silaba següent, d'una vocal i: prosodia, hidrofobic, oli, odi
  2. Quan la o tonica estiga seguida per una u en la silaba següent: socul, modul, monocul, lobul, globul
  3. Tindrem una o oberta quan en llati hi ha un diftonc au o una o breu. Alguns eixemples son paraules com: pobre, cosa, poc, tesor, or, nou, roda, colt, sol
  4. En el diftonc decreixent ou, quan la u ve de la vocalisacio d'una d'estes consonants o grups llatins -v-, -ce-, -g-, -b-, -ty-:
    moure (<movere)
    coure (<cocere)
    jou (<iugu)
    roure (<robore)
    pou (<puteu)
  5. Generalment, tenim o oberta, quan una o tonica va seguida per una consonant que no siga labial (b, m, p): agronom, ogre, taronja, teolec, hipodrom, osteotom; pero tenim paraules en o + labial que presenten la o obreta: nom, fenomen, moble, poble, obra, canelobre.
     

Paraules homografes
L'importancia en saber pronunciar i distinguir les dos parelles de e i de o no es a soles perque eixa es la norma per als valenciaparlants, sino perque al mateix temps servixen per a diferenciar significats. La dificultat està en que l'ortografia no dispon de dos signes per a diferenciar-les, pero aço no es un obstacul important per als que deprenen la llengua valenciana. En valencià trobem:


e obertae tancada
pel (substantiu, m.s., cabell)
Tens el pel ros		pel (contraccio, per + el)
Anavem pel riu
seu (substantiu, m.s.)
Era una seu important		seu (possessiu, m.s.)
Tot aixo es meu
meu (onomatopeya, crit del gat)
El gat fa meu		meu (possessiu, m.s.)
El meu llibre està aci
o obertao tancada
molt (verp, p.p. del moldre)
¿Ya haveu molt el cafe?		molt (adverbi de cantitat)
Tenen un roser molt alt
solc (verp soldre)
Solc anar per ta casa		solc (substantiu, m.s. espai entre dos cavallons)
Este solc està tort
sou (substantiu, m.s., cantitat de diners estipulada per un treball)
Te un sou dels bons		sou (verp ser)
Vosatres no sou analfabets

Paraules homografones
En l'apartat anterior tractavem de les paraules que, tenint la mateixa grafia, es pronunciaven de distinta forma. Conve coneixer que hi ha molts casos, en valencià, de paraules que presenten la mateixa grafia i la mateixa fonetica; es tracta de les paraules homografones. Podem classificar-les en:
 

  1. Homografones absolutes, tenen la mateixa categoria gramatical: cante: 1ª pers. sing., present indicatiu, canta. 1ª pers. sing., present sujuntiu, cantar. 3ª pers. sing., present subjuntiu, cantar.
    parlares: 2ª pers. sing., perfecte indicatiu, parlar. 2ª pers. sing., pret. imperfecte subjuntiu, parlar.
    vens: 2ª pers. sing., present indicatiu, vindre. 2ª pers. sing., present indicatiu, vendre.
     
  2. Homografones parcials, tenen distinta categoria gramatical: creu: substantiu, f.s., simbol propi dels cristians. 3ª pers. sing., present indicatiu, creure.
    portes: substantiu f.p., de porta. 2ªpers. sing., present indicatiu, portar. 2ª pers. sing., present subjuntiu, portar.
    pot: substantiu, m.s., recipient. 3ª pers sing., present indicatiu, poder.


 


  NORMES ORTOGRAFIQUES
S'escriu B (batre) 1. En inicial i interior de paraula: badalla, acaba, dubte.
2. En els prefixos AB-, OB-, ABS-, OBS-, SUB-: abces, obtus, abstracte, obstaculisar,  subproducte.
3. Davant de D, en diferent silaba, posarem B i no P: abdica, abdomen.
4. Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en B:
          - arap, no arab, pero arabisar
          - verp, no verb, pero verbal
          - mossarap, no mossarab, pero mossarabisme

 

S'escriu C 1. En so de [k] (colp)
1.1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.
1.2. En principi de silaba formant els grups consonantics CR, CL: crida, clau, dimecres, proclamà.
1.3. Davant de C, D, S, T, Z: accio, anecdota, dacsa, actua, eczema.
1.4. En final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en G o se conserve:

- atac, no atag, pero ataca
- prolec, no proleg, pero prologa
- fanc, no fang, pero fangos
 
2. En so de [s] (cendra)
2.1. Inicial i interior de paraula, davant de E, I: cel, cinc, incert, provincia.
2.2. Davant de A, O, U, escriurem ç (cedeta): caçar, llançol, vençut.
2.3. En posicio final de paraula, escriurem ç, sempre que en derivar s'escriga c:

- capaç, capacitat
- comerç, comerciar
2.4. En els sufixos -ac/-aça, -uç/-uça (aumentatius, despectius) i -iç/-iça (materia o tendencia): bonaç, malaltuç, pastiç.
 

