Si, pensa mal i encertaras. Es lo primer que me vingue al cap quan m’enteri de l’OPO (oferta publica d’ocupacio), per a fer fix al personal que ara es temporal, en el nou joguet audiovisual del Botànic II, o siga, À punt. Me centrare en una part, significativa i important, els periodistes.

              Està clar que la ciencia canvia en el temps i que l’estructura reglada dels coneiximents tambe. En les oposicions del 1989 a l’extinta RTVV, a la categoria de periodiste-redactor (en aquell moment “periodista-redactor”... la terminacio -iste era ‘incorrecta’) es podien presentar: els titulats en Ciencies de l’Informacio, (d’acort en els sindicats) aquelles persones que acreditaren cinc anys d’eixercici professional, o aquelles atres que tingueren una diplomatura o una llicenciatura mes dos anys d’experiencia. La justificacio d’estes tres vies complementaries era que llavors els estudis de periodisme no estaven generalisats com hui, pervivien encara els antics titulats per l’escola de Madrit (era una carrera de tres anys) i hi havia molts professionals que tenien uns atres estudis mijos o superiors pero que treballaven en el sector informatiu.

              Ara, la convocatoria es restringix, no hi ha terceres vies, nomes titulats (Levante-EMV, 9-11-2019: 11). Sería esperable que foren els experts (tan cars i estimats pel saber institucionalisat), o siga els de Ciencies de l’Informacio o Comunicacio Audiovisual, els unics que pogueren accedir. Pero, ¡veges tu!, tambe podran concorrer a una plaça publica els graduats en qualsevol area (la primera proposta empresarial era nomes per als llicenciats en filologia, en dret i en geografia i historia... i cantava massa). No se quína competencia tindran en est ofici els quimics, els meges, els arquitectes o els teolecs. Aço son els milacres o els misteris de la ciencia. ¿Podria yo receptar un medicament?, ¿podria yo dissenyar un pont?...

              ¿Es estrany? Si, clar que si. Sobre tot venint d’aquells que han fet i fan bandera de la lluita contra els favoritismes i els nepotismes varis. Estranya que els sindicats no impugnen la convocatoria i s’aplanen a la voluntat de l’empresa... que no es atra que les ordens politiques del Botànic II.

              En situacions com estes nomes caldra assentar-se i vore... entre els agraciats aprovats aquells que ara estan treballant i tinguen titulacions distintes a les ‘habilitants’... perque aço es lo que se sol dir un trage a mida... Ya ocorregue a l’inici de les emissions, en 1989, per eixemple en les places de meteorolecs (els requisits foren tres titulacions, tres les places i tres els aprovats, cadascu en una especialitat ¿coincidencia?, ¿casualitat?).

              No se si sera igual, pero pot ser paregut. En aquella ocasio ya hi hague garbellat ideologic. Ho se personalment. Anys mes tart, un companyo de la radio (tragui places d’oposicio en Radio 9 i el Canal 9) se sincerà i me digue (mes o menys): ‘resulta que eres tu el blaver que buscaven i que no trobaren en les oposicions’. No se si em trobaren o no, pareix que no, pero estigueren prop. La prova es que vaig ser u dels dos editors inicials de Radio 9, nomenat per Consell d’Administracio, sent directora Rosa Solbes i cap d’informatius Francesc Bayarri... i l’assessora llingüistica era Empar Marco (l’actual directora general de À punt). Esta situacio de persecucio no m’era nova, ya m’havia passat en la carrera de Filologia, que no pogui acabar i de lo qual l’academic de la AVLl i professor emerit Antoni Ferrando pot ser que sapia alguna cosa... o el professor Vicent Salvador o Emili Casanova... o alguns atres membres del departament de Filologia Catalana.

Antoni Ferrando i Emili Casanova en busca de blavers per a la seua coleccio

              Tornant a lo nostre. La dreta, el PP, ya sabem lo que feya i lo que feu (manipular fins a l’extrem, fer llistes negres –com les que elaboren els independentistes en entre els caps dels Mossos d’Esquadra– i tancar la RTVV: a mi me tiraren en dos ocasions, en el primer ‘espolso’ de 2012 –mentres es quedaven en Radio 9 treballadors que casi no sabien fer la o en un canut– i en el ‘espolso’ definitiu a finals de 2013 –quan tancaren les empreses–). Encara que ara alce la bandera de la regeneracio i de la transparencia... el PP no es creible ni està llegitimat moralment (a lo manco yo li ho negue) per a criticar. Pot fer-ho, naturalment.

              Lo nostre es que aquells que anaven a regenerar la vida publica i acabar en els favoritismes (no censure la colocacio de carrecs partidistes, es lo que fa tot lo mon, i es llogic), han caigut, en un eixemple tan chicotet (pero tan important), en lo mateix que criticaven. Tanquem la paradeta.

             Per cert. Al principi de tot, quan era editor de Radio 9, als meus superiors els presenti una proposta d’informatius i un nom ‘a cada punt (hora...) noticies’, tant el meu cap com l’assessora llingüistica s’ho prengueren a chança, perque era excessivament coloquial l’expressio... mira si era coloquial que ara la tenen de nom... i han pagat per aço. I l’anagrama es ¿casi? identic al de l’Ajuntament d’Alaquas ¿no?

 ¿Per qué n’hi haura gent que creu que tots els politics son iguals?

Imagens: elpopular.pe

Antoni Fontelles