Les tradicions de decembre i dels nadals (i III)/ A.Cuadrado

27/12/2019

Cobertor de Jesus

             Els nadals antics eren de molta senzillea, molt familiars. La nit de Nadal es juntaven fills i nets en casa dels yayos per a sopar. Era tradicional el perol de fesols bollits, la carn a l’ast en allioli ―ben carregat d'all― .

              En les cases que hi havia chiquets es montava el belem, si no ho havien fet ya, i es cantaven cançons nadalenques:

              Pastorets i pastoretes

              ¿qué li porteu al "Ninyet"?

              -Sabatetes i calcetes

              i una pell de borreguet.

              A les dotze, els devots anaven a la Missa del Gall ―puix era feta de madrugada, abans de que matinara el gall―, anunciada pels voltejos de les campanes que en nit tan alegre anaven al vol. En Quart de Poblet el tio Blanco, contava uns versets que li havia fet Sento el Chicon per a acompanyar al tanyit:

              -A mi me diuen Rosa.
             -I a mi Maria Ana.
             -Soc la campana grossa.
             -I yo la mijana.
             -Yo pese cent quintals.
             -Yo trenta en pese,
             i aquell que no s'ho crega,
             que nos sospese.
             -¡Yo comence dong, doong!...
             -¡Yo conteste ding, ding!...
             La chicoteta canta
             tin, tilín, tin...
             I quan voltegem juntes
             en una festa,
             sonem com una musica
             de gran orquesta.»

              La Missa del Gall, esteticament, era una velada prou esplendorosa. Instruments, musics i aficionats omplien el cor aquella nit. A soles en els instruments es podia constatar el caracter extraordinari de la celebracio. A banda de l'orgue estava: el bombo, una simbomba feta en una enorme gerra, flautes, carranquets, panders, uns chiulets que anaven adherits a unes cassoletes de fanc, plenes d'aigua... En tot aço, i mes tenint en conte que en acabant d'aquell sopar tots anaven prou fortets, s'armava el gran estrepit.

              El cor cantava la missa de pastorela, una peça alegre. Quan el celebrant pronunciava el “Gloria in excelsis Deo...” tocaven les campanetes del rogle i, en el cor, tots els instruments i totes les veus dels cantors es posaven en alt de tal manera que, de veritat, feen vibrar d'emocio al mes gelat.

              Per a acabar, mentres el poble besava el peuet de l’image del "Ninyo" (Chiquet), es cantaven unes nadalenques de lletra molt antiga.

              Les dotze han tocat ya 
             i en un pesebre pobret, 
             entre la mula i el bou 
             ha naixcut un angelet. 

              ¡Pos bulla, Pos festa! 
             que el cas no es pa menys; 
             cantem i alegrem-se 
             i bacsà de ferm. 

              -Yo toque el bombo, 
             yo toque el bombo

              Algunes de les nadalenques tipiques que encara es canten son: l’Aurora de les panderetes (Real de Gandia), El Arguinaldo (Potries), La Virgen se está peinando (Sot de Chera), Arroró (Ribesalbes), Jotica de Navidad (Ayora), Villancico de la agüela (Cofrentes), La Nit de Nadal (Almenara), Nadalenca antiga dels masers (Mariola), A Belem les chiques (Tavernes de la Valldigna), Donem l’asguilnando (Muro), Doneu-me tonyetes (Xixona), La nit de maitines (Oliva), Estes festes de Nadal (Palma de Gandia), A Belem me’n vullc anar(Beniarjo), Senyora Maria (Meliana), Sant Josep com es Fuster (Petres), La pastora Manueleta (Alfara del Patriarca), Els pobres no tenim res (Alcasser), Senyor Retor no s'asuste (La Font d'En Carroç) El Villancico (Chest)...

              El seu orige està en les cançons populars migevals del mon rural, a on es contaven fets, critiques, comentaris, rumors, dits referits a la gent i que solien ser cantades en les festes majors. Eixemple proper i viu d'esta tradicio ho trobem en la festa dels “Mayos” de Chulilla, copletes en les que se critica de tot, fins a la que no agrana a les set del mati el tros de la seua vora del carrer.

