Fa temps que volia escriure sobre la paraula en qüestio, perque cada volta que vaig a un supermercat valencià molt conegut i, en la seccio del peix, lligc “peixateria”, me pose mal. Es un eixemple mes —entre els molts que venim denunciant— en el que s’ha sacrificat el terme valencià viu i classic, en poques paraules, genuï, per un atre sense pedigree, i del que no hi ha vestigis en territori valencià a lo llarc de l’historia, lo que fa encara mes inexplicable el seu us. 

            Abans d’entrar a analisar l’informacio necessaria per tal d’aclarir la qüestio, vullc alvançar que l’unica forma valenciana es, com a continuacio comprovarém, “peixcateria”. Anem ara a vore que diuen els diversos diccionaris i vocabularis, aixina com alguns documents de l’epoca foral:

            Començare pel Diccionari Català-Valencià-Balear (1978). Du “peixateria” i “peixeteria”, pero ni en un cas ni en l’atre trobem una sola cita lliteraria, ni historica ni moderna. Tambe du “peixcateria”, pero la remet a “pescateria”. En l’entrada d’esta ultima hi ha unes poques cites de les quals nomes una es valenciana i la paraula que llegim en la cita —com no podia ser d’una atra manera— es “peixcateria”: “Que mana y governa la peixcateria” (Proc. Olives, 536). Es molt revelador vore que a l’hora de documentar en Valencia el terme “pescateria” no tingueren mes remei que posar la cita a on apareix “peixcateria”. Esta entrada es redactà d’esta manera, perque no degueren de trobar cap cita lliteraria, en tota la documentacio valenciana consultada, en la que apareguera “pescateria”. Resumint, en el DCVB nomes tenim com a valenciana “peixcateria”.

            El Diccionari normatiu valencià (2014), de la AVLl, du “peixateria” i “pescateria” (les mateixes que du el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC), pero li dona preferencia a esta ultima i du com a definicio: “Establiment on es ven peix”. Este fantastic diccionari, tan valencià ell, no du —quina casualitat— la forma valenciana. En qualsevol lloc ho hagueren denunciat per tractar-se d’un clar atac a l’identitat propia. Pero aci en Valencia, la consciencia que tinguerem durant segles com a poble diferenciat es evident que està  llunt de recuperar-se.

            El Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà (1973), de F. Ferrer Pastor, du les mateixes veus que el de la AVLl, pero en este cas “peixateria” i “pescateria” les posa al mateix nivell. Tampoc du la veu valenciana, pero, coneixent de quin peu coixeja este vocabulari, tampoc pot estranyar-nos.

            En canvi hi ha molts atres diccionaris i vocabularis valencians en els que les coses son molt diferents. Vejam una mostra:

            El Diccionario Valenciano-Castellano (1851) de José Escrig, nomes du, com es llogic, la paraula valenciana “peixcateria”. Du tota la familia lexica derivada de peix: peixcar, peixcador, peixcater, etc., com fan la major part de les obres lexicografiques valencianes.

        El Vocabulari ortogràfic Valenciá-Castellá (1921), de Lluis Fullana, nomes du “peixcateria”.

       El Diccionari Valencià-Castellà i Castellà-Valencià (1992-1993) de la RACV, tambe du “peixcateria”, sense presentar cap terme equivalent, perque, com he dit abans, estem davant d’una forma patrimonial valenciana de la que trobem centenars d’eixemples en l’abundantissima documentacio foral valenciana i de la que, per una atra banda, no trobem sinonims en eixos documents.

       He deixat per al final el Diccionari de la llengua catalana (2007) de l'IEC, en el que tenim les formes “pescateria” i “peixateria”, pero donant-li preferencia a esta ultima. No en du cap mes. Estariem davant de l’unic diccionari que presenta “peixateria” com a principal, sense que cap atre vocable equivalent puga fer-li ombra. Pero no nos oblidem, estem parlant del Diccionari de l’IEC, i la seu de l’institucio està en Barcelona. Res hauria de dir esta institucio, en circumstancies normals, a l’hora de decidir la norma llingüistica a seguir en Valencia, pero tots sabem de sobra la dependencia que tenen de l’IEC, per a vergonya dels valencians, certes institucions culturals de la nostra terra, universitaries o no.

       Ara passem a vore unes cites tretes de la lliteratura classica i de documents oficials de l’epoca foral valenciana, en les que podem comprovar quin era el terme que usaven els nostres antepassats des de temps immemorials. Estos eixemples apareixen en documents de principi i final del XIV i de les ultimes decades del XV:

            “Encara han ordenat que tot peixcador o altre hom qui aportarà pex per mar o per terra a la ciutat, que encontinent, o al més per tot aquell dia, haja aportat o fet aportar a la peixcateria de la ciutat”[i] 

            “portar lo peix a la peixcateria y aquell vena en dita peixcateria […] hon los peixcador[s] o revenedors de peix tendran peix en les taules de la peixcateria”[ii] 

        “sien posades en taules de la peixcateria […] E que tot peixcador o altre qualsevol estrany o privat no gos vendre peix ni pesar aquell sino en les dites balanses e taules de la peixcateria”[iii] 

        “ carniçeria, peixcateria”[iv] 

        “Que mana y governa la peixcateria”[v]

        Els eixemples, com he dit abans, son abundantissims a lo llarc dels segles. Aci no crec que siga necessari posar-ne mes. No obstant, si algu vol comprovar  lo que acabe de dir, sense necessitat d’escorcollar la documentacio antiga, pot consultar els treballs de Ricart Garcia Moya, entre ells el DHIVAM, sobre este substantiu femeni.  

        Tampoc volguera que es passara per alt que en Valencia l’etim llati PĬSCARE donà, en principi, peyscar i, mes avant,  peixcar, mentres que en Catalunya el resultat fon un atre: pescar. En l’abundant documentacio valenciana (medieval i posterior) trobem peixcar; peixcador,-ora; peixcater,-era; peixcateria; etc. Son les formes valencianes tradicionals i vivissimes actualment. Pero aço no es prou. Com l’IEC dona com a normatives pesca, pescar, pescador, pescater, pescateria, etc., aci la independent AVLl pega la “cabotà”, encara que aço suponga anar, a poc a poc, soterrant totes aquelles paraules valencianes que han vingut usant els nostres antepassats des de sempre. 

        Volguera acabar tornant a la parauleta que figura en primer lloc en el titul d’este treball i dir que, en la meua opinio, es una vergonya, com crec que ha quedat demostrat, que seguixca usant-se en comerços valencians, si volem recuperar de veres la llengua autoctona, quan tenim el nostre terme patrimonial (peixcateria) que ya usava en tota normalitat el propi Jaume Roig. Espere que no siga determinant el pes de les “ajudes a la promoció de l’us del valencià” —com diuen ells— a l’hora de decidir-se per una paraula valenciana de sempre, aixo si, sense subvencio, o una atra catalana, pero, en este cas, subvencionada. 

 Imagens:

                peixcateria, imgrum.net
                     peixateria,  santapola.comercioscomunitatvalenciana.com 

Manuel Gimeno Juan
Llicenciat en Filologia Valenciana