Este genial director de cine valencià es caracterisà per la seua constant lluita contra la censura de l'epoca, a la que volgue esquivar en ingeni i gracia. A l'igual que segles abans Cervantes hague d’eludir a l'Inquisicio en les seues obres lliteraries, Berlanga mantingue una lluita constant contra els censors sobre tot en les decades dels 50 i 60.
Casi tota la seua obra cinematografica estigue vigilada durament pels censors habituals imposts pel regim governant en aquells anys. Moltes escenes i dialecs foren censurats i canviats a pesar de lo qual consegui portar avant les seues pelicules.
            Una chicoteta mostra de l'estupidea i el rigor en el que era observat nos ho conta el mateix Berlanga en una de les seues ultimes entrevistes en TV: “Una de les meues pelicules escomençava en un primer pla, en una vista de la Gran Via de Madrit; la censura nos obligà a suprimir-lo, sense que saberem el motiu; passats alguns anys pogui coneixer al censor, era un conegut sacerdot, li pregunti el motiu d'aquella eliminacio de la vista madrilenya, me respongue que coneixent-me els censors quí no pensaria que no els poguera haver posat en escena a algun sacerdot entrant en un bar d'alterne”.
            Lluïs Garcia Berlanga Martí naixque en Valencia el 12 de Juny de 1921, la seua familia pertanyia a la burguesia politica valenciana. Son yayo havia segut governador de Valencia i son pare Josep Lluïs Garcia i Berlanga i Part  era diputat del partit Unio Republicana en la II Republica, i anteriorment del partit Lliberal i del Radical. Sa mare Ampar Martí Alegre, era d'orige humil, tingue quatre fills i Josep Lluïs Berlanga era el mes menut dels seus germans. Tingue des de chiquet una esmerada educacio, primer en els Jesuïtes de Valencia i posteriorment estigue internat en un colege en Suïssa.
            Estudià Dret Filosofia i Lletres, pero a l'esclatar la Guerra Civil, son pare tingue problemes en la FAI d'Utiel-Requena per lo que decidi fugir a Tanger. En acabar la guerra es detingut pels vencedors i jujat per un tribunal militar pel seu passat republicà. Es sentenciat a mort pero conseguix que li commuten la pena per preso. Alli estaria fins als sis mesos abans de morir, en 1955.
            El jove Berlanga davant d’esta situacio i a través dels seus amics falangistes del SEU, decidix allistar-se en La Divisio Blava, per a que el regim governant fora benevolent en son pare. Durant la seua estancia en Russia escrigue alguns articuls en el periodic “Full de Campanya” de la Divisio Blava. Retornat a Espanya, en la decada dels 40, treballa en el periodic “Las Provincias” de Valencia, i decidix mamprendre els seus estudis, pero esta volta en Madrit, en l'Institut d'Investigacio i Experiencies Cinematografiques. Sent una gran aficio pel cine. Alli  coneix i se fa gran amic d’un atre jove director, Joan Antoni Bardem. Junts roden els seus primers films curts: “Tres Vores”, “Passeig per una guerra antiga” (1948) i “ El Circ” (1949).

