Estan passant moltes coses, a molta velocitat, i conve que nos enterem; hem d’espavilar-nos perque el tren circula molt de pressa i no solen passar-ne mes de tres. Pot ser que hi haja una segona oportunitat, pero no moltes mes. 

          ¿Per qué dic estes coses tan criptiques?, ¿es pot dir mes senzillament? Si. 

          Finalment en Alemanya s’ha tornat a reeditar la gran coalicio entre els socialistes i els democristians. Ha costat sis mesos de sanc, suor i llagrimes en la banda de la ‘esquerra’ (a la dreta no se li arruga el melic, com hem comprovat tantes voltes en la nostra casa, es capaç de negociar i vendre a sa mare si fa falta). Fins ara no li ha anat massa be al Partit Socialdemocrata alema ya que en les successives eleccions ha anat perdent influencia i diputats. En acabant de les ultimes votades i vists els resultats, el president del SPD, Martin Schulz proclamà a tots els vents que ni parlar d’una nova aliança en la dreta. Passà el temps i acabà acceptant l’acort i hague de dimitir. Pero no es a soles aço, es que la contestacio interna –les joventuts del partit, que son el futur– estan en contra. Es cert que el proces ha segut absolutament democratic, tot consultat, tot votat, tot majoritari… pero aço no lleva que en quatre anys ho tornaran a pagar en les urnes, si no es abans. Per cert, ¿saben qué han pactat a banda de repartir-se els ministeris? (ho dic perque la prensa d’aci no ha obert la boca com la va obrir pel ‘repartiment’ de ministeris en un possible pacte de govern entre PSOE i Podemos… ¿se’n recorden?). 

          Pareix que la socialdemocracia europea continúa sense rumbo i sense presentar una oferta atractiva que no siga cedir a les pressions dels ibex-trentacinc o juntar-se en la dreta per necessitats del guio, vullc dir, per raons d’estat. ¿No?

Luigi Di Maio, nou lider del  Moviment 5 estreles

          I l’atre païs que nos partix l’anima son els nostres veïns italians. Contra l’ibex-trentacinc propi van i guanyen els populistes, ya no comandats per Beppe Grillo, sino per Luigi di Maio, un guapet jovençol de 31 anys –no un ‘macron’ que ol a plastilina bancaria– que dirigix el triumfant Moviment 5 Estreles –M5S–. Ara per ara es una incognita qué pot passar alli, pero les coses no seran com abans, en un centre esquerra desfondat, el del primer ministre dimitit Matteo Renzi i que era l’esperança blanca de l’Unio Europea per a ‘controlar’ l’ingovernable ‘bota’. Al carrer. Alli s’han sublevat els ultradretans –els de Silvio Berlusconi i els de la Lliga Nort de Matteo Salvini–, i molts atres desheretats, especialment en el centre i sur, que no veuen eixa pluja fina de millores i beneficis comunitaris que proclama el neolliberalisme de forma permament. 

          La crisis economica de la qual ya han eixit –mai havien entrat– les multinacionals que dirigixen el mon, en els governs interposts, socavà l’estat del benestar que teniem des de la segona guerra mundial. ¿I qué oferixen el FMI, l’OCDE, el BCE o la propia UE? Lo unic que saben vendre: precarisacio, retallada de llibertats i mes mercat. No poden oferir una atra cosa, perque son els que guanyen en estes situacions. Son els partits politics els que haurien d’estar presentant nous i ilusionants proyectes. La burla maxima (¿?) es la pujada del 0.25 % de les pensions i damunt argumentar que no es pot fer mes, perque si s’ajusta al IPC nos costaria 2000 millons d’euros que son el ‘aperitiu’ ya pagat per les famoses autopistes radials dels amiguets, o una minucia de lo que portem inyectat i no recuperable en els sistema bancari, dels amiguets. Pero l’Europa que no posa pegues a salvar als depredadors dels ciutadans i de lo public, no permet que els majors tinguen una vida minimanent digna (i si es moriren millor, ¡qué es aixo de viure de la pensio mes de lo que s’ha treballat!). ¿Continuen sens entendre per qué el SPD se n’anira a pique i guanya el M5S?   

          ¿Quín atractiu te que t’estiguen permanentment dient que has de compartir dos, tres o quatre treballs per a traure’t els mil euros al mes?, ¿cóm has d’ilusionar-te quan te recomanen –seriosament– que aforres el cost d’una cervesa al mes per a completar la jubilacio estatal?, ¿quína confiança hem de tindre en esta Europa incapaç de contindre la sangria i les massacres –ni tan sols fer sentir la seua veu– que s’estan cometent en Siria?, ¿per a qué hem de cedir a l’UE soberania nacional quan la capacitat llegislativa –europarlament– i de control dels electes –eurodiputats– es quasi nula?

Imagens: Angela Merkel i Martin Schulz clarin.com
                Luigi Di Maio, Moviment 5 estreles, dw.com

Antoni Fontelles