Repassant l’hemeroteca que tinc he trobat que, ya en temps d’Unio Valenciana, la reivindicacio d’un finançament just i suficient era una de les demandes de la formacio politica i d’una part de la societat. Han passat deu, vint, trenta anys i encara estem en la mateixa. Hi ha hagut un parell de reformes del sistema de distribucio, pero nosatres continuem rebent per baix de lo que alguns experts consideren que sería lo que nos correspondria.

          El passat 17 de giner, en la conferencia de presidents –sens el Païs Vasc i Catalunya–, els participants ixqueren contents perque hi havia dates i acorts. Vejam els acorts. ¿Cóm negar-te a una ajuda social, a un pacte contra la violencia masclista, a la modernisacio dels servicis d’ocupacio, a una estrategia nacional per a afrontar la caiguda demografica o a un pacte social i politic per l’educacio? Puix si, senyors, estes ‘inconcrecions’ i ‘vaguetats’ son l’exit de la trobada dels caps de les autonomies en el president del Govern espanyol.

          I dels cacaus ¿Qué? Home, decidiren crear una comissio d’estudi –en un mes– i que el finançament es reforme abans d’acabar l’any. No està mal.

          Segons les dades homogeneisades, els valencians som els penultims de la llista en l’assignacio dineraria. Nomes tenim per darrere a Canaries (Lev-EMV, 17-1-17). Dels dos models que hi ha hagut, en el d’Aznar (que tan estupent era segons els popularistes d’aci) l’Estat destinava 207 euros per habitant, mentres que en el ‘roïn’ de Rodríguez Zapatero (segons els popularistes) rebiem 212 euros per valencià.

          Siga com siga, els calculs del deute historic acumulat (un concepte que pot ser discutit i discutible) de l’Estat al nostre Regne estan entre els 10.000 i 12.000 millons d’euros, si no recorde mal. Fa un parell d’anys, el president de la Generalitat, Ximo Puig, denunciava l’infrafinançacio i afirmava que si se’ns aplicara la norma navarra percebriem anualment 6.000 millons mes i si nos basarem en la quota vasca la quantitat pujaria a vora 10.000 millons en el mateix periodo (eldiario.es, 31-8-15).

          Que el sistema de repartiment –es lo que fa el Govern central, segons les seues estimacions– es injust i perjudica ad algunes autonomies de forma especial, ho han reconegut gatets i gossets, pero… no hi ha forma de canviar les coses. No se si enguany s’aplegarà a una solucio mes ‘equitativa’.

          Recentment, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal –AIREF– ha assegurat que la nostra nacio no controlarà el deute en menys de 30 anys (Lev-EMV, 31-1-17). Actualment tenim un deficit acumulat de vora 43.200 millons d’euros. L’AIREF opina que la major part d’este desfasament entre 2012 i 2015 s’ha produit per uns ingressos insuficients. Mentres que a nosatres nos ningunegen: “Fomento considera innecesario el túnel de Serrería y dice que lo pague la Generalitat” (Lev-EMV, 26-6-16), “Fomento <<olvida>> el túnel pasante” (necessari per al corredor mediterraneu) (Lev-EMV, 28-9-16); per a lo que volen si que hi ha diners: “Fomento negocia para modernizar Chamartín mientras el Parque Central espera la vía barata”, “El puerto de Barcelona logra cuatro veces más fondos del Gobierno que el de Valencia en 2017”, “La vía Teruel-Zaragoza todavía no tiene asignación”, son tres titulars del mateix dia (Lev-EMV, 10-1-17). No es per adoptar el paper de victima, pero si economistes, associacions i institucions de fora ho diuen, es que alguna poca ‘veritat’ hi haura en la nostra queixa i alguna cosa haurem de fer perque es un problema ben vell.

                                                                               Antoni Fontelles