Benvingut Mr. Marshall

            Berlanga i Bardem decidixen acometre un cine diferent a l'oficial andaluciste i ple d'exaltacions patriotiques; desigen un cine que siga popular, divertit i critic a l’hora. En 1951 realisen el seu primer llarcmetrage “Eixa parella feliç” en colaboracio, en el guio, de Miquel Miura, i a continuacio realisarien el seu primer gran exit “Benvingut Mr. Marshall”, tambe en colaboracio en el guio de Miquel Miura. Feren debutar a una joveneta Lolita Sevilla i la gran actuacio de dos veterans: el valencià Manolo Moran i el madrileny Josep Isbert.
            Era un retrat de la societat rural i una critica a l'ajuda americana a Europa que no aplegaria a la postguerra civil.
La seua tercera pelicula fon “Novio a la vista”, esta volta colaboraren en el guio Bardem i Edgar Neville. Era una pelicula senzilla, en humor i perspicacia. En eixa decada rodaria tambe “Calabuch” (1956), relat d'un vetera cientific d'EEUU (Edmund Gwenn) que es refugia en l'imaginari poblet coster de Calabuch.(Penyiscola). Fon premiada en el festival de Venecia.
            El seu ultim treball en els 50 va ser “Els dijous milacre”(1957). El tema era un fals milacre en un poble per a rellançar les seues aigües medicinals. Aci si que tropeçà de ple en la censura, el productor vengue la produccio a una empresa de l'Opus Dei, i ad estos no els agradà el guio, per lo que la censura ordenà un atre final. Intervingue un atre director i se suprimiren i afegiren noves escenes; se tornà a doblar la pelicula i se rodaren dos versions i finals diferents. A Berlanga se li deixà rodar si acceptava les sugerencies del censor, el dominic pare Garau. Berlanga, enfadat, solicità que se li posara com a coguioniste. I finalment, per si era poc tot allo, la Direccio General ordenà noves seqüencies. Resultat final: deu dies en cartell, 9.000 Pts de recaptacio i 236 espectadors.
            En 1954 es casa en María Jesus Manrique d'Arago, tingueren quatre fills. La seua segona etapa s'inicia a principis dels 60. Coneix al guioniste Rafael Azcona i treballarien junts fins a 1987.
            Sería un gir tant en el seu treball com en el seu estil i contingut, encara que mantenint el seu esperit critic i la seua versio d'aquella societat. En 1961 roden “Placit” i “El Bochi”.

Escena de "El bochi"

            “Placit” sería finaliste a l'Oscar a la millor produccio estrangera de 1961. “El Bochi”, era un alegat a la pena de mort i al metodo utilisat en la peninsula: el garrot vil. Esta cinta llogicament provocà una forta reaccio del regim franquiste, lo que obligà al cineaste a realisar diversos talls per a suavisar algunes escenes. Estava interpretada per Josep Isbert, Nino Manfredi i Emma Penella, se presentà en el Festival de Venecia de 1962.
            L'Embaixador d'Espanya en Roma intentà boicotejar la seua exhibicio, es preguntava com la censura no l'havia prohibit, pero al ser una coproduccio junt a Italia, el film finalment s'exhibi i guanyà el Premi a la Critica.
            Berlanga tardaria mes de quatre anys en tornar a filmar. En 1967 roda en Argentina “La Boutique”. Era una coproduccio que aixina ho exigia. Ya en 1970, en Espanya, rodà “Vixca els novios”, al que li seguiria “Tamany natural”, en Michel Piccoli, i esta no se pogue estrenar en Espanya. En 1973 “L'escopeta nacional”, en Josep Lluïs López Vázquez i Mónica Randall, una critica sociopolitica. Aplega en els 70 la transicio politica i s'elimina la censura. Berlanga se movia millor salvant en ingeni la censura franquista. A partir de la decada dels 80 ya no tornaria  a realisar obres mestres com en les decades anteriors. Roda en 1981 “Patrimoni Nacional” i en 1983 “La Vaqueta”, representacio sarcastica de la Guerra Civil. En acabant la seua pelicula mes fluixa “Moros i Cristians” en 1987, en eixe mateix any roda tambe “Tots a la preso” i finalment “Paris Tombuctú”, intentant mantindre el to divertit i critic.
            En 1986 rebria el  premi Princip d'Asturies de les Arts, i en 1993 el Goya per “Tots a la Preso”. Berlanga falli en Madrit, el 13 de Novembre del 2010, malalt d’Alzheimer. Tenia 89 anys.

Imagens: berlangafilmuseum.com, madhulikaliddle.com

J.Morales

NOTA. Com a mostra de cóm la censura tallava escenes vejen aci baix el film “El ball dels malaits” interpretat per Marlon Brando, Montgomery Cliff i Dean Martín, les escenes no doblades i censurades es veuen en angles.