              Unes atres fonts per a les nadalenques del sigle XVI es el “Cançoner del Duc de Calabria”, conegut tambe com a “Cançoner d'Uppsala”, per conservar-se en un manuscrit de la Biblioteca de l'Universitat d'Uppasala (Suecia). Son 54 cançons de tall renaixentista, recopilades en Valencia, en temps de la cort del virrei Ferrando d'Arago, Duc de Calabria, i impreses en 1556, en Venecia. Algunes d'estes cançons eren propies de la ciutat de Valencia i algunes pertanyents al “Cançoner de Gandia”, com la titulada «Soleta i verge estich», de la que pot dir-se es ya una nadalenca en tota propietat, de les primeres que se coneixen com a tals, a l'abandonar el seu caracter profa i prendre el religios. L'Iglesia s'apropià d'este popular genero musical per a la seua activitat evangelisadora i pastoral. Josep Pradas, naixcut en Vilafermosa del Riu en 1689, Mestre de Capella de la Catedral de Valencia, de qui es conserva prop de mig miler d'obres, sería qui obriria estes obres renaixentistes a les nadalenques valencianes, segons el musicolec i compositor Josep Climent Barber, qui historià i catalogà l'obra de Pradas, dins del seu ample treball sobre els archius musicals de les catedrals valencianes. En estes partitures observa Climent que hi ha formes i maneres de l'influencia de Joan Batiste Comes i de Joan Batiste Cabanilles.

              Una atra ocasio per a cantar cançons de Nadal es el “asguinaldo”. Aci se reproduix un eixemple:

              Dins d'una cabanyeta

              ha naixcut un jesuset

              nuet, nuet, nuet, nuet,

              i sense camiseta,

              tot geladet de fret.

              sense bolqueret ni faixa

              gitadet en un pesebret,

              pobret, pobret, pobret,

              hi va una pastoreta

              a dur-li un gotet de llet.

              Els pastors hi van a vore'l

              quan arriba la mitja nit,

              qui-crit, qui-crit, qui-crit

              tots a ballar es posaren

              del mes gran al mes aganit.

              Cabretes i ovelletes

              els pastors varen monyir

              brunzir, brunzir, brunzir,

              per a fer-li les farinetes

              al nostre infant aganit.

              Els angels en fan gran festa

              i mengen coquetes en mel,

              quin-cel, quin-cel, quin-cel

              i baixen en gros eixercit

              per a adorar al rei del Cel.

Gravat dels Goigs al chiquet Jesus (Imp. Marti)

 

             Al sendema, dia de Nadal, una atra vegada anaven tots els fills i nets a casa dels pares a fer el dinar tipic: olla i pilotes de carn. En acabar de dinar, el yayo dia: «A la providencia del Senyor» i, recordant els antepassats, pregaven en un parenostre: «per les animetes de la nostra major obligacio». A continuacio, fills i nets besaven les mans dels majors, del que rebien les estrenes: una poma, una llepolia, alguna pesseteta i els mes rics, un duret (Vore les costums del dia 24 de decembre).

              En La Jana se fa la Festa dels quints. En les comarques mes al nort de Castello, d’hivern mes rigoros, s’encenia el tronc de Nadal. En unes atres comarques el foc se reduix a una chamela o antorcha feta d’espigol o unes atres plantes aromatiques, cas d’Alcoy, Balones, Cocentaina o en les comarques interiors d’Alacant. En Onil a la chamela se li diu “facho” i se volteja en l’aire en molt d’art. En Xixona se li diu “passejar les aixames”. En Moncofa s’encen en forma de foguera, davant de l’iglesia, abans de la Missa del Gall.

              En alguns llocs ―com Vilamarchant o Chiva― està la costum de carregar en coses velles fets en materials sorollosos, possiblement en recort de velles practiques migevals d’expulsio del mal; en el pas del temps s’aprofità per a demanar el “asguinaldo” pel poble. En Alcantera del Xuquer este sorollos passacarrer se produix en els dies previs a Reis. Tambe en Vilamarchant es costum el dia de Nadal realisar el "Ball dels pastorets", fet per chiquets.

              En Russafa la gent mes major penja dels balcons uns mantons o cobertors rojos, d’un tamany de 1 metro per 60 centimentros aproximadament, en l’image del chiquet Jesus en el pesebre. Tambe en els forns i pasticeries els forners oferixen als clients pastetes tipiques ―rollets d’anis i palmeretes― i mistela.

              En zones montanyoses se considera que este dia es la festa dels pastors, per l’episodi biblic de l’anunciacio. Hui en dia s’ha perdut esta commemoracio. Tenien costum de deixar als animals a soles per la montanya, puix confiaven en que Deu cuidaria d’ells, mentres ells assistien a l’unica missa que podien en tot l’any, per ser festa.

              En la ciutat de Valencia en este dia es representava una obra coneguda com a “El joc del rei Passero”, en la que intervenien tres personages. Degut a diversos rebomboris i alteracions de l’orde s’arribà a prohibir.

              Segons Villanueva en la Seu era costum de llegir en este dia la lliço de sant Agusti ―en el que està inclos el cant de la Sibila Eritrea―, una volta cantats els salms del segon nocturn de l’ofici de Nadal. El text es conserva gracies a un manuscrit de 1464. Tota la cerimonia queda millor detallada en una Semana Santa estampada en 1533. Segons la Biblia, una volta naixcut Jesus se cridà a la Sibila Eritrea, per a que en la seua autoritat entre els judeus, predicara la bona nova del naiximent.

