Continue sorprenent-me encara, cada dia, per algunes coses que em passen, i es bo que no perga esta capacitat tan humana, o tan animal. Fa un temps, a proposit del debat en les Corts sobre el model de trillingüisme que la Conselleria d’Educacio preten implantar en el sistema escolar autonomic (Levante-EMV, 8-6-17), la diputada del PP Beatriz Gascó acusà a la de Podemos Sandra Mínguez de que ningu li va a impondre ad ella el valencià i manco una persona de Conca, en referencia a l’orige de Mínguez que, a pesar d’aço, sap parlar i s’expressa habitualment en el nostre idioma.

          ¡Home!, que ho diga una persona de Castello de la Plana que ademes fon directora general de Politica Llingüistica (2012-205), puix no me pareix be, ni massa ni poc.

          Ya estem en el debat de l’imposicio de la llengua valenciana o la llibertat d’eleccio (ya se que lo que ensenyen es l’hibrit catalanisant… ara i en la seua epoca senyora Gascó… ¡per si no ho sabia o s’acaba d’enterar!). Obviament, si pretenc que el meu idioma no desaparega, hauré d’arbitrar les mides necessaries per a que no passe. Tal volta haurem de recordar les brillants idees d’introduir el chinenc en l’escola o de donar Educacio per a la Ciutadania en angles (que serien dos debats diferents).

          Se que no li puc demanar mes al PP, tambe se lo que no li puc demanar a Compromís o a Podemos, pero tecnicament l’us hauria d’estar separat de la disputa. El centre de la baralla es qué es dona i aço el PP nomes ho ha tocat de raspallo i electoralment; ademes ha deixat fer i ha colaborat durant dos decenis llarcs. ¿Tingue problemes o protestes ella, quan era directora general, pel model que s’impartia en les escoles? ¿realisà alguna accio per a corregir el ‘catalanisme socialiste’? Un poc hipocrita si que es.

          Yo se els atres per a ón me van a enganyar. Clar que ho se. Pero el problema es que este fet no la llegitíma a voste per a dir lo que digue i criticar a qui, sense ser d’aci, s’ha esforçat per dependre valencià.

          I vullc afegir una atra historieta, per contrast, que me succei en un mercat d’un poble proxim al meu. Era dissabte i solc anar a passejar-me i a vore si compre alguna cosa. Me vaig detindre en una parada –el venedor era negre, com molts atres– i en aixo me diu que la peça de roba que estava mirant es ‘barata’, i m’amollà unes paraules en la meua llengua; una dona que tenía al costa me mira i li comente: veges, sap dir alguna cosa en valencià, i el ‘negre’ respongue i continuà la conversacio en valencià per a sorpresa dels dos. Li pregunti d’a ón era i contestà: ¿abans o ara?, li respongui, abans, de Senegal, m’aclari. He d’entendre que ara era ‘valencià’ i m’ho corroborà quan me va explicar que com viu aci i aci parlen valencià ell tambe l’ha depres i el parla. Obviament li compri els pantalons curts que tenía en les mans, nomes per esta mostra d’amor a la terra que li dona de menjar i a on residix. Un eixemple que molts haurien de seguir i avergonyir-se de portar anys i anys o d’haver naixcut aci i no disparar-ne dos seguides en la llengua que aixo si, defenen a capa i espasa.

          Al valencià senegales li diuen Johnny –aci– i Joséphin ­–alla, a on naixque–.

Imagens: manter del Senegal, cincodias.com
                Beatriz Gascó PP, abc.es

                                                                               Antoni Fontelles