Recordant el valencià de la meua infancia (i II) / per Manuel Gimeno

14/10/2020

            Deixant ara el mon de la marjal, del que podria estar citant coses curioses i no acabar, anem a vore algunes paraules que crec que val la pena comentar. Començare per una d’elles que era d’us habitual entre els veïns del poble: “frontera” (cast. ‘fachada’). Les cases de poble solien estar ‘pintades’ de blanc pero en aquella epoca no les pintaven, les “emblanquinaven”, usant calç i aigua. Era normal oir: “hauriem d’emblanquinar la frontera”. Aci tenim dos paraules “emblanquinar” i “frontera”, la primera no massa coneguda entre les noves generacions i l’atra totalment proscrita (a pesar de figurar en el diccionari de la AVL) perque ‘oficialment’ nomes usen ‘façana’. Esta ultima la promouen a pesar de lo que diu el DCVB: “Es un arcaisme resuscitat en la llengua literària moderna” i nomes dona fonetica per a Barcelona. En Valencia esta forma no apareix ni en temps antic, en canvi “frontera” te una tradicio de segles i el DCVB la dona per a tot el territori valencià. Resumint, la forma ‘oficial’ –façana– no ha segut mai paraula valenciana i, en canvi, la paraula nostra des de fa segles –frontera– la tenen, de facto, entre barrons. Pareix mentira, pero estan conseguint que les noves generacions desconeguen per complet esta paraula (i moltes atres). L’intent de borrar tot allo que caracterisa una llengua i que la fa singular nomes hauria de tindre un nom: crim de lesa cultura o de lesa identitat. Aço es lo que s’està perpetrant en la llengua valenciana, davant l’indiferencia de l’immensa majoria d’este poble.

 

            Seguint en les paraules ben vives en aquells anys tenim “arguellat” (persona prima i d’aspecte poc saludable). Solia oir-se molt a sovint, sobre tot en frases en les que prenia un sentit figurat: “mira’l ve arguellaet de fam”. La paraula “entecat” solia usar-se per a referir-se a persones d’aspecte malaltuç. Este terme l’he comentat en coneguts i n’hi ha molts que no el coneixen. Un atre vocable no massa corrent i hui tambe desconegut per molts valencians es “entema”, que es dia quan u volia donar a entendre que li tenía quimera, animadversio o mania ad algu: “ad eixe no el puc vore, ¡li tinc una entema!”. Tambe era habitual oir paraules com “jaca”: “veges a ón t’has deixat la jaca”, terme que es sinonim de jaqueta. Expressions com “estar de mal tec” (en la ‘e’ oberta), estar enfadat, no estar per a res, tambe solien oir-se normalment. Quan hi havia bona predisposicio i la persona estava contenta es dia: “hui està de bon tec”. Els dies en els que feya molta calor podiem oir expressions com: “quína ‘basca’ fa”, paraula que podia ser substituida per les sinonimes “calina”, “calda” o “blamor”. Encara podies vore cóm al costat de “sempre” s’usava el seu sinonim “seguit”: “¿de qué t’estranyes?, aixo ho ha fet ell seguit”.
          Tambe recorde oir-li a mon pare paraules com “tartuga” o “atorgar” i yo pensava, quan era mes majoret, que les dia mal, que lo correcte hauria de ser “tortuga” i “otorgar”, pero resulta que no es aixina. Mon pare encara mantenia les formes tradicionals que venien de molts segles arrere i que havien usat els nostres grans classics del segle XV.
          Per a acabar en esta chicoteta mostra del valencià que estava viu en el meu poble entre els anys 50 i 60 del segle passat, ho fare en la paraula “barrani”. Este terme solia usar-lo a sovint mon pare per a referir-se a un element que s’havia quedat a soles, que no tenia parella, referit sobre tot al joc de cartes. Quan un jugador en tenía una d’elles que no podia colocar es dia que la carta en qüestio es quedava “barrani”. Crec recordar que tambe l’aplicava a qualsevol objecte que s’haguera quedat sense emparellar. Es un terme que nomes he trobat en u dels diccionaris consultats, el DHIVAM de R. García Moya, encara que en un atre sentit.
          Com haura pogut comprovar el lector, en esta mostra de paraules i expressions valencianes ne trobarém algunes que hui poden ser desconegudes –com moltissimes atres– per a molts valencians, degut al proces de castellanisacio, per una banda, i al de catalanisacio, per una atra, pero no hem d’abaixar els braços perque tot eixe lexic es recuperable, i eixe hauria de ser el repte d’un poble que vol mantindre la seua identitat. Per una atra banda, pareix cosa de ciencia ficcio, pero es cert que ad aquells que estem lluitant per la recuperacio del nostre valencià de sempre, se nos tracta d’estigmatisar des de fa molts anys, tirant ma de mil mentires i falacies, pero aço no ha de desviar-nos del nostre objectiu i, per tant, hem de seguir reivindicant un tesor com la llengua autoctona, eixa llengua valenciana en la que Martorell escrigue el Tirant per a que Valencia, la seua nacio –com be diu ell–, poguera estar ben orgullosa. Sería bo que tinguerem ben present el seu eixemple.

Imagens: "Atles Lingüistic del domini catala", Pixabay (cocoparisienne)

Manuel Gimeno Juan
(Llicenciat en Filologia Valenciana)