L'arrepenediment mai ha arreglat el mal que  un dia va fer, ara nos pot ajudar per a deprendre i tractar de fer les coses millor en el futur…

            Eren anys feliços a on els chiquets  passaven mes temps en el carrer que en casa, i cóm no en juntar-se huit o deu ya tenien montat el partit de futbol a on fora i a on qualsevol cosa els valia com a porteries, be en la plaça gastant els banquets, be en els camps abandonats posant dos pedres, o com a voltes botant a les escoles  per la reixa trencada i jugant en el camp de futbet, aixo si cada volta que jugaven dins del poble en places i carrers o en les escoles el partit acabava quan feya acte de presencia aquell municipal vell, que mai agarrava a ningu, i al crit de

            ¡¡ El muni!!

            Tots pegavem a fugir.     
                         
            Un dia en aplegar a casa per la nit, el tio Vicent que vivia dos cases mes avall  i estava a soles prenint la fesca el va cridar.

            - Porte dies veent-te jugar a futbol i volia dirt-te ¿No has pensat en agarrar-te-ho mes en serio i dedicar-te ad aço?, ¿per qué no mires d’apuntar-te en l’equip del poble? Estic segur de que pots aplegar llunt.
            - Ho pensare tio.

            Aquella nit despuix de donar-li voltes va decidir que si, ho faria, al sendema aniria a parlar-ho i vore d’entrenar en l’equip, com era estiu no tardarien en començar la pretemporada, i sería tot mes facil a l'hora de contar per a l'entrenador.

            Tenía catorze anys i aquell estiu se’l va passar entre els entrenaments de pretemporada i els ratos de jocs i eixides en els amics, fon tambe l’estiu en el que començaren a fumar tabaco i alguna cosa mes per aquells anys de primers dels huitanta que tant de moda estava.

            En l’equip tot anava be s’havia guanyat un lloc de davanter esquerre com sempre li havia agradat puix de sempre havia tingut gol marcant  en tots els partits que jugava.

            Per fi una vesprada li portaren a casa la “ficha” que hauria d'omplir en companyia dels pares i portar-la al clup en el següent entrenament…

            De sobte despuix de mes i mig d’entrenaments lluitant per un somi que ya qüasi el tenía en la ma, no sap cóm ni perqué començaren a entrar-li dubtes.

            Si omplia aquella ficha se comprometia a estar tot l’any anant dos dies a la semana als entrenaments, en la bicicleta amunt i avall, en acabant les fi de semana a jugar el partit alla a on tocara i tot tant si feya fret o calor, sent l’unic amic de la colla en tindre este mal de cap, mentres ells, fumant, bevent, rient i jugant per ahi en l’adrenalina d’anar fugint sempre del “muni”…

            A certes edats del creiximent per a conseguir els somis necessitem, l’ajuda, l’espenta deixa persona que realment nos vol i se preocupa per nosatres, pares, yayos, germans… si be en l’adolescencia es quan mes nos costa demanar consell d’aquells que en veritat nos volen i difilment, quan estos s’atrevixen a donar-nos-el, els fem cas…

            Siga com siga i en un fum de dubtes va acabar per decidir el seguir en la colla d’amics de "cachondeig" i sense obligacions i mai va omplir aquella ficha, renunciant a un somi en el que no va creure lo suficient com per a lluitar per ell, ara nomes el pas del temps li demostraria si va  ser  una bona o si pel contrari sería…

            La pijor decisio.

            Image: pilota futbol, J. M. Tub

            Coses de Tub
            Escrit en llengua valenciana seguint les Normes d’El Puig.

            L’unic futur del valencià
            Lluitem #perloNostre