S’acabaren els liders carismatics estadistes, ara nos trobem en un atre tipo: els que no tenen altura de mires ni massa llums. Hem tornat a l’epoca dels chamans i els gurus espirituals perque l’historia de l’humanitat es la del progrés i la del retroces. La democracia es fragil, està en lluita permanent per a que no ens duguen a la caverna. Diuen que les comparacions son odioses i inexactes, afigc que algunes son delirants, pero significatives, i no cal anar molt llunt, comparen a l’exalcalde madrileny Enrique Tierno en la fruitera Isabel D. Ayuso. El dia i la nit.

No cal ser d’esquerres (¿o si?) per a donar-se conte que els bolsonaros, els milei, les melonis o els trump son antipolitica, antisistema, reaccionaris a banda de destrellatats, com afirmaria clarament el megaloman argenti: “Amo ser el topo dentro del Estado, yo soy el que destruye el Estado desde adentro […] Es como estar infiltrado en las filas enemigas, la reforma del Estado la tiene que hacer alguien que odie el Estado y yo odio tanto al Estado que estoy dispuesto a soportar todo este tipo de mentiras, calumnias, injurias, tanto sobre mi persona como mis seres más queridos, que son mi hermana y mis perros y mis padres con tal de destruir al Estado” (LA NACION, 6-6-2024). Quintacolumnistes i tots ells neolliberals, ¡che, quína casualitat!, lo que nos du a preguntar-nos qué fon abans l’ou o la gallina. S’aprofiten del sistema, de drets com la llibertat d’expressio per a calumniar o del lawfare contra l’enemic i damunt cobren de tots.

Els recorde que Adolf Hitler guanyà unes votacions. El filosof Karl Popper recomanava que s’ha de ser intolerant en els intolerants i les democracies s’han de dotar de mecanismes per a fer caure a un dirigent destarifat. Pero tot aço, ni està ni se l’espera. Alguna ultradreta s’ha maquillat, una miqueta, per a entrar per la porta de darrere, al millor estil del cavall de Troya. El maquillage es basa en marqueting i propaganda.

Els supermegacentrats partits europeus, centrats sempre en pactar en els ultres, i el PP han consolidat l’unio de desti en lo universal a través de pactes de govern en l’ultradreta. La presidenta de la Comissio Europea, Von der Leyen, anuncía que en fara mes, ha tret un nou producte al mercat en el que llava la roba i la deixa com a nova, rep per nom: Meloni-tina, la frikifan de Benito Mussolini, el Duce. El principi immoral que els governa es el fi justifica els mijos, tambe s’ho pot aplicar el PSOE. ¿Per qué sera que tots els supermegacentrats coixegen sempre de la mateixa cama? Puix perque es una operacio de la mentira simple i tosca que enganya nomes que a panolis, son la dreta de sempre. Ciudadanos ha tornat rapidament a la mallada popular, com abans ho feu la UPyD, per si tenen dubtes Fernando Savater anava en les llistes del PP.

Lo de la participacio electoral europea que no aplega al 50% en Espanya es una senyal molt preocupant, pero que no els importa gens ni miqueta. Si un president en EEUU ix en poc mes del 25% i no passa res… I parlant de numeros: una trasllacio del resultat europeu a l’estatal donaria la majoria absoluta a la dreta extrema i l’extrema dreta.

La relacio PP, VOX i Se Acabó La Fiesta està en marcha. El PP ya parla dels vots de “centre dreta” i suma els de VOX (¿!) i no nega un pacte en Luis Pérez Fernández, nomenat ara com Alvise Pérez, el mes ultra de tots els ultres, condenat per difamar i mantafuler major del regne que treballava per al supercentrat Ciudadanos de Toni Cantó −el mercenari chaqueter− en la nostra nacio. Este senyor arreplega els vots de VOX convertit en la ultraderechita cobarde, a tot porc li arriba el seu Sant Marti.

El PP no es centrarà mai per dos motius: primer perque mai ha estat centrat i segon perque ha de recuperar l’hegemonia robant el discurs a l’extremadreta i mes alla, han de tornar en la mare. Es una causa perduda com a partit d’estat. Que la campanya europea haja segut exclusivament ‘Begoña’ diu molt de l’absencia d’idees. I si, tots el votants populars no son postfascistes, pero toleren anar de la ma d’esta gentola i no els veig alçar la veu als moderats. En el fondo, el franquisme sociologic, en major o menor proporcio, corre per les seues venes. Son els milacres de la similitut ideologica o les categories creuades.

L’explicacio de l’aument de l’extrema dreta es multicausal i varia per condicionaments historics, economics, socials o geopolitics, pero lo que es patetic i una constant es el blanqueig que fan els partits tradicionals i els mijos afins. La caterva de millons adscrits a proyectes de desinformacio es incalculable, com l’absencia d’alternatives d’esquerres en l’espectre mediatic. Pero tambe falta una posicio valenta de l’esquerra davant de l’immigracio o la guerra, per posar dos casos. O si volen, en tallar la propaganda vinculada a una magnificacio de l’ocupacio arreglant el problema per llei en 48 hores. Tot va calant. No hi ha una visio global i diferent del mon.

Vullc deixar apuntat la variable que per a mi te mes pes especific: es la manipulacio, ni l’escola ni les universitats favorixen l’esperit critic, tampoc el coneiximent i les alternatives al paradigma dominant, estos importants socialisadors s’han convertit en lloc d’atrincheraments cognitius que consoliden l’irreflexio, l’emotivisme i el reforç immediat per a major gloria del statu quo.

El cas del Sumar que no suma es un atre cas de personalismes, Yolanda Díaz ha fet be en anar-se’n de la direccio del partit, pero podia haver-ho fet abans, com Irene Montero, per a facilitar una coalicio d’esquerres que s’ha ofegat en dos persones que mai poden estar per damunt de l’objectiu. Mai. Ahi tenen els resultats. I una es queda en la directiva i Podemos descarta anar en Sumar. No deprenen, la lletra no els entra ni en la sanc.

Els partidets de valencianets no dependran cap lliço perque el 99% servixen al PP, directa o indirectament. Tampoc els valencianistes que no colaboren activament en la solucio que es estrictament politica. Quan escolte la famosa excusa de malpagador per a no fer res: necessitem un lider, crec que son uns borregos que necessiten un pastor. Yo no necessite lider per a res, sino referents.

Lo important es preguntar-se qué pots fer pel valencianisme, no cal esperar la vinguda de cap ser suprem. L’espera, mata.Lo necessari es gent en ganes de treballar, preparada i implicada. Sens ells no hauria existit mai un lider d’un grup rellevant, lo que es necessari son uns millitants fortament implicats que superen l’identitat social negativa que pesa sobre nosatres. Qualsevol valencianiste que tinga un partit o associacio sap de lo que parle.

El pensament dominant potencía l’egocentrisme i crea en consonancia uns liders cada vegada mes destarifats −Andy Warhol es quedà molt curt en que tots tindriem el nostres 15 minuts de gloria−. Construixen la mentalitat de l’esclau perque fan girar el mon entorn a l’hedonisme, la por, l’odi, els likes i les faules, en fi, l’epinefrina per a que l’ultradreta creixca.

Imagens: bbc.com, 20minutos.es, 20minutos.es, valenciaplaza.com.