La qüestio es pertinent perque vullc plantejar quàn un canvi quantitatiu passa a ser una nova realitat, una transformacio qualitativa.

          Ho verem en la pelicula ‘L’angles que pujà a un tossal i baixà per una montanya’ (1995). Narra l’historia de dos cartografs que apleguen a Fynnon Garw, en el Païs de Gales, i constaten que la ‘montanya’ de la localitat no te eixe ranc. Els veïns, indignats, carrejaran terra per a que creixca i siga realment una ‘montanya’. Es un eixemple de cóm una simple variacio quantitativa –major altura– pot convertir una cosa en una atra.

          Com ve al cas, prou mes complex es quàn una varietat idiomatica es pot considerar una ‘llengua’ –en les connotacions i efectes que aço te socialment–. Hi ha hagut intents, pero es molt dificil determinar –quantificar– el numero de caracteristiques gramaticals (fonetiques, grafiques, fonologiques, sintactiques, morfologiques…), sicollingüistiques o sociollinguïstiques que fan falta per a establir clarament que ‘X es llengua’. Vaja, pareix que no es una simple qüestio numerica.

          En acabant d’esta metaforica revolta de riu, tornem a l’inici per a aplicar-lo a la nostra societat, especialment la valenciana, i la corrupcio que nos rodeja (i que a mi ya me produix bossera). Sobretot, per l’hipocresia i excuses que donen els presunts delinqüents –ara– investigats.

          En esta mateixa uep, Amparo Blay es preguntava fa uns dies (31-1-16) si el corrupte naix o creix. Certament la resposta es que no naixem en un gen o en una capacitat innata per a convertir-nos en deshonrats. Els pares i educadors procuren instruir-nos i mostrar-nos les sendes de l’etica i de la moral, per a que les practiquem en la nostra vida i actuem de la millor forma possible. Pero està tambe molt clar que podem dependre les conductes perque ho veem en la societat. Nos sentirém inclinats a no furtar quan vejam que eixos comportaments son socialment censurats i penalment castigats, pero nos tindra igual si observem que el lladre queda impune moltes voltes, te condenes irrisories o l’indulten; sobre tot quan qui ho fa son els denominats servidors publics.

          Aci no passa dia que no nos sorprengam en un nou cas que no esguite al PP, que ha governat de forma despotica en la major part de les institucions valencianes (Consell, Corts, Diputacions, Mancomunitats i Ajuntaments) durant dos decades llargues. ¿Recorden les justificacions de ‘es una poma podrida en una cistella’ o ‘es un cas aïllat’?

          Es que quan no es el pagaments dels mitins del partit, es el sobrecost en l’edificacio dels coleges (estem parlant de centenars de millons d’euros); quan no son les empreses publiques (RTVV, Imelsa, Emarsa…), son els abocadors de fem; quan no es la construccio d’instalacions deportives, son les ‘formules u’; quan no es la modificacio del PGOU a gust dels ‘amics’ alacantins, es el ‘pitufeig’ per a blanquejar diners; quan no son les concessions d’extincio d’incendis, es la concertacio de residencies de la tercera edat; quan no son les ajudes a l’educacio concertada i privada, es l’entrega de la sanitat publica a mans privades (que nos costen un renyo i part de l’atre: les resonancies magnetiques); quan no es la prorroga del peage en la AP-7, son els treballadors ‘zombis’ de determinades empreses publiques; quan no es el negoci ruïnos de l’aeroport de Castello, es el frau de les ‘ciutats de XXX’ (de la Llum, de les Llengües, del Motor, de la Musica…); quan no es l’indemnisacio que pagava Ciegsa a les constructores per retarts en les obres, es l’indemnisacio que abonava per avançar les obres (a la mateixa empresa; Levante-EMV, 5-2-16). I no oblidem els empresaris-receptors d’estes ‘benediccions’. ¿Queda algun sector lliure?

Hi havia instalada, es vullga reconeixer o no, una etica del latrocini en la major part de l’administracio valenciana que ‘administraven’ –valga la redundancia– principalment afiliats, militants o simpatisants del partit governant, el PP.

          I clar, ara ve la segona part de la qüestio. ¿Aço passava perque si, o hi havia algun motiu? Es lo que tambe es planteja A. Blay i en alguna atra ocasio tambe ha reflexionat en alguns articuls J. Masia. La resposta sempre ha segut senzilla, per a mi. Nos hem de preguntar ¿Quína es la responsabilitat ciutadana en que aço ocorrega? Perque en primera i ultima instancia es nostra, de cada u de nosatres, ya que els triavem una eleccio darrere d’una atra i no nos es ocultable, perque alguns mijos de comunicacio porten anys advertint de les mangalufes, lladreries, mentires, robatoris i enganys dels nostres governants popularistes. I una volta i una atra, majoria absoluta.

  Image: movimiento-red.net                 

                                                                     Antoni Fontelles