En l’any Fuster pareix necessari fer referencia al personage que s’autodenominava la “bestia negra” dels seus païsans, en una carta a un amic, en 1964 (Levante, 4-6-2022).

 Com sol ocorre, en moltes i massa ocasions, fa acte de presencia esta especie d’enantiodromia −l’unio de contraris− que es el pancaespanyolisme, una tragicomedia representada pels partits estatals com el PSOE o el PP. Mes espanyols que ningu i al mateix temps ajudant al catalanisme tot lo que poden i mes. Des de l’Estat Espanyol −el Ministerio de Cultura y Deporte eixercirà la vicepresidencia segona− es sumen, en el “Comité d’Honor”, a celebrar el centenari del naiximent de Joan Fuster, en fi, a la difusio de la catalanitat dels valencians i el foment dels Països Catalans (DOGV, 21-11-2021).

 Els confrares l’alçaren mes alla de l’Himalaya, com si fora una divinitat. El president de la GV, Ximo Puig, el reconeix com el seu “guru espiritual”. S’han escrit mes panegirics d’ell que d’alguns sants i beats. Tot lo que l’envolta, en especial els feligresos, el pujaren a la categoria de “Socrates”, “Pontifex”, “xamba genètica”, etc., i clar, estos excessos son ridiculs, mes encara quan els duen al paroxisme, com feu el catalaniste Ernest Lluch a l’escriure que nos havia tret de la prehistoria. Per a rematar l’histrionisme, l’absurt i la megalomania, el suecà afirmava, sense vergonya, que els Països Catalans (PPCC) es convertirien en el “perfecte equilibri en tots els ordres de la vida col·lectiva”. No descobri el perpetum mobile, pero si el sant grial de la filosofia: l’artefacte de la felicitat terrenal. I Aristotil sens enterar-se.

 No fon cap inventor perque es dedicà a recopilar l’obra dels seus precedents, els primers pancatalanistes: Eduard Martínez, Miquel Duran, Carles Salvador o Emili Gomez. Volia ser jornaler de la ploma i destacà pel seu treball periodistic −tancades les portes aci, a causa de la publicacio dels seus llibres mes polemics, el feu en Barcelona i Madrit−. Ademes, estava finançat directament per a fer pancatalanisme ya que rebia una subvencio o sou d’un important empresari catala per a difondre l’ideologia forana. El seu paper fon el del tipic comissari politic, en tantes llacunes intelectuals com inasequible al desale per a convencer-nos de la bondat de la distopia: un dispositiu de buit de l’identitat valenciana.

 La transformacio bestial començà un 9 d’octubre de 1943, en la plaça de l’Ajuntament de Valencia estava Josep Mª Bayarri i quinze mes cridant: ¡vixca Valencia lliure!, ¡espanyols, fora d’aci! Aixina es donà conte que el nacionalisme valencià era un cami impossible i es dedicà a lo mes lesiu i lucratiu: fer pancatalanisme.

 Les reflexions, com la de tots els que han raonat sobre l’identitat valenciana, son interessants, pero el seu relat conté erros epistemics basics, falacies fundacionals fruit d’un pensament essencialiste −una llengua una nacio−, voluntariste −la catalanitat dels valencians que refuta la genetica− i historiciste -els PPCC son un desti inexorable-* que acaben per materialisar-se en neorracisme i l’imperialisme com les senyes mes visibles. En estos condiments, la propaganda es convertix en el metodo elegit per a canviar actituts.

 Com que era aficionat a les pelicules d’indis i vaquers, abusà del pensament simple, li costava Deu i ajuda passar del numero 2 perque era especialment binari i maniqueu. El principal perjudicat de la seua diatriba fon el nacionalisme valencià, principalment ocultat com son els casos de Rossent Gumiel, Rafel Trullenque o Gaetà Huguet, i deformat en els coetaneus Josep Mª Bayarri o Nicolau Primitiu. El mon es dividia en ser catala o espanyol perque l’opcio estrictament valenciana ni estava ni se l’esperava.

 La societat pantalla o fantasma de l’IEC, l’AVLl, creu que “ha de formar part de la vida diària dels valencians [… ] Volem fer de Fuster el que Shakespeare és per a la cultura anglesa” (Levante, 2-6-2022). Pero aço es impossible sense mentir. Fuster no es mereix ni un euro de diners publics dels valencians perque es dedicà tota sa vida a crear dependencia afectiva, un amor toxic pels PPCC. En esta entelequia −com els definix el propi IEC− fomentava una imparcial, inconclusa i imperfecta personalitat autoctona i la supeditava a un ent superior que l’omplia de contengut, existencia i valor. Realisà un atac total al yo dels valencians i aço nomes pot rebre la qualificacio d’autoodi per part del que era cap d’esquadro de Falange. Fon un escritor antivalencià i antivalencianiste que hague de denostar i tergiversar tot lo autocton -no deixà titaro en cap- per a que entrara per l’estret forat dels PPCC. La malaltia era l’imperfeccio, l’incompletut metafisica del ser valencià, esta anormalitat essencial, esta tara se curava en el pancatalanisme redentor.

 Una persona que es definix com “Yo soy un modesto fulano de Sueca que habla catalán y que se siente nacionalmente catalán” no pot ser valencianiste en la vida, a no ser que utilisen les estrategies d’ocultacio o la deformacio per a crear una neollengua que altera, contradiu, el significat llogic i tradicional del valencianisme que ara es definix com: “Afecció per València o el País Valencià o per les característiques nacionals catalanes del País Valencià.” (enciclopèdia.cat). Ser valencianiste es ser pancatalaniste i aixina tanquen el circul vicios de la mentira de l’any.

 Hem d’honrar la memoria dels que han empoderat als valencians i les valencianes, els que han lluitat per la seua llibertat, i aço, nomes es pot fer de des l’autonomia, l’amor i l’identitat social positiva, mai des de l’heteronomia i l’autoodi fusterià.

*Si volen saber mes, en el meu llibre El Conflicte identitari: valencianisme i catalanisme des del sigle XX fins a la democracia desmonte a Joan Fuster.

 Publicat en Claus de llibertat, num. 2, de Convencio valencianista.