La dreta ha creixcut. Hi ha un fet inqüestionable: la reordenacio dels blocs de ‘esquerra-dreta’ que, se vullga o no, continuen estructurant l’imaginari de les persones i de la politica.

En 2015, PP i Ciudadanos obtingueren un 42.65 % dels sufragis, front al 46.49 % de l’atre grup, PSOE, Podemos i confluencies i Unidad Popular (UP). Una diferencia de 3.5 punts a favor dels primers.

En 2016, la situacio es ben diferent, els conservadors han tret un 46.1 % de vots, mentres que els progressistes s’han quedat en un 43.8 %, lo que significa 2.3 punts a favor dels primers. Es dir, la variacio dels blocs ha segut de 5 punts ben complits. Important.

La conseqüencia directa es que el PP i el seu lider Mariano Rajoy estan llegitimats, mes que en desembre de 2015, per a plantejar un eixecutiu en majoria o en minoria, o pactes d’investidura, de llegislatura o de govern.Les cabales apunten a un acort en Ciudadanos (perque si no desapareixera i, provablement, si pacta… perdra) i una abstencio total o parcial dels socialistes.

El PP ha rebut el soport dela ‘gent d’orde’ i dels que busquen la tranquilitat i la seguritat de que les coses ‘no van a canviar’ (no es obstacul la quantitat de ‘casos aïllats’ de corrupcio, com l’ultim, policia inclosa, en Palma de Mallorca). Els atres han segut castigats: C’s per pactar en els socialistes; els socialistes perque nomes han movilisat als simpatisants contra Podemos (tenen una part que no està d’acort en l’estrategia), i Podemos i les confluencies han pagat la ‘novetat’ (possibilitat de governar) i la ‘por’ que desperten no tant en les capes jovens d’aon se nodrixen fonamentalment, sino d’aquells segments ‘majors’ que podrien combregar en les seues idees pero els veuen ‘massa revolucionaris’ (la vellea no es molt amiga d’aventurescom el referendum de Catalunya, que es dificil d’entendre fora d’alli).

No hi haura majories absolutes. Si be els resultats son prou millors per al PP, queda mijanament clar que els ciutadans no volen que hi haja partitsaplanadora que ofeguen als adversaris i que no admeten canvis en els seus plantejaments. Han segut dos votades consecutives les que ho han ratificat.

Aparentment quedaran quatre grans formacions, pero els socialistes encara no han dit l’ultima paraula en perdua de vots i els tarongetes ho tenen molt cru, perque poden caure en l’invisibilitat i irrellevancia politica i en una espiral com la d’UpyD (dependirà molt molt del soport que mantinga entre els que li han donat l’alé mediatic, social o economic).

Pareix que la gent vol que es governe d’una atra forma. Tal volta Podemos s’equivocà el 20D i hauria d’haver facilitat un eixecutiu en minoria PSOE-C’s. Haurien guanyat molta ‘presencia’ i els socialistes s’haurien d’haver ‘retratat’ en una gran quantitat de qüestions.

       Apareixeran nacionalismes ‘bons’. Recordem que en els comicis del 20D, l’eixecutiva federal del PSOE es negà a parlar-pactar en els nacionalistes perque eren malissims. El propi C’s considerava al PNV com al dimoni. No parlem d’Esquerra Republicana ni de Convergencia Democratica ni de Bildu.

         Ara la cosa ha canviat, i molt. El president en funcions Rajoy ha anunciat que es reunirà en els nacionalistes gallecs, els catalans i els bascs. Sense problemes. Els cagarrites dels barons socialistes li vetaren a Pedro Sánchez que els dirigira la paraula i ara va i es la dreta la que, ‘sense complexos’, està disposta a raonar… i lo que faça falta. Alguns ya ho sabem, ho coneixem i hem patit les conseqüencies de quan el lider suprem José María Aznar parlava catala en l’intimitat, i en l’intimitat es reunia en Jordi Pujol, l’encarnacio de Catalunya, per a beneficiar-se mutuament. I d’alli ixque el dictamen de la llengua del Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Comprovat. Els nacionalismes son roïns excepte quan a mi m’interessa.

         No volem que voten els espanyols en l’estranger. Podia pensar-se que es una exageracio meua, pero no, es aixina.

         Els eixecutius –de dreta i d’esquerra– saben que la major part d’eixos residents absents no son proclius al poder establit. Eixe poder sabia que si es complicava el proces, la gent es cansaria i desistiria.

El PSOE (‘d’esquerres’), apoyat per PP, PNV i CiU (els tres ‘d’esquerres’), aprovaren una modificacio de la llei en febrer de 2011. S’introdui com a novetat el denominat ‘vot rogat’ per a les generals. S‘havia observat que en les municipals a on s’aplicava ya, la participacio caïa en picat.  Es passà d’una participacio de vora el 32 % en 2008 a prop del 5 % en 2011. Si es que se saben totes les martingales. El 20D la distribucio del 4.75 % de sufragis CERA (Cens Electoral de Residents Absents) era significativa: Podemos (26.4), PP (24.1), PSOE (21.8) i C’s (15.9).

La llei introdui un llaberint de tramits. A banda d’inscriure’t havies de solicitar el sufragi. Per aço, si un 80 % dels vora dos millons de residents absents estava dispost a enviar la papereta, al remat nomes eixercia el dret un 5 %.

Sense ningun dubte, esta actuacio dels partits desincentiva i inhibix la participacio politica i allunta als ciutadans de la gestio de la democracia. Aquells que s’omplin la boca de regeneracio no volen que les persones participen.

En el nostre Regne, el bi-tri-partit s’haura de posar les piles. Com diu un conegut meu, aci tenim –patim– una esquerra estetica que a banda de l’inexperiencia, està entrant en tots els tolls que pot.

El tripartit ha perdut un considerable numero de sufragis per varies raons: perque no tenen un gallet i viuen de gests; perque les decisions no fructifiquen tan rapidament com ells voldrien (regeneracio del Cabanyal, reversio de les concessions); perque donen l’apariencia de no saber per a ón van (horaris comercials, modificacions de transit sens obrir previament un aparcament); perque estan ‘encetant uns melons’ que no tocava (processo de la Senyera, bous embolats),o perque s’estan comportant com els popularistes quan dilaten les respostes (corrupcio en la sanitat valenciana, nepotisme, disputes en mig ambient)… I ha passat com els israelites quan portaven no se quànts anys pel desert, que enyoraven l’esclavitut d’Egipte. Alguns, vos ho puc assegurar, no desigem tornar a un païs com aquell.

Antoni Fontelles

Imagens: www.lavozlibre.com; asieryjavierhumorgrafico.files.wordpress.com; tenacarlos.files.wordpress.com