La refutacio del neolliberalisme / J. Masia

4/12/2014

Quan una teoria economica es confronta en la realitat podem saber si es tracta d'una ideologia o d'un coneiximent basat en una argumentacio correcta. La llogica, a través de la seua regla modus tollens, nos diu que si no s'ajusta a la realitat hem de rebujar eixa teoria. Per contra existixen mecanismes psicologics relacionats en la nostra cosmovisio, la representacio social, l'ideologia o el nostre paradigma que fan rebujar l'informacio que s'enfronta o contradiu els nostres interessos o creences provocant l'oblit de la regla llogica. Als talibans no se'ls pot convencer en la força del millor argument.

Podran llegir mes avant dos refutacions al neolliberalisme, una realisada en la seua Catedral (FMI), pel qui es el mes sabut de tots, el seu cap d'economistes i una atra que afecta a dos investigadors que manipularen les seues estadistiques per a reforçar la seua hipotesis, el seu llibre es converti en la Biblia neocon. He de remarcar que en els dos casos no es tracta de perillosos rojos terroristes antisistema, son les maximes figures intelectuals del neolliberalisme.

El establishment politic i financer no pot continuar negant ni amagant, per honestitat intelectual, a aquelles persones en punts de vista diferents i que arribaren a avisar de l’imminencia de la crisis (per eixemple: Viviane Forrester, Steve Keen, Dean Baker, Joseph Stiglitz, Vicenç Navarro i tants atres) com tampoc les propostes per a canviar de rumbo que es plantegen des de diferents punts de la societat civil i intelectual. Les solucions aportades des de fa 6 anys per la Troika nos porten a mes de lo mateix, la solucio es el problema, mes deute, mes deficit, mes retalls, mes patiment, etc. Creure es una questio de fe, les proves remeten a que s'han de corregir els erros. Un pla ha de tindre un feedback sobre els efectes, aço es una conditio sine qua non de qualsevol pla racional, es necessari saber si seguim o nos separem del mapa traçat, hem d’analisar les desviacions no aumentar-les, pero no es fa aço. Alguns ixen beneficiats del saqueig.

El primer argument contra el neolliberalisme fon realisat en giner de 2013 per Olivier Blanchard, cap d’economistes del FMI, i Daniel Leigh publicaren, en el document "Erros en el Pronostic del Creiximent i Multiplicadors Fiscals", que s’equivocaren en la previsio del cost de les politiques d’austeritat generiques en Europa, calcularen erroneament l'efecte dels multiplicadors fiscals en l'economia real, es dir, per cada retall de 1 dolar en el gast de l’Estat l’impacte negatiu en l’economia no eren els 0,3-0,5 dolars prevists pel FMI sino que arribava a expulsar 1,5-1,8 dolars de l’economia real, per aço les politiques exclusives d'austeritat acabaren en el creiximent, a pesar d'aço l'austericidi continua. No es pregunten cóm es possible sino a quíns beneficia.

La segona prova fon una refutacio contra els estudis dels liders intelectuals neolliberals Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, economistes d'Harvard, volien justificar l'hipotesis de que el deute public es un greu problema per al creiximent, escrivien que a partir d'un 90 % de deute sobre el PIB la taxa de creiximent es negativa. Volien desmostrar-ho analisant una serie historica en diferents països. Seguiren la maxima de la deshonra cientifica coneguda com: Si les senyes no coincidixen en la teoria pijor per a les senyes. En 2013 tres economistes de l'universitat de Massachusetts, Thomas Herndon, Michael Ash i Robert Pollin, descobrien que els estudis dels egregis neolliberals, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, estaven manipulats: omissio de senyes que no complien la seua hipotesis, erros de ponderacio i basicament la falacia d'eliminacio d'alternatives, conclogueren que "la taxa promig del creiximent real del PIB per a països que comporten una ratio deute public/PIB per damunt del 90% es realment 2.2% i no -0.1% com pretenien Reinhart i Rogoff". Resultat prou diferent, opost.

A partir d'aci qui vullga creure en el neolliberalisme ha de saber que lo que creu no te cap base cientifica, es tracta de propaganda, d'una pseudociencia, d'una qüestio de fe. I creure està be, pero saber la diferencia entre creença i teoria cientifica està millor. Fer passar una ideologia politica com a coneiximent cientific es una deshonra intelectual fruit d'un ignorant i/o un manipulador, pero aplicar unes mides que estan fent mal al benestar i a la salut dels ciutadans no te nom... bo sí... neolliberals.  Si el comunisme es inviable com demostrà la practica i es fartaren de repetir els fascistes i els neolliberals, per la mateixa regla de tres simple el neolliberalisme o el capitalisme salvage es inviable perque es ineficaç, es basa en la mentira i beneficia a una determinada classe, esta es la seua rao de la seua existencia. Els talibans i fidels adeptes del neolliberalisme ya no podran aduir ignorancia sino mala fe.

No els preocupa la veritat, els molesta que es parle d'ella.

Ilustracio: font artepolitica

http://www.elperiodicodevalencia.com/851/la-refutacio-del-neolliberalisme-j-masia