Les qüestions d’Estat com la governabilitat son importants, no dire lo contrari. Pero hem de ser prudents perque tota la caterva d’opinadors institucionals (politics, especialistes, contertulis varis, poders factics, empresaris…) que ara supervaloren la necessitat d’un eixecutiu i de que els socialistes faciliten l’operacio ‘Mariano Rajoy’, no tenien estes urgencies quan el PSOE i Ciudadanos pactaren en l’anterior llegislatura. No carregaren ni gens ni miqueta contra el PP per a exigir-li que facilitara un govern no tant de dretes. Estos moviments telurics han provocat un sisme d’inescrutables conseqüencies en el PSOE, qui es proclama i es proclamat cada dia ‘alternativa’ al PP.

          L’espectacul del Comite Federal del 1-10-16, inclus per als no afiliats o simpatisants, fon vergonyos. El barons del neofelipisme, a l’orde de Felipe González, i dirigits per la sultana andalusa, Susana Díaz, decapitaren al secretari general i el convertiren en un martir, a pesar dels seus notables errors en la gestio i direccio del socialisme. Curiosament el guillotinaren, en nocturnitat i alevosia (¡Vaja topic!), per complir lo que el propi Comite li havia ordenat: no apoyar l’investidura de Mariano Rajoy com a president.

          Felipe González ya fa anys que hauria d’estar callat perque en el seu gir a la dreta i al neolliberalisme tingue la poca vergonya d’argumentar –en favor d’un eixecutiu de Rajoy– que s’havien de respectar els huit millons de votants del PP, pero silencià el tracte similar que mereixen els millons de votants socialistes o els d’uns atres partits.

          Els que seguim les tertulies televisives hem pogut advertir cóm ‘tota la dreta’ està clamant perque el sistema necessita un partit socialiste ‘fort’ i cóm estan tambe intentant construir el ‘relat’ autojustificatiu que li permeta modificar l’opinio (edulcorant-li la pindola). La paraula malaida ara es ‘abstencio’ –a seques– com quan José Luis Rodríguez Zapatero i els seus ministres no pronunciaven ‘crisis’ i era mes que evident la caiguda de quasi tots els indicadors economics. Veja’s sino els eufemismes de ‘abstencio activa’, ‘abstencio tecnica’, ‘abstencio forçada’ o ‘abstencio parcial’… o l’argumentacio del president de la gestora Javier Fernández de que ‘abstindre’s no es apoyar’, si, i ‘apagar la llum no es deixar a fosques’ ¿No? Recorde que es president d’Asturies en el soport de Izquierda Unida i l’abstencio de Podemos. Fernández es el que tambe opina que el PSOE s’estava podemisant, pero es cego a la peperisacio o fon cego a la ciutadanisacio (dretisacio en els dos casos). Ya ho vaig dir en un atre articul, el PSOE te fonamentalment dos animes, una llaugerament roja-taronja i una atra totalment blava. Ha triumfat la blava (segons una recent enquesta hi ha un 60 % d’electors socialistes que mai votaria a Podemos; el rebuig al PP es superior i es menor respecte a Ciudadanos). Recorden tambe que quasi el 80 % de la militancia del PSOE aprovà l'acort en Ciudadanos l'anterior llegislatura. 

          ¿Quína es la rao donada o escampada per a justificar el canvi ideologic? Que nomes hi ha dos solucions: o abstencio o terceres eleccions. Descarten provocar o ser la causa de noves votades i, per eliminacio d’alternatives, queda la primera.

          El dilema que tenen es gros. L’abstencio defraudarà a una gran part del seu electorat que no vol a Mariano Rajoy (pero agradarà a Felipe González i als barons que la propugnen) i els permetra, en teoria, una temporada per a la recomposicio (‘cosir i cosir’, com dia la sultana). Ningu garantisa que d’aci a quatre anys estiguen millor ni tampoc que els resultats d’uns nous comicis siguen tan roïns per ad ells i tan bons per al PP (me ve al cap lo de que els sondejos son ‘fotos fixes’… pero que ara no servix d’argument). Haurien de fer memoria i vore que estan arreplegant els fruits de moltes decisions previes contra la gent i a favor del gran capital i de les multinacionals. Previsiblement en les proximes eleccions ‘colliran’ lo que no han parat de sembrar.

          I si el PSOE cedix –que cedirà– en l’investidura –no se en quína formula concreta­–, quan el nou Govern li plantege la llei de presuposts, les noves retallades que exigix l’Unio Europea d’Angela Merkel, o la ratificacio del TTIP (confie en que fracassen les negociacions abans) ¿Qué fara? Perque els adversaris apelaran a raons d’Estat com ara. Ya ho avance, s’ho engoliran com feren en l’articul 135 de la Constitucio.

          Està clar. Sicologicament quan has transigit en lo ‘gros’ ho faras en tot lo que vinga darrere, perque no tindras individualment o grupalment rao per a opondre’t; es mes, buscaras i trobaras raons per a defendre eixes conductes perjudicials (li passà al valencianisme: ocorregue quan s’aprovà el dictamen del CVC sobre la llengua i s’entrà en una pendent cap avall i aci estem…). Si acceptes el marc cognitiu –‘lo primer es Espanya i les persones, lo segon el partit i lo tercer els interessos personals’– tot lo atre ix com un rastre. ¿Quí diu que les terceres eleccions o les quartes siguen roïnes per als ciutadans? ¿Este principi no valia per a la segona convocatoria? ¿Els actuals interessos generals no existien ya quan pactaren PSOE i C’s? ¿Per qué en aquella ocasio el PSOE consultà als militants i ara no es possible o aconsellable quan, provablement, la decisio es de major envergadura?

          Lo que no li conten al PSOE els defensors de l’interes general es que esta decisio li deixarà el cami expedit a Podemos per a recuperar-se de les ‘divisions internes’ i encapçalar l’oposicio en el Congres. Aixina, el socialisme, caminarà cap a l’irrellevancia.

Ara els barons han d’administrar la pirrica victoria i a Antonio Hernando –el del ‘no es no’– li tocarà defendre publicament l’abstencio.

Image: lasprovincias.es/fiestas-tradiciones/201610/13/francesc-vinatea

                                                                     Antoni Fontelles