No estaria be que nomes carregara la ‘culpa’ de la desinformacio als mijos de comunicacio privats. En els publics n’hi ha mostres de sobra (en la radiotelevisio de Madrit, en la de Castella-La Mancha –especialment en l’etapa de Cospedal–, o en la de Catalunya –a on en tots estos anys no s’han enterat del cas ‘Pujol’–). Pero no nos n’anem tant llunt, quedem-nos en casa, en l’extinta Radiotelevisio Valenciana.

          Ho dic per observacio participant –perque era treballador, per oposicio– i deixant a banda els complets dossiers realisats pel ‘Comité de Redaccio’ a on es detallaven els multiples casos, els mecanismes i les varietats. Yo puc contar-ne tambe alguns.

          Se que a voltes, en Canal 9 –televisio–, s’enviava als actes a cameres sense cinta –quan encara s’usaven cintes–, perque lo unic que importava era que el protagoniste vera que s’havia fet acte de presencia, pero com que en acabant no anava a emetre’s ¿Per a qué molestar-se en fer-ho be? En moltes ocasions es realisaven temes-noticies que al final del dia anaven a la paperera. Nomes eren per a cobrir l’expedient o per a tindre entretengut al redactor.

          En Radio 9, en els atentats de Madrit, 11-3-2004, estiguerem donant la versio oficial –la del govern del PP– encara que les agencies i alguna emissora de radio com la SER estaven apuntant a grups islamistes i no etarres. Els meus caps estaven alli, en la redaccio, vigilant i controlant que informarem com s’ordenava.

          En moltes manifestacions i folgues, la noticia de la convocatoria o del desenroll de l’acte era com a ‘informacio de servici’, eufemisme que encobria que nos llimitavem a relatar el fet estrictament, sense talls de veu dels protagonistes, sens explicar la causa, sens indicar la quantitat de participants; nomes mencionavem el recorregut per a coneiximent del public i dels conductors: oferiem un servici.

          Tambe recorde que en una ocasio estiguerem donant –he oblidat el motiu– cada hora, des de divendres fins a dumenge de vesprada, una mateixa noticia referida al Valencia clup de futbol; aixo si, en dos talls de veu-declaracions –una del president de la Generalitat Francisco Camps i l’atra del propietari de l‘equip Juan Bautista Soler–. El text durava minut i mig i els bolletins eren de cinc minuts (!!!). Eixiria entre 40 i 45 voltes. Nomes se’ns permetia canviar un tall de Camps.

          En les competicions dels grans events esperavem a que una ‘font oficial’, normalment un cap o un editor, o un portaveu de l’organisacio de l’acte, diguera la sifra d’assistents; independent de que in situ poguerem comprovar que estava unflada. Aço passà especialment en les corregudes de Formula 1, en la venguda del papa Benet XVI a Valencia, en les regates de la Copa de l’America i en tot lo que ‘erem enveja del mon’. Pero clar, esta pauta no se seguia en actes –manifestacions o concentracions– contra el govern. Aci nomes es donaven les quantitats, quan es feya, de la policia local o autonomica… en mans del PP.

          Quan s’anava ad alguna manifestacio es pactava, el cap d’informatius o l’editor te manaven, el numero d’entrades –de conexions– que haviem de realisar. En recorde una, valencianista, a la que vaig anar yo. L’orde era una a l’eixida de la marcha i una atra al final. Vaja, lo minim. Fiu la del principi. Intenti realisar la del final i l’editor me preguntà si hi havia hagut altercats. No, respongui. Puix el cap d’informatius ha dit que si no hi havia enfrontaments no hi havia entrada. ¿Quín criteri?

          No cal que diga que la censura o ocultacio de les noticies que eixien per teletips o els actes als que se’ns convocava estaven a l’orde del dia. Naturalment aço nomes s’aplicava a l’oposicio, a grups o associacions ‘desafectes al regim’ del PP. Els presunts escandols, pocs encara, de corrupcio que afectaven al partit del govern eren silenciats o tergiversats en quasi tots els casos.