S'escriu Ç (Vore C, 2.2, 2.3 i 2.4.)
 

S'escriu CH 1. En so de [c] (chic)
1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonants: chufa, Chirivella, clochina, archiu.
1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore G, 3).

2. En so de [k] (March)
2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Albuixech, Albiach.
 


S'escriu D (dit) 1. En principi i mig de paraula: donar, idea. Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmosfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).
2. En el grup consonantic DR: drago, moldre.
3. Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar s'escriga D:

- vert, no verd pero verdor.
- reverent, no reverend pero reverenda.
 


S'escriu F (farina) 1. Inicial, interior i fi de paraula: fer, corfa, bufa, baf.
2. En posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se transforrne en V o se mantinga:

- serf, no serv, pero servir.
- tuf, no tuv, pero atufar.
 

 
S'escriu G 1. En so de [g] (gat)
1.1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G): gabia, got, gust, regal, engolir, aigua.
1.2. Inicial i interior de paraula davant de E, I (GU): guerra, guisar, figuera, esguita.
1.3. Davant de UE, UI, portará dieresis la U quan se pronuncia: aigües, llingüistic.
1.4. En principi de paraula o de silaba, en els grups consonantics GR, GL: gracies, glop, agrana, regle.
1.5. Davant de D, M, N: Magdalena, fragmentar, insignificancia. Excepte en cultismes com: acme, dracma, esticnina, iconografia, tecnic, anecdota, sinecdoque i derivats.
1.6. Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) s'escriga G:

- amic, no amig, pero amigar.
- rec, no reg, pero regar.
- amarc, no amarg, pero amargar.
- sanc, no sang, pero sangonera.

2. En so de [g] (girar)
2,1. En posicio inicial de paraula i interior davant de E, I: argila, gel, giner. Excepte davant de -ecc-, -ect- (objeccio, objectiu i algunes mes), i en uns atres noms de procedencia grega o biblica: Jesus, Jeroni, Jeremies, Jerusalem, jerarquia, jeroglific.
2.2. En el grup -IG- en mig de paraula davant de G (formes dels verps acabats en -gir): afigga, rigga, frigga.
2.3. En posicio final de paraula la G darrere de I no es sonora, encara que en derivar se transforme:


- mig, pero miger.
- oreig, pero orejar.
2.4. No escriurem TG/TJ perque en valencià no hi ha mes que un so africat sonor, representat per G/J en qualsevol posicio:
- viage, no viatge.
- juge, no jutge.
- llenguage, no llenguatge.
- correja, no corretja.
3. En so de [ch] (roig)
3.1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U o de consonant, sempre que la I siga atona i muda: vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig. (Excepte Calig i Tirig en les que la I del grup se pronuncía.)
3.2. En posicio final de paraula, darrere de I tonica: desig, frig.
3.3. En posicio final de paraula apareix sempre [c], representat per IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora correspondent (G davant E, I i J davant A, O, U), o se mantinga (CH en tots els casos)
- trepig, trepigen.
- mig, mija.
- despaig, despachar.
 

 
S'escriu H (heretar) No te cap de so.
l.En principi i mig de paraula, en les que sent etimologica s'ha conservat per l'us: herba, huí, hivern.
2. No l'escriurem en aquelles paraules que a pesar del seu orige etimologic, s'han escrit aixina des d'un principi: avorrir.

 

 
S'escriu J (jardi) 1. En posicio inicial i interior de paraula davant de A, O, U: jaqueta, jove, jugar, puja, rajola, ajunta.
2. Davant de -ecc-, -ect-: objecte, objeccio, subjecte, objectiu (vore Y, 4).
3. Davant de E (vore G, 2.1.)
4. No escriurem TJ (vore G, 2.4.), sino J:

- plaja, no platja.
- mija, no mitja.
5.- Darrere del prefix AD: adjacent.
 

 
S'escriu K (York) 1. Nomes en paraules d'orige estranger o tecniques: Kant, kilo.
 

 
S'escriu L (lenta) 1. En inicial de paraula: local, liquit.
2. En interior i fi de paraula: almagasen, dol.
3. En els grups consonantics BL, CL, FL, GL, PL: blau, clau, flama, glop, plat, noblea, aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.
 