             Es considera que es un dels texts mes antics en llengua valenciana, per tractar-se d’un text gregoria. En certa manera el terrorific text recorda a la por a l’any 1000 i les visions apocaliptiques de l’Alta Edat Mija.

              En relacio a l’esperit religios hi ha una vella creencia que diu que els instruments que toquen els chiquets durant els nadals, sonen en relacio al comportament a lo llarc de l’any de qui els toca. Si no seguixen massa els preceptes eclessiastics sonaran mal i si estan en pecat no sonaram. En la Catedral de Valencia hi havia en el sigle XV, en la nau creuer, un recipient en forma de plat ―llibrell― en aigua i un atre fet d’espart ―cabaç, senall, barseta― en chiulets de fanc o ceramica que imitaven el cant dels pardals.

              Està documentada una representacio populat, dita “Faitó”, consistent en simular que afaitaven a sant Josep les llargues barbes en les quals se li representava. Esta simulacio formava part, segons Amades, del Ball de Torrent.

              Era costum en el passat que els retors convidaren a tots els que intervenien en les representacions eclesiastiques o que cantaven en la missa a creïlles bollides.

              Tambe en tornar de la missa del gall en les nostres terres era costum el menjar farinetes en girolites, tallades de pernil i raïm. En acabant els jovens cantaven “albaes”. El primer cant estava dedicat a la Mare de Deu i es cantava davant de l’iglesia, posteriorment visitaven al retor, capellans, autoritats i veïns.

              El dia de Nadal la gent s’alçava tart, excepte les dones, que havien de preparar el dinar d’eixe dia. La majoria no almorzaven i si ho feen era un got de chocolate. Els torrons es reservaven per al dinar. Els de Xixona i Alacant tenien molta fama, i segons referix el croniste Gaspar Escolano se podien vore en les taules dels mes importants princips europeus. Se sap que a principis del XVII els torroners xixonencs enviaven entre xixanta i setanta arroves de torrons a Madrit, a on es venia passat un control de calitat. Entre els torroners hi havia gent que havia alcançat un bon nivell economic, com prova el fet de que davant del dictamen de la cort demanant que foren els propis torroners els que vengueren el producte, aquells es negaren alegant el seu nivell economic i que aixo era una baixea per ad ells.

              En Carcaixent i en unes atres poblacions es detecta en este dia la costum de visitar als familiars per a felicitar-los, començant pels que viuen mes llunt. Tambe era costum que els fillols visitaren als patrins. Els ultims en ser visitats eren els pares per part dels fills, ya que els pares els convidaven a dinar.

              Tambe en Carcaixent des del dia de hui fins a Reis, les quatre coflaries feen recaptacio d’almoines en metalic i en especie, que s’arrepleguen en paneres i mocadors. Les coses obtingudes son rifades el dia de Reis. Van per tota la poblacio cantant cançons profanes en els instruments tipics d’este temps: simbombes, panderetes, carrancs o matraques, postices i una botella d’anis.

              En Guardamar ixen els Inocents ―quatre homens portant una senyera en la Mare de Deu del Rosari―, cantant la Salve i els Goigs de les Animes per totes les cases de la poblacio. Tot lo recaptat va a benefici de la Mare de Deu. Quan tornen rifen el dret a entrar a l’iglesia el banderi i dins la festa acaba en la Salve.

              En Callosa d’En Sarria el sacerdot fea un sermo i una recaptacio per tot el poble per a ajudar al cult. Per tant, acabada la missa se fea una comitiva formada per les autoritats i alguns fidels, que roden pel poble per a fer la colecta. Son acompanyats d’un cabaç, el qual una volta està ple van a la plaça i subasten els productes. Aixo se fa tantes voltes com conseguixen omplir el cabaç.

              L’importancia del dinar de Nadal es prou antic. Existixen unes ordenacions de Pere el Cerimonios al voltant d’este dinar, que dicta que siga servida pel majordom noble cavaller del regne, ajudat per uns atres.

              Nadal marca el final de l’any valencià tant en la ciutat ―a on son triats nous carrecs en l’administracio per a que principis d’any estiguen a punt per al seu treball― com en el camp ―a on acaben tots els treballs―. Aixina, per eixemple, els consuls de la Mar eren triats en este dia, com se pot llegir en el capitul 1 del seu reglament: “Quascun any lo vespre de la festa de Nadal de nostre Senyor los promens navegants patrons e mariners o partida de aquells apleguen consell en la esglesia de sancta Tecla de la ciutat de Valencia e aqui per eleccio e no per redolins tots en una concordants o la maior partida, elegexen dos bons homens de la art de mar en consols, e un home de la dita art de la mar e no de alguna altra art o offici o sciencia en iutge de les appellacions ques fan de les sentencies dels dits consols. E les dites eleccions son fetes per privilegi que los promens de la dita art de la mar han del senyor Rey e de sos antecessors”. I tambe jurava el carrec el Justicia de la ciutat, havent segut triat tres dies abans. Els temps que va de Nadal a Cap d’Any es una transicio, un temps buit ocupat per les festes i una preparacio per a escomençar l’any.

