Porten un quant de temps enfangats en el futur de Fira Valencia –encara que ya queden pocs certamens comercials importants: Fimi, Funermostra, Vehicul d’Ocasio, Habitat, Cevisama i fulleraca–, pero continúa sent objecte de desig.

          El govern de la Generalitat, del PP, plantejà la particio en dos empreses, una publica i l’atra privada. En entrar el nou eixecutiu la cosa es parà prou, sobretot perque el titular de la conselleria d’Economia Sostenible, Rafael Climent, no es partidari de pagar festes alienes. O aixo pareixia.

          Al president de l’Associacio Valenciana d’Empresaris, Vicente Boluda, no li feyen gracia les miges tintes, ell volia o publica o privada (Levante, 12-9-15).

          El conseller Climent reconegue que es una carrega pero que l’haurien de rendabilisar (Levante, 20-9-15). I feya els següents calculs: el deute de 700 millons d’euros mes els interessos, fins el 2027, fan un total de 1000 millons. No res.

En 2001 i 2004 s’aprovaren els plans de modernisacio i ampliacio de Fira Valencia. Segons un informe de l’Intervencio de la Generalitat (El Mundo, 23-9-14), l’obra fon un pou sense fondo, en sobrecosts generals del 80 %, aplegant en alguns casos al 120 % o al 160 %. Tambe s’advertia que hi havia possibles factures falses i materials pagats pero que no estaven o no es trobaren.

L’obra era estil faraonic del regnat de Francesc Camps. Es passà d’una superficie de 170.000 m² a 230.000 i les 2000 places d’aparcament es transformaren en 4500 cobertes mes 2500 en superficie. Era el temps en que formavem part del ‘eix de la prosperitat’ (Madrit-Valencia-Balears), erem el melic del mon i tots –rics i pobres– nos tenien enveja i per aço nos criticaven.

No podem oblidar tampoc els bons regals que es feyen a les persones adequades (Rita Barberá i les bosses de Louis Vuitton).

Hem de recordar que la presidenta del Patronat de Fira Valencia era l’exalcaldesa Rita Barberá (que quan se li preguntava pels desficacis de l’institucio retrucava que era ‘una entitat privada’), la directora general era Belén Juste (diputada del PP i en acabant consellera) i Alberto Catalá era el president (la seua gestio està sent investigada per la Fiscalia).

          ¿Per qué explique tot aço? Per dos raons. Una, perque sempre conve saber i posar nom als responsables del desastre. Dos, perque al final el ‘desperfecte’ l’hem de pagar nosatres, cada u dels valencians i valencianes.

          I ara be lo bo. Al remat, el proyecte del PP de dividir la fira en dos ha segut ‘comprat’ per l’administracio del tripartit –pel conseller d’Economia i per l’alcalde de Valencia, els dos de Compromís–.

          Una de les empreses, de titularitat publica, sera la propietaria dels terrenys i de les instalacions i ¡Tachin, tachin! Del deute de mil millons d’euros. L’atra, de caracter privat, s’encarregarà del negoci (encara que l’administracio ha dit que si posa diners, vol tindre poder de decisio ¡Encara cóm!). Lo dit, com en Valmor, que els beneficis se’ls emportaren els (amics) espavilats i els deutes i l’empresa, els ciutadans.

          ¿Es esta l’economia del be comu del conseller Rafael Climent? (En unes atres arees està fent-ho be, com restringir la llibertat d’horaris comercials, en favor del chicotet comerç) ¿No sería just que si nos quedem el deute tambe nos quedarem el possible benefici?

          Per a acabar un dubte retoric. Cóm pot ser que qui anava cami de ser president d’Espanya, Rodrigo Rato, siga presuntament tan deshonrat. Per a refrescar la memoria. En 1996, Rato (membre del govern de José María Aznar) privatisà Argentaria i colocà al front a Francisco González. En acabant es fusionà en el BBV i aparegue el BBVA. I en 1999, González li perdonà 52 millons de pessetes de deute al seu amic Rato. Com s’excusa el PP, els presunts delits pels que està encausat pertanyen als negocis personals. I tan personals com que era ministre d’Economia i vicepresident del govern espanyol. ¿I els ‘informes verbals’ per 40.000 euros mensuals?

Image: Valencia News. Molt d'envoltori per a poc contingut

                                                                               Antoni Fontelles