          ¿I lo de l’aigua i el transvas de l’Ebre? En televisio sempre que plovia en abundancia i l’Ebre portava molt de cabal, alli estaven les imagens per a mostrar la quantitat d’aigua que ‘anava a parar a la mar’ i nosatres… patint set (!). En el cas radiofonic haviem de mencionar obligatoriament el lliquit que es perdia mentres les comarques valencianes tenen deficit hidric. I si no ho ficaves, t’ho ficaven els editors o els caps, des de la redaccio o des de casa, perque el sistema informatic permetia el telecontrol i la telemodificacio de lo que escriviem.

          I quan anavem a una roda de prensa de l’oposicio a preguntar per una qüestio concreta. I pensaves ¿Per qué esta chorrada? Creïes que no tenía massa trellat, pero quan tornaves a l’emissora ya hi havia alli, o aplegava en unes hores, un tall de veu de Presidencia de la Generalitat o d’alguna conselleria en la ‘replica’ d’algun carrec del PP i nomes feya falta ‘montar’ la noticia. I no importava que la roda de prensa tinguera poc que vore en lo que traïem per les ones.

          Una tecnica ‘periodistica’ d’obligat compliment era el ‘sandwich’. ¿Qué es aço? Quan hi havia confrontacio de declaracions –govern i oposicio– era norma situar la de l’adversari politic al mig, entre dos del govern populariste. Si nomes n’hi havia dos, una a favor i l’atra en contra (lo que se coneix com a declaracio i replica), la de l’eixecutiu havia de ser la segona, independent de que esta fora la primera i la de l’oposicio la segona o contestacio. ¿Qué passava? Haviem de fer filigranes llingüistiques en l’entradeta del text per a dissimular l’inversio dels fets i aixina introduir davant el tall que era la replica i al final el tall de veu que era l’orige de tot. ¡Alucinant! ¿I les voltes que nos negavem a donar un ‘retruc’ del PP perque no haviem tret previament el ‘truc’ de l’oposicio?

          ¿Te podies negar? Si i no. Per llei, primer has de complir lo que te manen i en acabant te pots queixar. Pero les postures ‘dignes’ eren la major part de les voltes totalment inutils. Pose com a eixemple els meus companyons de fi de semana. Excepte yo, tots els atres eren contractats en manifests fraus de llei i depenien de la voluntat dels seus superiors i de l’empresa. Yo podia dir que no a una cosa, pero els ho manaven als atres, i normalment aixina era. Els temes mes ‘conflictius’ sempre s’encarregaven a redactors ‘de confiança’ o contractats, perque eren mes debils laboralment o tenien mes que agrair. Recorde una volta en que, durant la campanya electoral, el president Francisco Camps havia fet un anunci en un mitin en Alacant. M’ordenaren, l’editor, que una part de les declaracions es donara fora dels espais electorals fixats pel Consell d’Administracio de RTVV. Cridi al cap d’informatius per a que es responsabilisara i me digue que anava a consultar mes amunt. Consultà mes amunt i com que ningu dels dos directius es volgue fer carrec si algun partit ho denunciava o la Junta Electoral ho sancionava, l’informacio ixque, com tocava, en els espais electorals programats. En acabant me caigue un ‘espolso’ amical. Pero clar, aço tampoc podies estar fent-ho seguit pel cost personal i laboral que tenía.

          Respecte al tracte que ha rebut el valencianisme del qual yo forme part, ni en epoca del PSOE ni en epoca del PP ha tengut un tractament adequat. Mentres manaven els socialistes crec que viu una volta a Xavier Casp en la radio, en una entrevista, en un programa de mati que es retransmetia conjuntament per televisio. Posteriorment no se si han tengut alguna visibilitat els valencianistes. Nomes durant el bipartit PP-UV hi hague un millor tracte que acabà de forma abrupta en perdre la representacio en les Corts. En alguna atra ocasio, fa molts anys, ya vaig analisar per damunt damunt el tractament que els mijos de comunicacio donaven al valencianisme (“Els mijos de comunicacio: formadors informadors i deformadors de la realitat”, 1996, Lo Rat Penat).

          ¡Pero aço no es tot amics! N’hi ha mes.

http://www.vertele.com/video-articulo/los-escandalos-de-canal-9-rescatad...

Image: vertele

Video: La Sexta, You Tube

                                                                     Antoni Fontelles