El manual argumental nacional i internacional de les llegislatives gregues del proxim 25 de giner me sona. Com en el 2012.

          Dirigents de governs europeus -principalment Alemania-, Unio Europea i Fondo Monetari Internacional estan de campanya i llancen els avisos i advertencies del cataclisme i del caos que es produirà si en aquell chicotet i perdut estat –i “porc”, per lo de PIIGS, una sigla que denomina en angles a Portugal, Italia, Irlanda, Grecia i Espanya-, guanya “l’esquerra radical” de Syriza.

          El programa d’ara es prou mes “moll” que en 2012. Resumint, demanen la condonacio d’una part del deute (uns 50.000 millons destinats a la recapitalisacio dels bancs); pagar el restant si hi ha creiximent i no a base de retallades; iniciar un programa urgent de creacio d’ocupacio; lluita contra l’evasio fiscal; aument del salari minim; recuperacio dels convenis colectius i renacionalisacio d’alguns sectors estrategics com aigua, electricitat o transport aereu. Com es veu, unes idees extremes… i radicals.

          Facilment s’obliden de la Conferencia de Londres, en 1953 (cert es que l’ha mencionat el president de l’Institut d’Investigacio Economica de Munich i assessor de la cancellera Angela Merkel, Hans-Werner Sinn, LEV-EMV, 7-1-15), a on participaren Alemania i 25 països acreedors. El resultat fon que se li p-e-r-d-o-n-à un 62 % del deute privat contret entre la primera i la segona guerra mundial i el corresponent al periodo postbelic. A banda dels principals, França, Regne Unit i Estats Units, li condonaren deute Grecia i Espanya. ¡Que curta es la memoria! Aço fon clau per a la reconstruccio i recuperacio economica d’Alemania.

El mateix Sinn ha reconegut el fracas de la politica d’austeritat exigida al païs hele, que ara te una economia afonada, un deute estratosferic i una desocupacio superior a l’espanyola. Ya se que el cas del “tigre celta” es, segons alguns, un contraeixemple exitos… ¿A costa de qué?        

Hem de recordar que la banca Goldman Sachs, i provablement tambe J.P. Morgan, ajudà a Grecia a falsificar els contes per a entrar en l’euro en 2001, i que dissenyà un pla per a ocultar el deficit durant els dos governs del conservador Kostas Karamanlis, fins que en 2009, el nou govern socialiste de Yorgos Papandreu informà que en conte del 3 %  era de vora un 13 %. Circumstancialment l’actual president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, va ser vicepresident per a Europa de la companyia entre 2002-2005 i coneixia les trampes. I mes casualitats, l’actual ministre espanyol d’Economia Luis de Guindos contractà a Goldman Sachs, en maig de 2012 per a que valorara BFA-Bankia… recordem que De Guindos va ser director del banc Lehman Brothers, l’iniciador de la crisis, per a Espanya i Portugal entre 2006 i 2008 fins que desaparegue... I talle. Pero son unes notes ilustratives i pertinents per a contextualisar el cas de Grecia. 

          Com en Espanya (i Podemos/Podem), l’Unio Europea no està preocupada per la democracia ni perque els ciutadans -me pareix que encara no som subdits- trien els representants que vullguen, sino perque alguna “ovella” se n’ixca del cami i mostre als atres que, a banda del principal, hi ha mes vies per a on poder transitar i formes distintes de viure. I aço me fa memoria de les similituts en el valencianisme quan “tots” coincidien en que no hi havia mes que una solucio al conflicte “llingüistic”: l’institucionalisacio i oficialisacio del catalanisme, dit “valencianisme” i “acort historic”.

          Es massa evident que el poder economic i els seus representants politics, mediatics i socials no permetran -com ya ho feren en 2012- que es visualise un model diferent al dels seus interessos, per a evitar el “contagi”.

          Els dirigents politics de les institucions europees no volen entendre ni atendre -com ocorre aci- que hi ha una part de la societat que els està chillant que vol una atra Europa -i una atra Espanya-, diametralment oposta a la que defenen ells -a on les persones i no els “mercats” son lo fonamental- i a la que propugnen partits d’extrema dreta en alça en França, Regne Unit o Suecia.

          En 2012 les amenaces i reconvencions foren eficaces, pero ¿creuen ara que a un “zombie” -Grecia- li pot importar ni molt ni poc que el “maten”? ¡Igual si!

          ¿Busquen acollonar a Grecia-Syriza i de retruc a Espanya-Podem i simultaneament reforçar al PP-PSOE?

P.D. Per la llibertat d'expressio, yo soc "Charlie Hebdo" 

                                                                       Antoni Fontelles