¿I en casa de l’Esquerra, qué? 

            Puix home, la cosa no està tan tan mal com en la d’enfront, pero no poden voltejar les campanes. 

            Està clar que l’aventura de Pedro el Rebelde Sánchez li ha eixit prou be. Han segut pocs mesos, pero ha conseguit marcar un cert territori i de cara a unes votades aço es molt important. Ha aguantat la riuada de la dreta de que s’havia venut als independentistes catalans (tot s’ha de dir, si aixina haguera segut... no estariem davant d’unes eleccions generals, pero als sorts no els importa). No ha fet lo que havia promes, en coses importants com la contrarreforma laboral o en coses ‘menors’, i que provablement el favorira, com es eliminar el vot pregat dels espanyols en l’estranger... pero s’ha estat traent la puncheta del dit en els ‘divendres socials’ que tant irriten a la dreta (i que conve fer memoria per als que senten i saben llegir, que els anteriors eixecutius continuaven ‘aprovant’ lleis i plans en periodo electoral...). 

            Com a principal basa te haver intentat parlar, dialogar, entendre’s, en el govern catala, pero era i es obvi, encara que els politics estan per ad aço, que des d’aquella banda nomes volen impondre un referendum sobre l’independencia de Catalunya, en una interpretacio falaç de la voluntat d’una part pel tot, dels ciutadans i ciutadanes d’este territori. 

            Yo ho dic a qui vullga escoltar: es inviable aplicar un 155 indefinit, mes ample o mes restringit. Perque si aixina s’actuara... al final sería Europa la que li llegiria la cartilla al govern espanyol i igual serien els mateixos que ara el reclamen com el mana, els que implorarien que el llevaren, perque l’efecte rebot tindria una magnitut incalculable. I no cal ‘oposicio’ per a que descarrile el 155, nomes en actituts i conductes ‘no cooperants’ es prou... ho se. 

            Al gran pareix que li anira ve en les eleccions proximes. Pero la cosa se li ha torçut al menut, al que s’anava a menjar el mon... fa quatre anys... i el mon se l’ha menjat ad ell. 

            Lo de Podemos no te nom, pero el fraccionament acusat es una prova de que son d’esquerres, ya que es una de les divises. L’esquerra sempre ha patit de lo mateix, caïnisme i fragmentacio a l’extrem (recorde quan en el nostre Regne, durant la transicio, es parlava dels ‘set nanets’, uns micropartits que tenien entre u i deu afillats cadascu). 

            Si, per a mi, ha segut lloable i arriscat l’intent de reconduir una part de l’independentisme catala –a ERC– a l’ambit de la negociacio i del constitucionalisme, mal que els pese als del 155, en Podemos cometen errors de manual. L’ultim, i que no passa desapercebut per a la seua clientela potencial, es l’astracanada del nou president de Mexic, Manuel López Obrador. Independentment de que fa quatre o cinc anys li guanyaren els comicis d’una forma un tant estranya o fosca, no te justificacio posar-se a favor d’ell en la reclamacio de que Espanya ha de donar satisfaccio als indigenes per la conquista d’aquell territori fa cinc sigles. Llogicament i historicament està fora de lloc tal peticio perque les exigencies similars serien interminables. I igual que afirme que no es poden reparar tals ‘agravis’, dic que el temps d’unio, de pertanyença o de subordinacio a una entitat superior tampoc justifica res (es aplicable a l’espanyolitat dels antics regnes, a la presunta catalanitat dels valencians, o a l’islamitat de la major part del territori peninsular). 

            Lo que estava criticant s’eixemplifica en la comunitat de Madrit. Les forces progressistes disponien d’una oportunitat de recuperar l’autonomia perque tenien enfront a tres adversaris, i la llei d’Hont penalisa estes conductes. Puix no, qué millor que presentar una decena d’ofertes inexplicables (Unidas Podemos, la plataforma bipersonal i transversal Carmena-Errejón, una atra plataforma tripersonal de Garzón-Almeida-Llamazares, Izquierda Unida, Equo...). Acusen habitualment a Pablo Iglesias d’exces de ‘testosterona’, pero als atres els reglota el personalisme i els falten neurones. I es obvi. 

            Esta situacio de l’esquerra de Madrit sona a lleva’t tu per a ficar-me yo, o mes val ser cap de ratoli que coa de lleo... i vindran els espavilats gats i es paparan als ratolins. Ells s’ho mereixen, els ciutadans no. 

            Per a arrematar reproduixc u dels interrogants que es plantejava Amadeu Fabregat en el prolec de Converses extraparlamentàries, un llibre que escrigue sobre un grup de micropartits valencians alla pels 70: “¿Entén el ciutadà la proliferació de matisos i de diferencies entre unes sigles que –diuen– aspiren a la unitat” (1978: 9). La resposta es nitida: no.

            Image: esquerra atomisada, cuadrilatero33.com 

                                                                                 Antoni Fontelles