 
S'escriu LL (llanda) 1.En inicial, interior i final de paraula: llet, lliberal, fillia, rella, poll, manoll, bolleti, ralla.
 


S'escriu M (mare) 1.En inicial, interior i final de paraula: mar, mestre, flama, cami, fum, estem.
2. Davant de P, B, M: rompre, gamba, immortal. Excepte en paraules compostes que ajunten N final a M inicial: enmig, granment.
3.En el prefix circum- quan li seguix una atra consonant: circumstancia, circumnavegacio, circumferencia.
4. Mal davant de V ni F: enveja, enfrontar (excepte triumvir. Vore N 2 i M 3).
5. No escriurem el grup TM, representant M doble, que ha desaparegut en la llengua valenciana.

- semana, no setmana.
- sometre, no sotmetre.
6. No escriurem el grup MP sino solament N quan la pronunciem, encara que per raons etimologiques s'haja usat:
- atentar, no atemptar.
- pronte, no prompte.
 

 
S'escriu N (nas) 1. En inicial, interior i fi de paraula: niu, lluna, mon.
2. Davant de F en els prefixos CON, EN, IN: confiar, enfadar, inflamar. Excepte els cultismes: emfasis, emfisema, emfiteusis, amfora.
3. Davant de consonant, excepte B, M, P: enveja, confit, planta, gandul.
4. Davant de M per excepcio, en paraules que ajunten N final a M inicial: enmig, granment.

 

 
S'escriu NY (pany) 1. En inicial, interior i fi de paraula: nyespla, pinyo, riny.
 

 
S'escriu P (posar) 1. En posicio inicial de paraula: puny.
2. En interior de paraula davant de T, C, Ç, S, N: concepte, concepcio, capçal, hipnotic, eclipse. Excepte: dissabte, dubte, sobte.
3. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en B o se mantinga:

- cap, no cab, pero cabut.
- llop, no llob, pero lloba.
- colp, no colb, pero colpejar.
- adop, no adob, pero adobar.
 

 
S'escriu Q (quinze) 1.En inicial i interior de paraula, seguída de U muda, davant E, I: queixa, quilat, alquería, sequía. Si la U se pronuncía, du dieresis, com se diu en el numero 3.
2. En inicial i interior de paraula, davant de U atona seguida de A, O, forrnant diftonc: quatre, quocient. Excepte: ipecacuana i els derivats de cuiro, cuina, evacuar, conspicu, perspicu, proficu, vacu, promiscu.
3.En inicial i interior de paraula, quan una U atona vaja seguida de E, I, i s'haja de pronunciar, portará dieresis: qüestio, obliqüitat.

 

 
S'escriu R 1. En so de [r] (carreter)
1.1. En inicial de paraula: roda, rajola.
1.2.En interior de paraula darrere de M, N, S: somris, enriquir, israeli.

2. En so de [r] (cara)
2.1. En interior i final de paraula: mira, cura, cor, dolor.
2.2.En els grups BR, CR, GR, TR, PR: brot, cru, gran, traure, propi, arbre, recriar, agranar, batre, comprar.

 

 
S'escriu RR (guerra) 1. En posicio intervocalica: carro, errar.
 

 
S'escriu S 1. En so de [s] (sap)
1.1.En inicial de paraula: solt, sabut.
1.2. Darrere de consonant: ansa, dacsa.
1.3.Darrere dels prefixos llatins i grecs: ante-, contra-, sobre-, supra-, uni-, bi-, tri-, anti-, hipo-, para-, mono-, di-, tetra-, poli-, etc., i de la A- en valor negatiu: asilabic.
1.4.En final de paraula encara que en derivar se conserve senzilla per transforrnar-se en sonora o se duplique per continuar sorda:

- mes, mesos.
- nas, nassos.

2. En so de [z] (cosa)
2.1. En posicio intervocalica: casa, promesa.
2.2.En els prefixos DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora: desaiguar, desheretar, desviure.
2.3.En els participis: d'entes, entesa, entesos, enteses; d'impres, impresa, impresos, impreses.
2.4. En derivats de gentilicis:

- andalus, andalusos.
- frances, francesos.
2.5.En el femeni dels substantius que signifiquen ofici, professio, dignitat, titul o carrec.
- abat, abadesa.
- duc, duquesa.
- princip, princesa.
- mestre, mestresa.
 

 
S'escriu SS (passar) 1. En posicio intervocalica: posseir, massa.
2. En les paraules començades pels sons a + s (ass) + atra vocal: assimilar. Excepte: ase, Asia, asil; tambe darrere del prefix negatiu A (que se pronuncía  S sorda): asimetric.
3. En els sufixos -issim, -issima: bonissim, cregudissima.
4. En alguns derivats de les paraules que acaben en -as, -es, -is, -os, -us.

