Enric Valor 

            En la seua gramatica trobem “Encara que els monosíl·labs, en general, solen ser tònics, s’ha convingut, per la mateixa raó de simplificació que hem esmentat per als polisíl·labs, de no accentuar-los més que en aquells casos en què cal fer-ho per a evitar confusions fonètiques i de significat entre els que tenen una grafia semblant. També porten accent, pel mateix motiu, alguns polisíl·labs que no haurien de portar-ne segons les regles d’accentuació que hem estudiat en el § precedent [39].”. I dona una llista de 59 termens (singular i plural, masculi i femeni i derivats (Valor, 1979, 44-46) 

            Carles Salvador    

            En la gramatica seua, que va servir de text per als cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat fins a 1976 (quan fon substituida per una versio reduida dels propis cursos, si be encara s’usà u o dos anys mes en la ‘revalida’ que es feya per a l’obtencio del titul de professor), en u dels primers temes figurava esta introduccio “Ultra les paraules indicades en les regles anteriors (vegeu lliçó X), s’accentuen les següents, no compreses en les regles, per tal que la significació de les quals no siga confosa amb les mateixes paraules no accentuades”, i dona una llista de 45 paraules (singular i plural, masculi i femeni i derivats) (Salvador, 1974, 39-40). 

            Manuel Sanchis 

            En la seua gramatica, que tecnicament era molt superior a la de Salvador, apareix “Es recomana també de posar l’accent, fora dels casos anteriors [els derivats de les regles generals], damunt certes paraules per tal de distingir-les d’unes atres que tenen la mateixa forma però diferent significat” i, acte seguit, inclou 28 paraules (nomes singulars i masculins) (Guarner, 1950, 111-112). 

            La AVLl 

            Com a minim, es curios que la AVLl apele a un debat i una preocupacio que plasma l’acort normatiu, en un intent per a demostrar que aço es producte d’una reflexio que ve de fa anys. Pero no pareix que aixina siga quan la propia institucio escrivia “L’accent també permet distingir paraules homògrafes que tenen un significat diferent. Este tipus d’accentuació s’anomena accentuació diacrítica, i pot afectar tant les paraules monosíl·labes com les polisíl·labes. Les principals paraules que s’escriuen amb accent diacrític són les següents” i s’afig una llista de 45 termens (singulars i plurals, masculins i femenins) (AVLl, 2006, 49-50; el destacat es original), que tambe s’aplica a derivats: “adéu, rodamón, besnét, repèl, subsòl, etc.” (AVLl, 2006, 50). 

            I en un atre intent de fer pedagogia s’esforça en explicar-nos els criteris que subjauen a les eleccions ortografiques: en les parelles tonica / atona, l’accent va en la tonica “què” (interrogatiu, exclamatiu, o relatiu precedit de preposicio, sabent com saben en este cas que en porte o no, continúa sent ‘debil’ –‘la rao a que me referixc es ingenua’–, com passa quan es conjuncio –‘rasca que rasca’–); i si les dos son toniques, pero la diferencia es vocal oberta / tancada, se sol marcar la tancada “sóc” –verp ser– (¡vaja inutilitat!), pero hi ha casos en que la distinguida es l’oberta “tòs” –‘part posterior del cap’– (¡menut embolic!) (AVLl, 2006, 50). Aixina que, ¡objectiu no conseguit! 

            Per si no ho han advertit, la llista era parcial –“Les principals”– i  en cap de moment apareix un verp de possibilitat o una modalisacio de l’instruccio ortografica. Es dir, no hi ha voluntarietat sino obligatorietat, que no quadra teoricament ni en la preocupacio secular explicitada en el text de l’acort ni tampoc en eixa suposta opcionalitat normativa.

Image: No a la AVLl, ccvalenciano.blogspot.com

Antoni Fontelles