Sijena es el model / Antoni Fontelles

29/12/2017

          Al cap d’un llarc proces en els tribunals, el real monasteri de Santa Maria de Sijena (o Sigena), fundat en el sigle XII, ha recuperat les 96 obres que havia venut: 51 foren restituides en juliol de 2016 i este mes de decembre les 45 restants. Es un assunt que he seguit durant anys i el tinc classificat en la meua hemeroteca en els ‘conflictes’, perque ha segut una interessant batalla judicial, politica i cultural.

          Recordem que una sentencia de 2015 ya obligava a tornar les peces que quedaven en el Museu de Lleida, pero l’administracio catalana ha estat retardant el compliment en recursos i desobediencies.

          Alguns opinaran que ha segut una lladrera, pero no; les bones mongetes no son les ‘heroïnes’ del romanç ya que han anat venent el patrimoni ¿seu?. Ha segut la justicia qui ha declarat nules les compra vendes de 1982, 1992 i 1994 entre les religioses, la Generalitat de Catalunya i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Estos pagaren uns 50 millons de pessetes que clar, ara podran reclamar. ¡I ya vorem quí paga! (quasi segur que el Govern d’Arago).

          Certament ha segut en ‘el temps del 155’ quan s’ha eixecutat la sentencia de 2015 i el Ministeri de Cultura –com a maxim responsable– autorisà el trasllat. No cal aplegar a esgarrar-se la vesta i dir que es un espoli –com ha fet l’expresident en l’exili, Carles Puigdemont– o que es una humillacio –com ha dit Joan Tardà–. Es que hi havia una resolucio d’un tribunal que donava un marge de temps i s’havia acabat…

Per a espolis de deveres el que realisà a principis del sigle XIX l’embaixador del Regne Unit en Grecia, lord Thomas Bruce Elgin, que va desmontar els frisos del Parteno. En acabant els comprà el Parlament Britanic i els entregà al Museu Britanic a on es poden vore. Tambe s’emportà cariatides de l’Acropolis i figures del temple d’Artemisa d’Efes. Estes i unes atres coleccions li servixen al mencionat museu per a atraure a millons de visitants a l’any, perque la gent va als llocs a vore coses.

Un atre que no es privà fon Napoleo Bonapart. Primer, en la campanya d’Italia, a finals del sigle XVIII, saquejà una important quantitat d’obres del Renaiximent, i uns anys mes tart, a principis del XIX, en Egipte feu igual, pero en una comissio ‘cientifica’. D’Egipte tambe s’aprofitaren els anglesos.

Pero sense dubte, en el mon modern, fon l’Alemanya nazi la que s’emporta la palma, perque en poquissims anys, el temps que pogue controlar alguns països, arramblà en millers de quadros, escultures i variades peces artistiques, de museus i de particulars… molts dels quals no se recuperaren o anaren a parar a unes atres mans mes espavilades.

En moltes ocasions se sol argumentar –per a retindre les obres o per a emportar-se-les– que en ma casa estaran millor conservades, no es pedran i ademes tindran major difusio. Son raons similars a les que es donaven per a no ‘entregar’ els papers de Salamanca que insistentment reclamà Catalunya i que al final obtingue. Nosatres no els voliem, ¿per a qué? se preguntava l’eixecutiu populariste; per contra s’apuntarem a demanar els de la Corona d’Arago perque… estan en Barcelona… perque els tenen els catalans. Si en el primer cas era criteri l’unitat de l’archiu en este tambe, si be en les tecniques actuals… podem fer centmil copies sense problema i repartir-les.

Pero per a que es veja l’ideologia del nacionalisme banal que subjau ad estes disputes tenim un eixemple oblidat: el temple de Debot. Egipte el regalà a Espanya per l’ajuda en la salvacio dels temples de Nubia, en concret el d’Abu Simbel, que anaven a quedar baix l’aigua de la pressa d’Assuan. En 1970 es traslladaren els 1356 blocs d’Aleixandria a Valencia i d’aci 90 camions els portaren a Madrit que, ¡cóm no!, era el lloc ideal en el territori peninsular. Sobre tot pel païsage: palmeres i arena, i pel clima, i pel sol, i aixina es pot vore l’edifici nevat en hivern, que es lo que passa en l’emplaçament original, ¿no?

I aço si que es humillacio. En aquell moment, ciutats com Almeria i Elig reclamaren el monument per ser mes idonees… pero ¿quí hauria anat a vore’l en terres tant lluntanes?. Es l’efecte de la superconcentracio en els mateixos llocs: infraestructures, ministeris, organismes, llinies aerees, trens, obres artistiques… tot. Va ser ‘llogic’ que anara a Madrit i hauria segut ‘illogic’ que s’haguera quedat en Almeria o Elig… que no reunien condicions ni tenien ‘historia’, sobre tot la segona.

I acabe en la dama d’Elig. Se que no es un furt. Fon una venda. Descoberta el 4 agost de 1897, el 30 d’agost fon venuda a França. En 1941 es recuperà per mig d’un intercanvi en el regim de Vichy –el del mariscal Philippe Pétain–. Les terres valencianes no la vorien fins el 1965 –en motiu del septim centenari del Misteri d’Elig–, i tornà, en acabant de moltes peticions, de mans de la ministra –socialista– Carmen Calvo, en 2006, per a presidir l’inauguracio del museu arqueologic de la ciutat.

¿Es llegitim que reclamem esta peça per a que estiga a on li corresponia? Si. Ya se que es contraargumentarà que si comencem en aço ¿a on acabarém? Els oferixc mes idees, que s’emporten els bous de Guisando a Madrit, l’arc de Cabanes a Barcelona i les ruïnes de Numancia, tambe a Madrit… perque alli les voran mes gent i lluiran mes.

 

Imagens: tesor de Sigena, elperiodico.com
                dama d'Elig, archiu 

 

                                                                     Antoni Fontelles