Ha faltat l’exalcaldesa de Valencia i senadora Rita Barberá i s’ha posat immediatament en marcha l’operacio de beatificacio. Tot lo que feu per Valencia. La gran dedicacio als ciutadans. Lo molt que la volien els valencians. L’important paper que tingue en el Partido Popular.

          Tots aquells, del seu expartit i dels adversaris, que feya nomes una semana –en l’apertura solemne de la XII llegislatura– ni la coneixien i l’evitaven, s’han transformat, en uns segons, en els principals valedors d’ella. Ara critiquen que ha segut perseguida brutalment (Celia Villalobos dixit –la que jugava en la tablet mentres presidia el Congres–, en A3, i ha afegit que els mijos de comunicacio “la habéis condenado a muerte”), que hi ha hagut una cacera contra ella, que ha segut linchada, que no se li ha concedit la presuncio d’inocencia, total per un supost delit de mil euros ¿Qué opinaran ara els casados, els marotos, les levis?

Practicament tots els partits politics han censurat que membres de  Podemos hagen abandonat el Congres en el minut de silenci per Barberá (els senadors si que han estat en la cambra alta). He vist al populariste Fernando Maíllo, que te memoria curta, assegurant que “antes que políticos somos personas” (A3, 23-11-16). Ha fet com Joan Baldoví de Compromís, que justificava la presencia dels diputats del grup en que era una “muestra de respeto a una persona” (La Sexta, 23-11-16). Cadascu pot fer lo que vullga.

          Per citar un eixemple mes. L’expresident de la cambra baixa, Patxi López, ha dit de Podemos que “Me ha parecido un gesto de una catadura moral y humana verdaderamente lamentable” (Levante-EMV, 23-10-16).

          ¡Clar que som persones! Com tambe son persones moltes atres victimes de la seua activitat o inactivitat llegislativa.

Vullc recordar a l’anciana de 81 anys que perde la vida en un accident –incendi– en Reus, conseqüencia de la seua pobrea energetica. Al carrer i a les manifestacions ixqueren els de Podemos i uns atres. No viu cap minut de silenci en el Congres ni cap declaracio dels que ara s’esgarren la vestimenta.

Vullc recordar als morts d’hepatitis C per falta de tractament, perque era car, pero hi havia diners per a pagar la festa d’alguns bancs i caixes. No viu cap minut de silenci en el Congres ni declaracions dels que ara s’esgarren la vestimenta.

Vullc recordar als depenents que han faltat sens haver rebut les ajudes que per llei els corresponien. No viu cap minut de silenci en el Congres ni declaracions dels que ara s’esgarren la vestimenta.

Vullc recordar als 15 immigrants que s’ofegaren en 2014 quan intentaven entrar per Ceuta (en la frontera movil…) i la Guardia Civil els repelia disparant pilotes de goma ¿Per a salvar-los? No viu cap minut de silenci en el Congres ni mostres del respecte que es mereixien per part dels que ara s’esgarren la vestimenta.

Vullc recordar que la major part dels que ara demanen respecte s’han negat reiteradament a condenar la dictadura de Franco.

Vullc recordar que la major part dels que ara demanen respecte feren lo possible i lo impossible per a que Espanya i el Regne Unit permeteren l’impunitat del sanguinari dictador chile Augusto Pinochet.

Hi ha mes recorts…

Faltaven els contertulis. Practicament tots, en totes les cadenes i en tots els programes-espais informatius (els anarroses, els susannagrissos, els antonioferreras…) han repetit ad nauseam el mateix argument, el mateix mantra: el minut de silenci no era un homenage –politic– sino una mostra de respecte a un companyo. Inclus alguna contertulia –en A3– s’ha atrevit a qualificar el fet com “la canallada de Podemos”. ¡Yo voldria que totes les ‘canallades’ foren com esta!

Abans que m’apedreguen i llancen contra mi les seues filipiques… me permetran que diga no. Ni el minut de silenci es n-o-m-e-s una mostra de respecte (¿Qué significava l’aplaudiment final en el Senat? ¿Respecte o homenage?), ni abandonar la sala es un signe de maldat o indicador de la qualitat humana de l’absent (com algu ha dit en La Sexta).

M’explique. Els que vivim en pobles o poblets –com el meu– sabem de qué parle. Com que quasi tots nos coneixem, quan algu mor, sols anar al soterrar. ¿Sempre? No sempre. Anem al funeral quan apreciem a la persona o quan tenim una certa relacio en ella. Pero, i no me negaran que passa aixina, quan no el tractaves, te caïa mal o estavem enemistats, pose la ma en lo foc que ni nos acostem a donar el dol, no dic ya al soterrar. ¿Nos fa aço irrespectuosos, incivics, roïns, malvats, inhumans?

En el cas dels companyons de faena, passa lo mateix. Que yo recorde en l’empresa que treballava faltaren tres coneguts, nomes ani a u dels sepelis i no als atres dos, simplement perque u m’era indiferent i l’atre no me caïa be.

Yo actue aixina i me considere molt respectuos. Per a mi es congruent que si no me parle en algu, no vaig al soterrar ni li guarde un minut de silenci ¿No sería un hipocrita arrematat si anara al funeral d’aquell a qui en vida no me parlava? 

Aço ha segut el principi. Encara vorem coses mes grosses en els proxims dies.

Yo recomanaria que primer nos mirarem a nosatres i en acabant criticarem… si toca.

                                                                     Antoni Fontelles