Molt s’ha parlat ultimament en tertulies, en casa, o en el treball sobre el respecte degut, referit naturalment a la figura de l’exalcaldesa de Valencia Rita Barberá. Primer que res conve aclarir que el respecte es com la confiança, u se l’ha de guanyar, pero no es suficient, perque requerix que un atre li’l done o li l’otorgue. Es dir, es un joc necessariament de dos, com a minim. 

          Ara i aci hi haura moltissima gent que opinarà que Barberá s’ha guanyat el respecte dels valencians i valencianes de la capital i la prova mes evident es que excepte el primer mandat (quan entre el PP i UV li llevaren l’alcaldia al PSOE), en les atres quatre llegislatures ha tret majoria absoluta. Ho accepte. Pero tambe hauran d’acceptar-me els discrepants que no tots li hajam de concedir eix honor. Es dir, soc –som– molt lliure de fer lo que vullga i de no lloar les ‘virtuts’ que l’adornaven… sense criticar-la.  

          “¿Es hipócrita tener un gesto de respeto con quien hasta ayer ponías a caldo? Creo que no” dia un periodiste-articuliste (Levante-EMV, 27-11-16). La resposta a la pregunta es una afirmacio debil: “Creo que no”. Contestacio i negacio debil per la meua part: “Crec que si”. 

          I torne a explicar-ho. Si u ha estat enfrontat en un veï o en un familiar un grapat d’anys o tota la vida, entenc que es ‘insincer’ –com a minim­– que el dia de l’obit li guarde un minut de silenci o l’acompanye al cementeri. Estime mes honrat que el reconeiximent en acabant de morir li l’haguera expressat abans. I no cal donar mes explicacions per a negar-li el respecte (un presunt dret). Hem de recordar que Rita Barberá no era diputada i tampoc a tots els diputats morts se’ls ha tractat igual ni se’ls ha fet eix homenage de silenci. Es la meua opinio. 

          ¿Aço vol dir que tot està permes una volta morta? No. Ni la crucifixio ni la santificacio. Lo primer va per aquells que se n’haurien d’anar a casa per lo que han penjat en les rets socials, com el portaveu de Podemos en l’Ajuntament d’Alacant, Víctor Fernández. Lo segon va per aquells que nomes recorden ‘virtuts’ en la difunta com ha fet una gran part del PP. En la hagiografia mediatica l’exministre d’Exterior José Manuel García-Margallo destacava que vivia de lloguer (suponc que perque voldria, ¡No sera per falta de diners per a adquirir un pis!), la directora adjunta de La Razón Carmen Morodo afirmava que el PP era la seua familia i que ella havia renunciat a tindre’n (¿Ignora la periodista la tendencia sexual de la senadora?), quasi tots els que han parlat o escrit d’ella han remarcat que dedicà tota la vida a la politica i a Valencia (¡Senyors i senyores, que ningu li havia posat una pistola en el cap per a que estiguera manant 24 anys!), i tantes i tantes raons banals. 

          Tampoc feya falta en el ‘proces de beatificacio’ que nos contaren les 48 ultimes hores –com feu El Mundo– i publicaren la darrera peticio d’aliments: beguda alcoholica i tortilla de creïlles. ¿Quín interes periodistic te aço? Cap. Pero tambe conve coneixer i dir que la futura santa tenía, com tots, alguns pecadets i es que es conegut lo be que combinen les creïlles en el wisky (com be aclari Susanna Griso en el seu programa). I quasi tot lo mon sabia de la seua inclinacio a les begudes espiritoses. 

          Dit aço. Repetixc que cadascu pot fer lo que li rote en la seua vida, mentres no faça mal als atres. 

          I en eixa llibertat individual o colectiva es troba que Estats Units nomes enviara al funeral del dictador Fidel Castro a l’embaixador en l’illa, que moltissims ciutadans expressaren el seu pesar per la desaparicio del ‘comandant’ i que millers de cubans exiliats en Miami celebraren la mort de Castro. 

          Es un topic dir que tots tenim els nostres defectes i les nostres virtuts. Es cert, pero yo preferixc reconeixer-li a un veï les qualitats positives en vida i dir-li al proxim lo que es mereix que no esperar a que falte per a manifestar-li lo que molt abans hauria d’haver fet. 

          Aço es, encara que molt llunt, com les llagrimes de l’exalcaldesa d’Alacant, Sonia Castedo, que plorà en una entrevista quan se li preguntà ¿Qué diran d’ella? i respongue “Que soy una corrupta” (A3, 1-12-16). Crec que hauria d’haver plorat quan actuava com actuava i desafiava a tot lo mon… quan tenía el poder. ¿Son hipocrites estes llagrimes? Vostes mateixa.

          P. d. Uns atres aspectes mes 'valencianistes' de Rita Barberá els mostrà Miquel Real (23-11-16).

Imagens:  rita el pais epimg.net
                    Celebracio mort de Fidel vilaWeb amazonaws.com

                                                                               Antoni Fontelles