 

 

 

 

             En algunes comarques castellonenques, com la Plana, Tinença de l’Alcalaten i la Conca del Millars, tenen costum de vore les Calendes ―el cel― tractant d’averiguar quin orage fara l’any següent. En Benlloch la paraula se deforma per a fer “calentes”. Esta tradicio seguix la costum provençal de fer-ho en hivern i no en estiu com els castellans.

              Unes atres costums son les targetes de Nadal, que naixqueren a mitat del sigle XIX en Anglaterra i que a finals del XX començà en decadencia per les felicitacions electroniques. Tambe son costum les loteries i rifes, que es venien pel carrer. En quant a fires se pot destacar la de Castello, a on s’ha fet popular la copla:

              En Benicassim se cullen

              Bons raims i bons melons;

              En la Vall bones bresquilles;

              I en el desert margallons.

              A on s’arrepleguen totes les produccions tipiques de les comarques del voltant.

              Els valencians distinguim entre estrenes, aixo es, entre familiars, i “asguinaldo”, “esguinaldo” o “asguirlando”, que estan dedicats als inferiors en un treball, clients i servidors, gent que no te relacio familiar.

              A nivell eucaristic se poden destacar la missa pastoril de Rafal, les Pastoreles que es canten durant la missa en Novelda i Callosa de Segura, o els cants de l’aurora que es canten ara en Albalat dels Tarongers

              Un fenomen diferencial valencià en estos dies son les representacions teatrals que a lo manco daten des de 1432. Els temes principals son tres: l’adoracio dels pastors o “Officium pastorum”, processo dels profetes o “Ordo prophetarum” en el qual està el cant de la Sibila, i l’adoracio dels Reis o “Officium stellae”. Derivats del teatre migeval primitiu sería el “Misteri de Nadal”, en el qual el punt important seria el descens de l’araceli des del cimborri de la Seu. Una atra obra es la de “La nativitat del Nostre Senyor” (1595). A banda, se tenen noticies de representacions en Daimus, Almoradi, Vall d’Uxo, Vinaros, Almassora, Peniscola.

              Un capitul a banda mereix la representacio del Belem de la “Pigà” de Castello. Esta representacio naixque en la ciutat de Castello a finals del XIX, com a recort de la representacio de Belems vivents. En la propia ciutat encara es recorden els fets per diverses beates i fadrines ajudats pels chiquets del barri. Son, per eixemple, el cas de la senyora Tomasa en el carrer Moreria, la senyora Quiqueta en el Forn del Pla. L’obra actual es moderna, de 1981, aprofitant cançons nadalenques populars, personages llegendaris populars i situacions costumbristes.

              Era tipic d’este dia fer “puchero” valencià. Es matava una gallina que se criava en casa i d’ella se trea la carn i se fea a ma les pilotes. A banda s’afegia per a traure un bon caldo: greix del porc, botifarra, os de genoll, raspa, cigrons, etc. D’aci se trau el segon plat posant els cigrons, creïlles, osos de ternera en una font, en el centre de la taula. Els cigrons i creïlles trossejades es situaven en una banda de la font, mentres que la carn tambe trossejada i els seus afins es posaven en l’atra. En el segon dia de nadal de les sobres del “puchero” del primer dia se fea un arros al forn.

             En algunes poblacions, com es el cas d’Alginet, en el naiximent de la cinematografia, se prengue la costum d’anar la vesprada de nadal en familia a vore un film.

              Per ultim recordar la vella costum de celebrar la provesso de la vela en l'interseccio ―Noroest― del primer pis del claustre del monasteri de la Trinitat de Valencia, a on existia la capella de la Mare de Deu de la Vela, de planta quadrada. La Mare de Deu de la Vela es un icon de filiacio oriental datat a mijans del sigle XV en Siena. Rep el nom de la Vela, perque està situat junt als dormitoris de les monges i vela pel somi de les mateixes. Fon un regal de la regina fundadora Maria de Castella. En orige els dormitoris eren dos grans sales comunes, pero en epoca recent es realisaren reformes per a convertir-les en celes individuals. El dia de Nadal es celebrava pel claustre del monasteri una processo dedicada ad esta Mare de Deu.

 

Imagens: Archiu ACNV-A.Cuadrado