- fracas, fracassos.
- castis, castissos.
- gos, gossos.
- tramus, tramussos.
- espes, espessos.
5.Darrere dels prefixos des-, dis-, seguits de paraula que comence per S: dessecat, dissoldre.
 

 
S'escriu T (tornar) 1. Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze.
2. En el grup consonantic TR: truc, atraure.
3. En el prefix grec AT- : atmosfera (vore D, 1).
4. Davant de Z: dotze.
5.En posicio final de paraula posarém sempre T encara que en derivar se transforrne en D o se conserve:

- fort, fortalea.
- cert, certea.
- calit, no calid pero caliditat.
- abat, no abad pero abadia.
 

 
S'escriu V (vindre) 1. En inicial i interior de paraula: velocitat, cavall.
2.En les terminacions del preterir imperfecte d'indicatiu: -AVA, -AVES, -AVA, -AVEN, -AVEU, -AVEN, de tots els verps acabats en -AR.
3. Mai en posicio final de paraula encara que en derivar s'escriga V: serf, no serv, pero servir.

 

 
S'escriu X 1. En so de [s](eixida)
1.1.Darrere dels diftoncs decreixents AI, EI, OI, UI: caixa, creixer, coixo, afluixar.
1.2.Darrere de I: pixar, seguixen, vixca.
1.3.En els increments incoatius de la 3.ª conjugacio (-ixc, -ixqu-): oferixca, servixques.
1.4. En final de paraula: exigix, ix.


2. En so de [ks] (text)
2.1. Entre vocals: reflexio, axial.
2.2. En posicio final, en algunes paraules: perplex, prefix.

3. En so de [gz] (exacte)
3.1.En el prefix EX-, seguit de vocal, H o consonant sonora: examinar, exhortar, exlibris.
 

 
S'escriu Y (yo) 1. En posicio inicial de paraula davant de vocal: yuxtaposar.
2. Entre vocals: epopeya, apoyar.
3. En el digraf NY per a representar el so de [n~]i : pinya, puny.
4. Davant de -ecc-, -ect- (vore en J, 2 les excepcions): inyeccio, abyeccio, proyecte.
5. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Alcoy, Montroy, Gay.

 

 
S'escriu Z (zero) 1. En inicial i interior de paraula: zona, atzucac.
2. En totes les paraules començades pel prefix ZOO-: zoologia.
3. En les terminacions -zoari, -zoic: protozoari, benzoic.

 
 

APOSTROF
Es un signe ortografic (') que es posa en unir certes paraules, eludint una vocal. Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son:
1. Els pronoms personals debils, ME, TE, SE, LO, NOS, LOS, NE.

1.1. Darrere de verp que acabe en vocal: porta'm, penja'n.
1.2. Davant de verp que comence per vocal o haig: s'enten, s'haguera.
1.3. En les combinacions binarles i ternaries de pronoms: se'n va, se'ls hi menja.


2. Els articuls determinats EL i LA davant de paraula que comence per vocal o haig: l'home, l'industrial, l'espiritista. Excepte:

a) EL o LA davant paraula començada per semiconsonant.
b) LA davant de les paraules host, ira, una (hora).
c) LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la a, la e, la erre, etc.
d) LA davant de les paraules començades per a privativa: la anormalitat, etc.

Les preposicions A, DE, PER mes l'articul EL formen les contraccions AL, DEL, PEL.

3.La preposicio DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: d'estar, d'ahir, d'haver. Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui.

 

 
 
DIERESIS
Es un signe ortografic (¨) que es coloca damunt de la I o de la U, indicant l'existencia o no de diftonc: següent, païsage.
Colocacio:
1. Quan la I o la U van darrere d'una atra vocal i no formen diftonc en elles: veïnat, raïmer, aürtar.
2. Quan la U -no muda- va darrere de G o Q seguida de E, I: següent, llingüistica.

