Molt provablement a la primera ministra britanica Theresa May se li hauran entravessat les eleccions; per aço el d’aci, dic Rajoy, te ben depresa la lliço i sap que de convocar comicis res de res… que els carrega el dimoni. Aixina, per a aprovar els presuposts, ha pactat lo que ha fet falta i tornarà a fer-ho quan toque, en nacionalistes-que-volen-trencar-Espanya (cosa que era el PNV quan qui volia pactar era el resucitat Pedro Sánchez).

¿Qué ha ocorregut en el Regne Unit? Que a May li han passat factura per lo del brexit i per la seua gestio en Interior i perque tenía enfront a Jeremy Corbyn, que no era un ‘tonyblair’ qualsevol i al qual els propis diputats li feyen la vida impossible.

Està clar que ha guanyat la dreta mes carca i antieuropeista del Regne Unit, pero tambe es cert que ha perdut la majoria absoluta i necessita dels ultraconservadors –sos germans– del Partit Unioniste Democratic d’Irlanda del Nort. Que s’haura de plegar ad algunes exigencies en drets i llibertats civils; sense problema.

Els defensors de l’Unio Europea existent estan contents perque ha desaparegut ­la representacio dels eurofops de l’UKIP i, ademes, s’ha ‘consolidat’ el bipartidisme (dretes i esquerres).

Ya, ¿pero quína esquerra es la que s’ha consolidat contra els pronostics inicials que li auguraven una derrota sense paliatius? Puix un laborisme –qualificat de populiste per alguns– que ha soterrat –¡ya era hora!– la famosa tercera via de Tony Blair, la que envià a l’oposicio al seu partit. Una tercera via que, com la majoria, per no dir totes, nomes son que una caraceta per a dissimular i alinear-se sense que la gent es done massa conte.

Este Corbyn, que ha obtengut els millors resultats dels laboristes en 20 anys, defenia moltes iniciatives socials com recuperar per a lo public el transport i correus, nacionalisar el sector energetic (cosa que haurien de fer aci urgentment i deixar-se de mocions de censura), suprimir les taxes universitaries, aumentar els imposts als rics i pujar l’impost de societats, ademes de clamar contra l’austeritat.

Molts britanics hauran respirat un poc mes tranquils perque el Partit Nacionaliste Escoces ha eixit prou damnificat (un avis per a uns atres navegants). Dels espectaculars resultats en les anteriors votades (56 diputats de 59), han passat a ser els guanyadors en la regio pero han perdut 21 escans i la possibilitat de convocar un segon referendum d’independencia (perque esta era una de les propostes estrela que no ha obtengut el soport esperat).

La primera lliço que podem extraure es que es confirma que les convocatories d’eleccions son quasi quasi com obrir una anou o un melo… no saps exactament qué va a eixir. La segona es que la negociacio del brexit sera provablement mes incerta i a pesar de que els britanics mantenen ferma la decisio, els dirigents politics son mes debils a l’hora d’exigir, i la tercera i ultima, no es pot donar per mort a ningu, sobre tot quan defens un mensage clar, distint als teus contrincants i que conecta en les expectatives de les persones.

Com diuen en els telediaris ‘continuarém pendents’.

Image: Theresa May, elmundo.es

                                                                     Antoni Fontelles