Oblidar es una idea de moda en el valencianisme mes irreflexiu i en el que mes vergonyes ha d'amagar, entre elles l'ideologia que provoca la desmemoria. Un mon llunt o independent de l'argument, el logos i la rao estara farcit de bochins que volen borrar els vestigis del seus crims. No els faltaran devots. Tracten de lloar una impostura inassumible des de l'etica: la conspiracio del silenci. ¿Per qué tots els delinqüents utilisen el recurs a l'oblit sempre? Puix perque pensen que el seus pecats se'ls emportarà el vent. Aço no es una conducta virtuosa precisament. Recorde una pregunta fonamental que fiu (sense plantejar-se obertament en part del valencianisme convergent): ¿Si no veig proposit d'esmena, arrepenediment o alguna compensacio a l'ofes per qué hauria de perdonar? Molt mes important que el fi, es el procediment, el cami. Tancar en fals, prohibir la reflexio es sempre un obstacul, mai es una solucio. Demanar mes de lo mateix, no a soles manté el problema sino que el potencía de forma exponencial. Dia mon yayo: "si ho fas be a lo milor ix mal, pero si ho fas mal, segur que eixirà mal".               

               Un eixemple de tolerancia excessiva a la corrupcio es el de molts votants del PP, perdonats en les urnes, i una atra casualitat de desti compartida –l'enesima– la tenim en el valencianisme. Aci, alguns valencianistes concedixen l'indulgencia plenaria als que provocaren la guerra civil. La permissivitat es un concepte que crea molts problemes, des de disculpar certes conductes disfuncionals en el treball o les relacions, fins a la necessitat de llimits en l'educacio dels infants, es dir, l'indulgencia no es un valor superior a la justicia, la veritat i la reparacio per molt que s'encaboten algunes gavines de l'ecosistema valencià. ¡Damunt soliciten santificar als colpistes, previament 'venerables' i beatificats! Aço es massa per a la carabassa. Esta falta d'ajust a la realitat i d'analisis etic fa mes complicada la reconciliacio, si fora lo que volen conseguir –que no volen–.

               La perillositat d'un principi o rao la podem provar in situ. Molts dels que van per ahi airejant que els dona igual l'argumentacio, que hem d'oblidar i fomentar la permissivitat, son els que per la mateixa regla podrien donar soport a Francisco Franco o a la seua versio –mes actual que moderna– de Pablo Casado o Rafael Hernando. Ne conec uns quants.

               La germanor existix de boqueta, ¿A ón estan els fets?, ¿A ón està el pont? Es predica en l'eixemple i al no existir este, dubte de la paraula. Està clar que mes val caure en gracia que ser gracios, i que en el regne dels cegos el tort es el rei, pero una major humiltat, coneixer qué es l'autocritica i l'arrepenediment serien les condicions necessaries per a la pau entre els valencianistes, sino la batalla continuarà. Tots perdrem, encara que alguns mes que uns atres.

               L'amnesia induida o provocada es una idea perillosa, es en bona part l'orige del tan conegut fenomen de les dos espanyes, prove de ningunejar i alvançar per damunt de cadavers. El segon païs del mon, el primer es Camboja, en mes desapareguts en fosses comuns, no es eixemple de res. No hi hague justicia, ni reparacio, nomes un poc de veritat amagada fins a la democracia dels que denunciaren els crims. Els discipuls ideologics prediquen en aplicar la mateixa medicina aci. Creure que el valencianisme es construi sens uns principis etics i arguments es afonar-lo en la miseria i la desaparacio. Es trobaria tan buit de contengut que els dos espavilats que el dirigixen, quan el PP es tornara valencianiste, correrien una atra vegada en un somriure a la camara d'incineracio, en un etern retorn vomitiu. ¿Que no eixiran valencianets a demanar que oblidem i que hem de seguir al "nou" PP porgat, i ara si, valencianiste de veres? Deu els cria i l'ideologia de dretes els junta. Lo que nos queda per vore.

              Sobre l'oblit no s'ha construit res; sobre el perdo, la justicia i la veritat si. Confondre perdo en oblit es mostra de l'incapacitat de fer la o en un canut. Alguns haurien de fer cas a Aristotil i no cansar-nos en la reincidencia de la seua ignorancia de forma sistematica. Podrien dedicar-se, com fan els esturços, a ficar el cap baix terra, evitarien aixina plantar rovellons, pero com la vergonya es una desconeguda, l'aparicio de l'ignorancia es infinita.

               Alguns s'han deixat el seu desenroll moral en el ventre de sa mare. I de llums van curtets, la prova es que renuncien a la justicia i a la veritat per la pau o germanor. L'absencia de conscienca critica sera la nostra condena.

               Han de falsificar el passat, reescriure els documents, borrar les proves de la convergencia en la AVLl o destruir els discs durs, ningunejar als que afirmen lo contrari. Son capaços de demanar la doble normativa (RACV-AVLl) i no aplicar lo mateix per a la nostra "casa" (Normes RACV-NdP), resulta una clara incoherencia malifeta. Si algu no la veu, que es lligga el principi de no contradiccio d'Aristotil o que calle per a sempre.

               Entre les grans paraules de germanor trobarém l'inexistencia de cap fet de voler tancar la guerra civil. Nomes han aparegut associacions per a tapar en ciment la fossa comuna, cap d'elles ha plantejat un debat serio i fonamentat en la rao, construides sobre l'espiral del silenci i el vell "valencianisme de construccio (de ponts)" del Lletraferit. De fet, com a brillant estrategia de resolucio recomanen als que van a taules redones passar per damunt dels temes espinosos o tindre un to conciliador. Mes censura. ¡I creuen que ho fan be!

               Yo soc u dels que li agradaria fruir d'una situacio de normalitat en l'us del valencià en la nostra nacio, i no estar al marge, pero este fi lloable no ha de ser conseguit a qualsevol preu. Recorden: "Guarda l'espasa, perque el que a ferro mata, a ferro mor" (san Mateu 26:52). Repetixc, el fi no justifica els mijos.

               Els adanistes, valencianistes o valencianets "mes evolucionats", son capaços de criticar la purga de la diseccio de llengua i les repercusions, utilisar els accents convergents en el catala i al mateix temps obviar el perdo o la reparacio. Magnific eixemple del doblepensar orwellia. Ya Herbert Marcuse afirmava que aci començava la manipulacio. Estiguen preparats.

Imagns: memoria veritat i justicia bp.blogspot.com
              memoria historica i impunitat lamemoriaviva.files.wodpress.com
              Guernica dw.com

J. Masia