Estem en juny i es nota que s’acosten les eleccions generals (¡En novembre!). El dirigent de Ciudadanos, Albert Rivera, ha confirmat que es presentarà per a aplegar a La Moncloa; el secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, ha començat un tour per Espanya; el PP, de moment, ha fet ‘grans canvis’ organisatius per a encarar els comicis (¿Algu sap quí son estos senyors i senyores?), i el partit de govern per excelencia, el PSOE, no es queda arrere. El lider, Pedro Sánchez, el dia de la proclamacio com a candidat –ningu mes ha concorregut– (21-6-15), es presentava en un escenari que tenía com a fondo una enorme bandera espanyola.

          Sánchez ha aclarit (El Confidencial, 22-6-15) que representa el ‘patriotisme civic’ front al ‘patriotisme institucional’ del PP i el ‘patriotisme caduc’ de Podemos. I, ademes, es per la que lluitaren molts. No res que objectar. Cadascu pot enrollar-se en la bandera que vullga. Fins ara el PP era qui mes us i abus feya de l’ensenya estatal i lo que pareix es que els socialistes li volen furtar el ‘relat’ de l’espanyolitat –al menys el textil-simbolic– als popularistes. Pero crec que la cosa va mes llunt. Es un gest per a exorcisar l’anatema de ‘radical’ que li estan penjant cada dia des de la dreta mediatica –o siga, quasi tota la dreta i la ‘mediatica’– per estar apoyant als bolivarians de Podemos.

          Recordem aci quan l’illuminat president de la Generalitat, Francisco Camps, eixia en la Senyera al vent i proclamava la seua valencianitat per a una cosa pareguda. Tapar que estava venent la comunitat i regalant els millons d’euros als amics. Comente un eixemple que torna a estar d’actualitat, la compra de Valmor, la societat de beneficiats que explotava –i mai mes ben dit– la Formula 1, per l’insignificant quantitat d’un euro. I el truc: en un passiu d’uns 55 millons d’euros i una condonacio de deute a la Generalitat de 14 millons mes. ¿I qué?

          Pero el patriotisme, el gran i el menut, crec que es una atra cosa. Es no tindre els contes en Suïssa per a ocultar els diners i no pagar aci, es no deslocalisar les fabriques a països a on s’explota millor a la gent, es defendre els interessos de les persones no venent les vivendes de proteccio oficial als fondos buitre com en Madrit, es mirar per millorar l’ambient i la vida dels ciutadans no permetent industries tan perilloses com el ‘fracking’ en Castello o l’exploracio petrolifera prop de les Columbretes, es posar per davant els interessos de l’estat i la ciutadania front a les corporacions multinacionals com pareix que no s’està fent en la negociacio del tractat entre l’UE i EEUU, es ajudar als països que estan en dificultats com Grecia en lloc de posar-los la corda al coll com si nosatres no estiguerem patint lo mateix.

          El patriotisme son tambe qüestions mes domestiques com no comprar en dumenge i que tots puguen descansar (¡Que hi ha sis dies de la semana per a fer-ho!), es intentar triar productes valencians, espanyols o europeus per a favorir la nostra industria –la local i l’estatal– front a qui preten reventar el mercat (¡Algun dia entendrem que comprar tan barat es la mort de la fabrica del poble!), es tindre consciencia que l’adquisicio de bens i servicis es una conducta ideologica i que pot servir per a canviar les coses (¿Per qué no mirar la procedencia del producte? ¿Per qué no preferir un rotulador reciclable? ¿Per qué no comprar un electrodomestic ecologic i fet aci?), es com quan se vota un partit d’obediencia valenciana, com a minim tens una certa garantia de que defendra lo teu.

          Ser patriota es coneixer i voler la teua cultura, la teua llengua, les teues tradicions, la teua terra, sense ser excloent i procurant apreciar lo que poden aportar els ‘atres’, perque les identitats no son essencials, son accidentals. Som ‘accidentalment’ valencians, pero està be tindre algunes referencies identitaries colectives.

          En acabant d’haver perdut –malvenut– les principals entitats financeres valencianes, d’haver enriquit als amiguets de les motos, el tenis o els coches, quan el Valencia C. F. està en mans forasteres, ara li toca al Llevant U. D. No soc aficionat al futbol, pero ¿Quína necessitat hi ha de vendre’l? ¿Per a qué s’assenten a ‘negociar’ si pretenen conservar-lo? (Levante-EMV, 24-6-15) ¿Quín benefici i per a quí que desconec? Sent vergonya aliena i me dona la quimera que hi ha massa valencians que serien capaços de vendre el castell de santa Barbera, el Fadri, la Geperudeta o a sa mare… si algu els posa un munto d’euros damunt la taula. ¡Es lo que hi ha!

          En fi, ¡Podriem fer tantes coses si forem ‘patriotes’ de veres i no de ‘bandera’!

                                                                       Antoni Fontelles