Hi ha patologies visuals com l’ambliopia, que es una disminucio de la visio per falta de sensibilitat de la retina sens hi haure una lesio organica que ho justifique. Per damunt d’esta es troba la ceguetat, que es la perdua total de la vista. Tranquils, no vaig a parlar de medicina. Nomes ho apunte per utilisar l’analogia en el –discutible– valencianisme d’alguns.

            Provablement es tart per a escriure est articul (J. Masià ha reiterat qüestions paregudes en esta uep), perque fa vora un any que les dos academies l’oficial –l’Acadèmia Valenciana de la Llengua– i la sumissa-que-vol-eixir-de-l’ostracisme –la Real Academia de Cultura Valenciana– firmaren un document en el que esta li reconeixia el dret de primacia ad aquella. No calia ninguna claudicacio en el testimoni de l’historia. Alguns ya ho sabiem –sed lex dura lex (dura es la llei, pero es la llei)–, perque nos haviem vist perjudicats i nos haviem desfet la gola advertint-ho, quan es podia evitar. En acabant, plasmat en l’Estatut que l’institucio normativa es la AVLl, nomes quedava… l’insumissio fiscal, vullc dir, idiomatica. Pero en aixo que vingueren els-que-havien-de-salvar-no-se-qué i nos acabaren d’afonar als ‘insumissos’, nos llevaren la ‘llegitimitat’ de la dissidencia minoritaria. I aixo es lo que provocà l’efimer primer president de l’entitat Xavier Casp, llorejat poeta i amic meu en el paleolitic. Fins que vaig descobrir i confirmar que ell no pintava cervols ni mamuts en les parets de la cova, pero si que menjava carn. Diuen que els gats passen dels descuidats. I quànta veritat te la sentencia.

            Pero no volia yo retrotraure’m tant llunt, al moment de la revolucio neolitica. No, me quede mes prop, en maig de 2016. Fon quan el decà de la RACV, l’inclitFederico Martínez, per a justificar lo injustificable –o siga,l’incomoditat sicosocial de ser minoritari–, va i subscriu una declaracio en el no menys inclit, president tambe, de l’atra academia, Ramón Ferrer (que no se si haura depres a escriure en valencià, perque soc testimoni de que no sabia ni tenía massa interes en ensenyar-se… en el paleolitic). En el text, com he dit, admetia la primacia de l’iglesia de Sant Miquel com a autoritat suprema… a la curia d’aquella congregacio, als bisbes i cardenals, els tenía igual. Pero tot siga per un lloc al Sol, que de nit fa ombra i molt de fret. El fret que alguns (¿els que ell qualifica de “nostálgicos que no se dan cuenta del mundo en el que viven?) coneixem ben be, perque des de fa decenis veyem cóm anaven les coses, cap a on es movien alguns i lo que se’ns venía damunt.

            Pero la disfuncio perceptiva –visual i cognitiva– es produix quan, a pregunta del periodiste, el sr. Martínez afirma “El catalanismo es una página pasada absolutamente y si ese enemigo político no existe no tiene sentido el anticatalanismo. Es absurdo. No hay catalanismo, pero eso hay gente que no lo quiere ver” (Las Provincias, 5-6-16). ¡Santa Llucia!, ¡Santa Llucia!, o millor ¡Santa Rita!, ¡Santa Rita! (que es l’advocada de les coses impossibles). ¡Quànta indigencia gnoseologica i curtea de mires! Ho nega perque li conve tancar els ulls, no perque siga una alucinacio o un fenomen dels de “Cuarto Milenio”. Un eixemple, no m’ho conta ningu, ho he vist en estos ulls que esmenjaran els cucs mes pronte que tart. En una llibreria d’un poble al costat del meu. Al principi del curs escolar, en les estanteries hi havia molts llibres de llectura no en l’hibrit academic catalanisant de la AVLl, sino en pur i dur catala (“vingui”, “tingui”, “meva”, “sento”… per als chiquets i chiquetes d’un colege de la localitat). Ya dic, no m’ho conta ningu. Es tracta d’una observacio directa, perque els espigoli.

            A tots nos agrada aixo de colaborar, participar, ser algu,que te tinguen en consideracio, navegar a favor de la corrent,etc., no es gens ni miqueta agradable ser dissident; pero no a costa de qualsevol preu. Simplement per una qüestio de dignitat humana, la que els furten als immigrants que vaguen per Europa fugint de les guerres que alimentem des dels països civilisats. Volem el negoci, pero no les conseqüencies. ¡Se a ón vixc!

            I si no ho tenía clar l’obsequios decà. Li oferixc unes paraules del seu homolec Ramon Ferrer, en una entrevista (vilaweb.cat, 28-3-17). Quan la periodista li pregunta per la colaboracio entre la AVLl i l’Institut d’Estudis Catalans o per la fusio, respon “Ha nascut [la AVLl] perquè hi havia un buit. Quan eixe buit siga ple, ja està. Quan efectivament, eixes dues gramàtiques que tenen una diferenciació molt mínima [ara va i resulta que sap tambe de llengua] confluïsquen completament [pel moviment de rotacio de la Terra o per la gravetat, com la caiguda del pampol] ja no en faran falta dues. N’hi haura una [¿T’ha tocat o t’ha fet aire?].”.

            Es qüestio de temps. Ho he dit i escrit moltes voltes. Segur que el nostre decà no ho veu… perque no vol. I com ell, millers.

Antoni Fontelles

Imagens: levante-emv.com; 2.bp.blogspot.com