A voltes pense que els valencians no tenim remei. No podem estar tan cegos. ¿Cóm es possible que estigam tant de temps tirant-nos pedres a la nostra teulada i no canviem d’actitut? No es poden fer mes coses per a borrar la memoria colectiva d’un poble i aci com si no passara res. El conflicte identitari –hui totalment documentat– seguix vigent, pero, encara que es molt important, no es l’unic problema que nos afecta als valencians, com ara vorem.

            Es evident que el pancatalanisme ve fent mossa en Valencia de manera important des de fa uns centcinquanta anys. Han intentat canviar l’historia inventant-se’n una nova, aquella que favorix exclusivament els seus interessos. Els grans escritors valencians (ss. XIV i XV), passen a ser catalans per l’articul 33. La denominacio historica del territori valencià desapareix i passem, sense ser consultats, a formar part dels imaginaris “Països Catalans”, que, per si no n’hi haguera prou, els podem vore en publicacions que han traspassat fronteres sense cap de problema. En una poca vergonya –per dir-ho suau– sense precedents, determinats politics catalans parlen d’eixos països en el mateix Parlament espanyol –Congres dels Diputats– i ningu obri la boca, començant pel valencià Baldoví.

            L’alcalde del cap i casal se n’ix en la seua i canvia el toponim de la ciutat oficialisant l’injustificable “València” en lloc de Valencia / Valéncia (en este cas, la “e” tonica -en valencià- sempre ha segut tancada). Tot aço perque s’han d’impondre en terres valencianes –al preu que siga– les tesis de l’Institut d’Estudis Catalans que nos hauran de dur a l’ensomiada “unitat de la llengua”, que nomes els beneficia ad ells. I aci en son ben pocs els que han posat el crit en el cel.

            El Sr. Ribó tambe pareix que s’ha oblidat del seu supost ecologisme i no ha fet res per a impedir l’ultima destrossa de l’horta –que ell dia defendre tant– conseqüencia de l’ampliacio a tres carrils de l’autovia V-21 (mes coneguda com a autovia de Puçol), que ademes ha destruit alguna alqueria centenaria. Podria seguir posant eixemples i no acabaria.

            La mes grossa es que encara hi ha gent que pensa que els nostres problemes nos els van a resoldre des del centre i que el mal nomes ve de Barcelona o dels mateixos politics valencians.

            Voldria recordar que la Constitucio Espanyola de 1978 ya nos discrimina clarament. Nomes podien ser nacionalitats historiques Galicia, Pais Vasc i Catalunya, pel fet d’haver arribat a plebiscitar els seus corresponents estatuts d’autonomia, i els valencians, que per molt poc no poguerem arribar a votar el nostre –ya que va esclatar la guerra civil espanyola–, no forem considerats ciutadans en pedigree historic. A banda del perjuï que nos causà aço, quan penses que fon concedida esta categoria nomes pel fet d’haver arribat a votar els respectius estatuts d’autonomia te quedes fet de pedra. Valencia, regne preponderant en la Corona d’Arago, clarissima nacionalitat historica, es veu que no havia fet suficients merits per a ser reconeguda com a tal pels ‘pares de la patria’. Aço dugue a que les tres nacionalitats ‘historiques’ pogueren accedir a l’autonomia per la via especial, la de l’articul 151, que permetia obtindre unes competencies molt mes favorables que les que s’obtenien per la via ordinaria (art. 143). Tampoc hem d’oblidar-nos del reconeiximent dels drets historics a certs territoris forals com fon el cas de Navarra i el mateix País Vasc.

            En acabant, els pactes politics que s’han fet durant els ultims quaranta anys nos han perjudicat sempre. La UCD, el PSOE i el PP han pactat a sovint en els nacionalistes vascs i catalans, i en el cas d’estos ultims, en no poques ocasions, la moneda de canvi ha segut sempre Valencia.

            Des dels successius governs centrals s’ha favorit descaradament el genocidi cultural que estem sofrint, fent com qui no ho veu i permetent –per eixemple– que tota la lliteratura classica valenciana figure en els llibres de text com a lliteratura catalana –com he dit ades–, convertint ‘per art de magia’ a Ausias March i Jaume Roig en poetes ‘catalans’. Que en l’Espanya de la dictadura la cultura valenciana no contara per a res i es deixara fer i desfer als catalans, teixint la seua ‘taranyina’ en la que caurien anys mes tart tants valencians, es cosa hui ben sabuda, pero que en una etapa pretesament democratica –a partir de 1977– seguixca favorint-se la desaparicio d’una cultura milenaria com la valenciana, no te nom. En un païs verdaderament democratic aço no s’haguera consentit mai.

            Els valencians vivim absolutament invisibilisats i greument perjudicats en l’Espanya de les autonomies. Es de sobra coneguda l’infrafinançacio que patim, lo que supon un agravi comparatiu de primer orde. Que no espere ningu que el govern valencià plante cara al govern central per esta qüestio i reivindique lo que es de justicia, en benefici de tots els valencians, ells estan per a unes atres coses.

            A voltes u es pregunta tambe ¿cóm es possible que els partits politics d’ambit estatal quan s’instalen en Valencia favorixquen, per accio o per omissio, el pancatalanisme –moviment de tall clarament imperialiste–? ¿Cóm es que “Podemos” sempre que fa alusio a qüestions culturals o identitaries obvia la cultura i la llengua valencianes? La nacionalitat valenciana la borren del mapa, nomes s’omplin la boca referint-se a Galicia, Pais Vasc i Catalunya. Si foren realment gent d’esquerres que propugnaren la justicia social i estigueren interessats en que surara la veritat no li farien el joc a un moviment d’estes caracteristiques promogut per l’alta burguesia catalana. ¡Quína llastima de 15-M! Pero no son els unics, “Ciudadanos” tampoc es distinguix precisament per denunciar estes qüestions i ‘passen olimpicament’ de la problematica identitaria. Del PP ya coneixem de sobra els pactes per a crear la AVLl i el seu blindage posterior en l’Estatut, aixina com la seua politica educativa en lo que es referix al model de valencià impartit en les escoles i l’universitat… seguint l’estela del propi PSOE, que fon qui comença a catalanisar el valencià en epoca de Ciprià Ciscar –a principis dels anys 80 del segle passat–. De l’unic partit valencià que te representacio parlamentaria i hauria de tindre clar el concepte d’obediencia estrictament valenciana, Compromís, nomes dire que, a hores d’ara, encara estan buscant el seu marc nacional, pareix que estan un poc confosos respecte a la seua identitat. Ells son, en tot cas, valencians nacionalistes, perque de nacionalistes valencians tenen poc.

            Est es el panorama politic valencià, en el que hi ha una manca absoluta de politics que tinguen a la seua terra com a referent a defendre i reivindicar per damunt de qualsevol atra cosa. No pots salvar-ne ni u.

            Pero me diuen que no hem de perdre l’esperança, perque encara hi ha valencians –ne conec uns quants– que pensen que este poble s’ha hagut d’enfrontar a dificultats grans a lo llarc de l’historia i ha conseguit superar-les, i ara no te per qué ser diferent. Seguixen en que el valencià du mes de trescents anys convivint en el castella, i ahi està, viu i ben viu. I solen arrematar en frases com esta: “segur que els valencians no tardaran molt en despertar-se”.

            Ausades que m’agradaria que estiguen en lo cert.

Imagens: ecorepublicano.com, elplural.com, pinterest

Manuel Gimeno Juan
Llicenciat en Filologia Valenciana