El paper fonamental dels mijos de comunicacio en la formacio de l’opinio publica i per a la democracia s’ha recordat un any mes el dia de la llibertat de prensa (3-5-16). Es essencial que les noticies s’atinguen al valor de la veritat per damunt de tot. Aço es l’ideal, pero la realitat –i ho se per observacio participant, per la professio– està molt llunt i es prou mes prosaica.

          ¿Per a ón comencem la narracio? Puix per El Mundo i Podemos. Fon en un acte en l’Universitat Complutense de Madrid, (21-4-16). El dirigent podemita, Pablo Iglesias, criticà el treball d’un periodiste del rotatiu –donant el nom perque estava alli– i l’acusà de mentir en l’objectiu de prosperar professionalment. Vaja per davant que es pot personalisar la critica en el redactor que firma la noticia. Vaja per davant que la critica es multidireccional (de politics a periodistes, de periodistes a politics, de llectors a periodistes, de meges a politics, de pacients a meges…). Vaja per davant que el redactor sol ser el punt mes debil de l’empresa i de la cadena productiva. Vaja per davant que a l’endema Iglesias va demanar disculpes publicament. I, per ultim, vaja per davant que, segons la meua opinio, El Mundo no es model d’equanimitat i d’objectivitat.

M’explique. Crec que en eixe cas estigue mal personalisar les acusacions, pero soc partidari de posar noms i llinages quan es critíca un treball o una opinio, per a no diluir la responsabilitat de la possible mendacitat o inexactitut en un agent ‘etereu’ i ‘desconegut’ (yo aixina ho he fet i m’agrada fer-ho).

A l’endema (22-4-16) el diari ‘anava fi’: noticies, editorial, comentaris i solidaritats en el periodiste (no se si li ha tocat o s’ha lliurat de l’ultim ero en l’empresa, tancat en maig, ni tampoc se si les mateixes veus solidaries s’han alçat ara per ell o pels 160 despachats).

Una noteta. El dia 4-5-16 no ixque El Mundo. En Los Desayunos de TVE la presentadora, María Casado, comentà que no tenien la portada del diari per la folga dels treballadors. Li costava deu segons haver afegit la causa de la no aparicio, pero no ho feu. ¡Que sotil pot ser la desinformacio!

De moment, yo quan un dit me senyala la Lluna, la mire i no me quede observant el dit. Vullc dir: ¿Qué plantejà Iglesias? Una cosa molt coneguda: la manipulacio que se practíca en els mijos de comunicacio, no tant per voluntat del redactor –que en pot haver, clar està– com per les sugerencies i recomanacions dels superiors. Tambe qüestionà, com a derivat, els sistemes de produccio i l’estructura del treball periodistic, no com a un arcà incognoscible, sino com a una practica comprensible i que tots hauriem de coneixer.

Parle per experiencia. Quan treballava en ‘Radiominuto’, ya fa molts anys, lo important no era la noticia sino que el convocant vera que haviem anat i que l’anagrama de l’empresa ixquera en les fotos dels diaris de l’endema. Si donavem o no la noticia, era secundari. Tambe estigui, entre 1988-1989, en Las Provincias a on tambe deprengui; sense contracte i cobrant mensualment per ‘estimacions objectives del treball’ que feya la directora, María Consuelo Reyna. Hi havia dies que tocava ‘tocar’ ad algun alcalde –rojos sobretot–. ¿Cóm es feya? Puix anavem al poble, fotografiavem dos bancs per pintar, una farola trencada i algun raco de carrer ple de papers o de fem, i a l’endema aço es transformava en: ‘L’Ajuntament de XXX te abandonat el poble’ ‘XXX ple de fem’ ‘L’alcalde XXX no es preocupa del poble’ (entenga’s que son titulars aproximats i que a voltes eren nomes peus de foto, sense noticia). Un tracte similar va rebre durant molts mesos Unio Valenciana, a partir de quan ‘matà al pare’ (Vicente González Lizondo). No passava dia que no hi haguera una informacio roïna o algun ‘pal’ al partit –front a lo be que ho feya el PP, per supost, especialment el president Eduardo Zaplana–.

Aixina ha segut durant molts anys, els de la rajola, l’edicio de la Comunitat Valenciana d’El Mundo. Tot era gloria i lluentor, grans events i exits, i avanços i enveja d’Espanya i del mon. ¿Quàn se girà la “tortilla”? No recorde la data exacta ni se el motiu concret (pero normalment solen ser ‘moviments simetrics de l’esperit’, com els definiria Amadeu Fabregat, i sobre tot vinculats a la ‘bojaca’). De repent, les noticies i reportages posant a caldo als popularistes estaven a l’orde del dia, quan abans, ni un ‘chst’.

Pero clar, la llengua es molt castigada… ‘i la ploma mes’. El mateix dia que El Mundo censurava la conducta d’Iglesias, anavem a la primera de l’edicio local valenciana i teniem, en lletres del 15 o del 20 –que no ho se–, el titular: “El polémico contrato de la hija de Ribó” i de subtituls, molt mes chicotets, “La hija del alcalde de Valencia logra, por su experiencia, un puesto de ingeniero en el IVIA” i “Aspirantes al mismo contrato temporal critican la selección que ha excluido al 70 % de candidatos”. ¡Fotre! ¡Ya hem pillat a Ribó en un cas d’influencia! Per deformacio professional, lligc el text sancer. I el director de l’IVIA explica cóm s’ha fet la seleccio, que ya ha segut aixina unes atres voltes i que la filla de Ribó ya havia estat contractada per al mateix proyecte anteriorment. I tinc un dubte. ¿Les atres contractacions no foren polemiques? ¿La forma de seleccio que –segons el director– s’ha fet aixina per a casos similars, no era ya ‘polemica’? ¿Qué s’insinua en la paraula ‘polemica’? ¿Qué es ‘illegal’? ¿S’utilisa un terme ‘debil’ i ambigu –‘polemic’– per a fer una-ninguna acusacio real o fonamentada? No puc reprimir-ho, soc periodiste.

En el proxim capitul mes. Que tambe es manipula en els mijos de comunicacio publics, no nomes en els privats.

Image: elmundo.es
          Video: You Tube; eldiario.es

                                                           Antoni Fontelles