Les costums tradicionals de decembre i dels Nadals / A.Cuadrado

23/12/2019

            Decembre sempre ha segut un mes especial ya des d'epoca romana i no a soles ara per la celebracio catolica dels Nadals. En l'imagineria popular es representa el mes com a un vell ―any que acaba― que a voltes du carregat en les esquenes un feix de llenya per a passar el fret. D’aço dona noticia complida el refraner valencià quan diu: Decembre es un vell que arruga la pell.

            En les zones de montanya era ara quan s'arreplegava la neu en les neveres, per a conservar-la de cara a l'estiu. Hui en dia encara es conserven moltes construides de manera rudimentaria, en cudols de pedra, fent una falsa cupula, per aproximacio de filades.

            Hi ha molts refrans valencians que fan referencia a l'orage d'este mes:

            -Qui en decembre ha de festejar, prop del foc s’ha de ficar.

            -Entre Tots Sants i Nadal, ni boires ni mestral. Aludix al desig de que no empijore l’orage.

            -El fret cabal, un mes abans i un mes en acabant Nadal.

            -Calor per decembre, calor per giner, fort fret en febrer. Entenent calor com poc fret.

            -Neu abans de festes mata a persones i besties. Referides a les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis; de fet, la poblacio decreix molt en els mesos de novembre i decembre.

            -La neu de decembre i de giner s’assenta com un cavaller, i la neu de febrer fuig com un gos llebrer. Les temperatures baixes propies de l’hivern solen pujar a finals de febrer.

            -Sant Silvestre porta l’any en un cabestre. Sabent que sant Silvestre es l’ultim dia del mes.

            Una variant es: Per sant Silvestre agarra el porc pel cabestre.

            -En decembre qui ringa blat que sembre

            -Per decembre gelades i sopes escaldades. Aixo es, menjars ben calents.

            -La llavada de Nadal s’eixuga en lo funeral. Explica l’inutilitat d’estendre-la al sol.

            Uns atres fan referencia a diverses costums com:

            -En temps de les olives, fan novio les fadrines. Fan referencia a que degut al fret de decembre, els pares de les fadrines permetien entrar a casa al pretenent de la filla.

            Els llauradors pensen que es en este mes quan la terra dorm ―hiverna com els orsos― i per tant no se fa cap treball, per aixo tant decembre com giner es califiquen de “dorments”. En pocs municipis es sembra alguna cosa i en dit cas es juntaven per a almorzar al voltant de la foguera i torrar unes chulles o calfar alguna panolla per a entrar en calor. Entre els cultius d’horta que es podien fer este mes estan: les espinaques, el jolivert ―molt util en l’antigor per a donar sabor als aliments―, ravens, carlota, borraja, pessols, faves i alls. A proposit d’est ultim hi ha dos refrans que diuen: En Nadal l’all al bancal, Si vols all coent sembra’l en l’Advent i si el vols bo i fi sembra’l per sant Marti. Per ad este mes el refraner recomanava: Sembrar per a novembre i llaurar per a decembre; aixo es, si no s’havia fet en setembre, que es quan correspon, encara s’estava a temps de llaurar, abans de les pluges i el fret.

            Respecte als animals que es criaven en casa es pensava que els que naixien en este mes mai es posaven malalts i fruien d'un creiximent mes rapit, ya que havien naixcut en el mateix mes que Jesucrist.

            Es tambe este mes quan s'aprofitava per a caçar pardalets per mig de paranys, aprofitant que prenen refugi prop de l'home, pel fret.

            Com a treball alternatiu al del camp se pensava que la lluna d'este mes era ideal per a fer les ferramentes noves, de fet creien que els manecs i aladres fets este mes anaven millor que els construits en uns atres mesos i que se treballava millor la terra en ells.

            La gent mes jove aprofitava per a dormir un poc mes. La costum antiga abans d’anar-se’n a dormir era fer una pregaria, com es el cas d’esta arreplegada en Alcoy:

            Mare de Deu,

            vingau en mi;

            yo anire en vos;

            doneu-me la ma

            i anirem les dos.

            Verge santissima,

            vostra esclava soc;

            en vostra llicencia

            a ma casa me “voy.

            Con vuestra mano bendita

            me daréis” la benediccio

            “para que no caiga

            en ninguna tentasión”.

            La vida en els nucleus de poblacio es reduia a les festes i la matança del porc. De fet es pensava que el porc fon el primer aliment aprofitat per l'home per a menjar i com a ritual. Els romans l'utilisaren per a cerimonials religiosos de la deesa Ceres, tal i com es pot vore en una tomba del tercer quart del sigle II ―epoca republicana― trobada en una zona extramurs de l'antiga Valentia romana ―en els carrers Quart i Canyet―.

            Una comedia valenciana “La matansa del serdo. Peça en valensiá, en un acte y en vers, orichinal de Joaquín Peris” (Castello; imp. V. Bayo) conta d’esta manera el proces de matança:

            Siñor Pere. — Aixo del frito, señores,

            en tomata diu molt be.

            ¿I la cansala vià

            crua pea'ls almorsarets?

            ¿I botifarres de ceba?

            ¿I sobrasaes? ¡Redell!

            ¿I la cansala eixuteta,

            rostida? Qué bona es:

            En fi, tot es bo del serdo:

            els ossos, pea'l pucheret;

            els budells, per a embotir...

            Ah, i en dir les del budell,

            son les que manen callar.

            ¡Qué bocao tenen!, ¿eh?”

 

Imagens: gravat de l'impressor Laborda