L’educacio es molt important per al futur dels alumnes i tambe per als politics, perque no es un ambit neutre –com quasi tots els que afecten a les persones–. Podem parlar i opinar –crec que aixina ha de ser–, pero passa que algunes ‘ocurrencies’ estan ‘orientades’. 

          Estic a favor de que qualsevol activitat humana siga evaluada per a vore cóm va i cóm millorar-la. Aço es facil de dir pero complicat d’aplicar i, sobre tot, de generalisar a unes atres arees de la vida quotidiana. 

Este passat mes de novembre, la polemica botà quan el filosof i pedagoc José Antonio Marina, que està elaborant el “Libro Blanco de la Función Docente” per al ministeri, va plantejar –com ya havia fet en un llibre seu– que el bon mestre no pot cobrar lo mateix que el mal mestre i que una part de la retribucio ha d’estar vinculada a l’evaluacio del centre. L’idea encaixa en el ‘sentit comu’. Com era d’esperar, al ministre d’Educacio Íñigo Méndez, del PP, no li ha paregut mal la proposta (sempre s’apunten a la meritocracia, excepte quan no els interessa: vullc dir, quan han de triar un assessor). Hi ha hagut divisio d’opinions entre els destinataris, els sindicats i les associacions d’alumnes i de pares i mares. 

Ya dic, es dificil rebujar una idea que preten millorar l’ensenyança. Pero es que el colectiu de docents –sobre tot en primaria i secundaria, i en bachillerat– ha vist cóm en els ultims decenis la seua funcio ha passat d’estar reconeguda a practicament no significar res (les escoles son ‘guarderies’).  

Ves i dis-li a un chiquet de dotze anys que ha de dependre matematiques o geografia perque son utils per a sa vida. ¡Si està fart de vore que tenint alguna habilitat (cantar, guisar, ballar, contorsionar-se, fer magia o fer la mona en alguna de les televisions i demostrant que es el millor –o que el trien uns determinats senyors–) pot tindre la vida semirresolta! Ves i dis-li a un jove que es bo saber trigonometria o astrofisica perque li servirà mes avant, quan comprova –tambe en les televisions– que gitant-se en un famos o famosa, contant chafardejos verdaders o falsos, tenint un bon ‘palmito’ i ensenyant-lo, sent un ‘nini’ i estant orgullos d’esta condicio, o dient desbarats en ‘debats’ televisius, te quasi assegurat un futur que de cap de les maneres li mig garantisa haver cursat una carrera, parlar tres llengües i tindre dos masters. I es conegut que si troba faena, lo habitual es que el jornal siga ridicul (aci ya no funciona la ‘meritocracia’). 

¿Quín alicient creuen que te la nostra infancia i joventut? Reconec que en tants factors en contra, es d’admirar que la gent estudie. ¿Quànta vocacio ha de tindre el docent? Dubte que el jornal siga la principal motivacio del seu treball. I ara li falta que l’evaluen i el seu jornal depenga, en part, dels ‘progressos’ de l’alumne o de la valoracio del centre. 

Les preguntes sorgixen immediatament. ¿Quí triarà l’evaluador? ¿Se gravaran les classes? ¿Tindran en conte allo de que l’observador modifica lo observat? ¿Quína garantia d’imparcialitat hi ha? ¿Sera recurrible la ‘nota’ que obtinguen? ¿Hi haura classificacions i llistes? ¿Sera public el sistema i les normes de qualificacio? ¿Podran ser evaluats els evaluadors? ¿Quànt de temps passarà fins que comencen a hi haure corrupteles i favoritismes? No son els unics interrogants plantejables. 

Es coneiximent provat que l’aprenentage dels alumnes depen de la capacitat individual, dels mijos disponibles (per eixemple, no es igual una classe en deu chiquets que en trenta) i del treball docent. Se sap que els factors familiars son de gran importancia en l’avanç i formacio dels chiquets; en general, obtenen millors notes aquells que procedixen d’ambients socials i culturals ‘alts’ (rics) i trauen pijors notes els que procedixen d’ambients ‘baixos’ (pobres). La ‘casa-familia’ es determinant en molts aspectes. 