No la posarém en els següents casos.
1. En els verps de la tercera conjugacio que acaben en -air, -eir, -oir, -uir, en els quals la I de la terminacio es tonica i, per consegüent, no forma mal diftonc:

agrairieu (a-gra-i-ri-eu)
beneixca (be-ne-ix-ca)
conduirem (con-du-i-rem)
2. Quan va darrere dels prefixos:
coincidix (co-in-ci-dix)
reimprimir (re-im-pri-mir)
contraindicar (con-tra-in-di-car)
3. Quan la I forrne pan dels sufixos -isme, -isla, -iste, -ible, tots ells en I tonica:
egoisme (e-go-is-me).
altruista (al-tru-is-ta).
altruiste (al-tru-is-te).
conduible (con-du-i-ble).
4. Quan la I forme part dels sufixos -isar, -isant, -isat:
europeisar (eu-ro-pe-i-sar).
europeisant (eu-ro-pe-i-sant).
europeisat (eu-ro-pe-i-sat).
5. Quan la U forme part de la terminacio llatina -um:
simposium (sim-po-si-um).
harmonium (har-mo-ni-um).
 

 
 
 
ACCENTS
1.En valencià, segons a on recaiga l'accent fonetic, les paraules poden classificar-se en: agudes, planes i esdruixoles.
Les paraules agudes porten l'accent fonetic en l'ultima silaba: escr(í)u, cant(à), ag(ú)t; les planes porten l'accent fonetic en la penultima silaba: ll(í)bre, escr(í)ure, r(ó)ges; en les paraules esdruixoles recau l'accent fonetic en l'antepenultima silaba: gram(à)tica, (à)nima, T(ú)ria.

2. Hi ha dos classes d'accents grafics: agut(´) 1 greu(`), que es colocaran respectivament sobre les vocals tancades (i, u, e, o) i obertes (a, è, ò), quan siga necessari, d'acord en els següents apartats:

2.1. S'elimina l'accentuacio grafica, i queda de forma optativa per a les paraules que tenint igual grafía recau l'accent fonetic en silaba diferent (paraules homografes no homofones).
2.2. En el cas de creure's necessari l'accent grafic, este tindra el següent orde preferent: agudes front a planes i esdruixoles (canóns/c(à)nons, tindré/t(í)ndre, ultimá/ult(í)ma/(ú)ltima), i planes front a esdruixoles (pronuncía/pron(ú)ncia, ult(í)ma/(ú)ltima).
Atres eixemples:
  1. pensà (3.ª pers., sing. del perfecte d'indicatiu, 1.ª Conjugacio).
    p(é)nsa (3.ª pers., sing. del present d'indicatiu. l.ª Conjugacio).
  2. passarà (3.ª persona, sing. del futur d'indicatiu. l.ª Conjugacio).
    pass(à)ra (1.ª/3.ª persona, sing. de l'imperfecte de subjuntiu. 1.ª Conjugacio).
  3. dormirà (3.ª pers., sing. del futur d'indicatiu. 3.ª Conjugacio).
    dorm(í)ra (1.ª/3.ª pers. sing, de l'imperfecte de subjuntiu. 3.ª Conjugacio).
  4. tindré (1.ª pers., sing. del futur d'indicatiu. 2.ª Conjugacio).
    t(í)ndre (Infinitiu. 2.ª Conjugacio).
  5. està (3.ª pers., sing, del present d'indicatiu. 1.ª Conjugacio).
    (é)sta (adjectiu pronominal).

3. Pot ser recomanable l'accent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts:

¿Que qué vols dir? / ¿Qué que vols dir?
¿Qué com ho vols? / ¿Que cóm ho vols?
¿Qué quina en vols? / ¿Que quína en vols?
Dis-me de qué he parlat
Tu saps en qué penses.
 


 
 
GUIO
El guio es el signe ortografic (-) que es coloca entre dos o mes elements d'una paraula per a distinguir-los.
Usarém el guio:
1. Per a separar les paraules per silabes en final de linea.
2. Per a unir els pronoms que van darrere (enclitics) del verp.

2.1. Quan el verp acaba en diftonc o en consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjar-se'n.
2.2. Quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant: menja-te'l, prengau-ne.
2.3. Quan el verp acaba en vocal i seguixen els pronoms HO, HI: mira-ho, porta-hi.

3. En alguns noms composts on els elements dels quals no estan totalment integrats: critic-bibliografic, historic-cientific.


 
 
 
SIGNES D'INTERROGACIO I ADMIRACIO
Els signes ortografics d'entrada en l'interrogacio i en l'admiracio no han de suprimirse per imitar ortografies estrangeres que a soles usen el signe final. Tal supressio du, en la majoria dels casos, a la confusio sobre a on comença l'interrogacio o l'admiracio.
El signe de principi s'ha de colocar a on comença la pregunta o el sentit admiratiu, encara que allí no comence el periodo.
La practica d'estos criteris ortografics dona claritat a l'escritura i ajuda en la llectura a la correcta entonacio de la frase, que, d'una atra forma, podria arribar tart. A mes de ser d'us generalisat en els escrits valencians des de fa molt de temps.