Com diuen, el coneiximent minim del valencià s’acreditaria en la superacio de l’assignatura en el bachillerat. En general, s’hauria de replantejar per qué un castellanoparlant o un italoparlant natius no han de realisar unes proves especifiques, pero un valencianoparlant ha de superar posteriorment un examen. Examen que en els nivells mes alts en un compendi d’extravagancies idiomatiques (per lo que m’han contat persones que han fet el C1 i C2) i de curiositats idiosincratiques mes propies de superespecialistes, i molt discutibles tecnicament.

 Si a un natiu angloparlant li digueren que per a eixercir de mege ha de superar una prova d’angles... es moriria de la risa i aci es la cosa mes (a)normal del mon, pero l’ideologia llingüistica els impedix vore-ho (no en tots els casos, Leo Giménez porta mesos o anys reclamant-ho). El plantejament te sentit des d’una perspectiva de control social del poder sobre els subordinats.

 La no discriminacio en les subvencions pel model de llengua es una proposta novedosa. L’actual administracio politica PP-Vox ho te molt facil. En les convocatories publiques nomes hauria d’especificar que l’obra, el producte o el servici solicitat s’ha de fer en llengua valenciana. Es obvi que l’us de la normativa de la RACV o d’El Puig es valencià i ha segut oficial; vullc dir, no podria ser calificat de ‘aragones’ o ‘italia’ ni es un ‘valencià en faltes’ perque si aixina fora... els nostres escritors classics eren casi analfabets. No superarien ni l’A2. Absurt. No crec que hi haja cap impediment llegal.

 Arriscat –i repetitiu– es demanar que l’institucio acullga totes les sensibilitats (s’han enrecordat de l’Institut d’Estudis Valencians). Peguen en pedra. No es est el problema, sino les majories i les minories, perque aixina es volgue inicialment en la constitucio de la AVLl. En algun atre lloc (llibre) he escrit que si s’hagueren volgut acorts s’hauria optat per un numero par de membres, per a obligar a les dos parts, com a minim, a pactar. Aixina es fa en les comissions paritaries (ho se per experiencia sindical).

 Els prejuïns idiomatics. No caldria ni un renglo per a justificar o demanar que les formes usuals, generals i que tenen tradicio, siguen no nomes les preferents sino les uniques. L’ideologia dels doblets es perversa, desvirtua la bondat de la ‘preferencia’ ya que esta no es ‘obligativa’ sino ‘opcional’, i aço ha permes que l’administracio poguera tindre un ‘manual’ idiomatic mes restrictiu que el supostament defes per la AVLl, o que el llibre d’estil de À punt seguira la mateixa linea alienant. El mencionat manual administratiu no contradia la norma de la AVLl sino que triava sempre l’element mes proxim al catala dins de la gama que oferia l’institucio en alguna de les multiples obres publicades o aprovades. Aixina era i poden cantar-li una albada o dir missa. I si no ho era, ¿per qué no intervingue l’autoritat idiomatica per a salvaguardar son criteri?

 I el cel

 Casi tots sabem cóm es triaren els 21 membres inicials de la AVLl i quí foren els manifecers majors –Antoni Ferrando i Rafael Alemany– (nomes cal llegir-se Operació AVL –2021– de Sergi Castillo). Casi tots sabem tambe cóm fon l’acort (subordinacio clara d’una banda) i quíns condicionants suprapolitics hi havia (pacte entre el PP i CiU per a fer president a José María Aznar en els vots de Jordi Pujol). Casi tots sabem que ‘gracies’ a que la AVLl s’inclogue en l’ultima reforma estatutaria (2006), per a canviar alguna cosa es necessita una majoria qualificada (impossible sens el concurs dels socialistes).

Imagens: facebook, lenciclopedia.org.