Ya se que es ‘injust’, i que coneixem casos proxims, que dos operaris cobren igual quan u s’esforça i l’atre no (que no vol dir que no faça la faena). S’ha d’anar molt espai en els ‘distractors’ dels ‘treballadors’ (portar dos o tres coses a la vegada, aparentar que sempre s’està afaenat, anar de pressa, quedar-se mes temps de l’obligatori…). Suponc que tambe coneixem alguns eixemples en els quals el ‘cap’ premia als mes incompetents, perque es com ells, i no passa res; tant en l’empresa privada com en la publica. El defecte no es patrimoni de ninguna de les dos. 

Hi ha determinades professions i ocupacions que tenen un alt component vocacional i la docencia es una d’elles. L’acces es fa en una oposicio a on supostament els examinadors comproven l’aptitut de l’examinat. Est ha rebut previament una formacio teorica i practica, al menys en els mestres. Normalment molts d’ells continuen formant-se al llarc de la vida laboral sense reclamar mes jornal, simplement per la satisfaccio de fer be les coses. ¿Podria passar que a un professor ‘roïn’, que no millora en les evaluacions, se li baixara el salari fins que no cobre o que perga el lloc? 

¿I per qué als mestres? ¿Evaluarém als policies? ¿Controlarém als bombers i als meges? ¿Qué farem si no conseguixen apagar l’incendi o salvar la vida del pacient? ¿I els juges que tarden X anys en sentenciar? ¿I als de la neteja i als agents forestals, i als administratius? ¿I als politics? ¿Podrem reduir-los el jornal i tirar-los? ¿I una volta detectats els ‘roïns’, qué fem? ¿No estarem creant un estat d’ansietat i estres generalisats que provocaran que les persones treballen pijor? ¿L’objectiu es pagar ‘salaris individualisats? 

El sistema d’incentius economics es pervers perque la casuïstica es tan variada que al final es convertixen en elements per a premiar als que vullc i castigar als que mes desagraden. Un eixemple anecdotic: l’alcalde d’Alfafar li ha pujat el jornal a la seua secretaria 400 euros mensuals alegant que “se expone a peligros” (Levante-EMV, 18-11-15). 

Per si faltava poc, els docents, educadors i monitors de coleges, instituts, menjadors, transport escolar o activitats extraescolars hauran de presentar un ‘registre negatiu’ de que no son pederastes (Información, 7-11-15). Està be que protegim els drets dels menors, pero ¿No hi ha una atra forma de garantisar la seguritat dels chiquets sens estendre l’ombra sobre tot el colectiu? ¿Lo següent sera exigir-los un certificat de ‘no corrupte’? 

Malfaeners n’hi ha en tots els llocs i en totes les epoques, i parasits n’hi ha en totes les arees de la vida.  

Dificilment es resoldra este problema si no canvien els models d’exit rapit que difonen els mijos de comunicacio, si els empresaris no paguen d’acort en la formacio del treballadors i si la propia societat no valora l’entrega i funcio dels docents… No servirà de res ‘fustigar’ als mestres en pujades o baixades de jornal, si no hi ha una regeneracio global. Alguna cosa haurem de fer, pero no com s’està plantejant, perque al final es quasi segur que acabarém fent llistes de coleges bons i roïns, de professors i, sense dubte, d’alumnes. ¡Igual es l’objectiu ocult! 

Estos ‘moviments’ concorden en el pensament i ideologia conservadora i que l’encara ministre d’Educacio plasmà dient que en Espanya “Va demasiada gente a la Universidad” (infolibre.es, 18-11-15). ¿A vore qué s’ha cregut el personal? L’universitat no es cosa de tots… 

Image:  cruzmoropaco.blog.com.es

                                                                     Antoni Fontelles