Vullc arribar a un acort en els llectors, els proponc que accepten els dos principis següents:  1) convindrem que la millor manera de defendre el valencià es comprant llibres, llegir en valencià, parlar la nostra llengua i saber escriure-la correctament. Crec que tambe podrien assumir lo que Karl Popper escrivia, 2) la critica es necessaria, pero l'autocritica es vital. Ara anem a fer un experiment a vore lo que aguanten.  

Les categories dels grups no son estanques −ya ho he apuntat−, els valencianistes tradicionals que parlen valencià en general, no tenen domini escrit de la seua llengua, els interessa la nostra cultura, pero rebugen el nacionalisme, son de dretes o centredreta, no voten al PP, eren la base del valencianisme tradicional i votaven a Unio Valenciana. Fa mes de 20 anys aparegue un 'nou' valencianisme, les joventuts dels partits i entitats valencianistes es declaraven nacionalistes.  

En la meua opinio, un 'pata negra', un autentic valencianiste ha de ser nacionaliste, d'esquerres i haver fet els cursos de Lo Rat Penat. Repetixc, es la meua opinio tan valida com qualsevol atra. Encara me sorpren vore dins del valencianisme a persones que no dominen la seua llengua com tocaría, sobre tot a nivell escrit, m'atreviria a dir que son el 85 %, per ser condescendent. Es cert que el sistema educatiu no ajuda, pero aço es autoodi latent, inconscient, pero mai encomiable, per moltes excuses que es puguen aportar. A bona part dels valencianistes no els preocupa tant tindre faltes d'ortografia en valencià que en espanyol i aço es autoodi, d'aço es deduix que molts creuen inconscientement que es una llengua de baix prestigi que no mereix ser depresa en correccio en contraposicio a l'espanyol, d'alt prestigi. L'ampla majoria de dirigents de partits politics valencianistes, academics de la RACV o Lo Rat Penat no saben escriure correctament el valencià, ¿Per qué la seua incompetencia no es valora de la mateixa forma com si tingueren erros escrivint en espanyol?, ¿Per qué regidors del PP es penjaren una chapa en el famos 'caloret' de Rita fent elogi de l'ignorancia?, ¿Estaran mes concienciats els que mes esforços realisen per dependre la nostra llengua?, ¿Es eixemplar o lloable per a un bon valencià no saber escriure en valencià? Contesten, per favor. ¡Clar que se que es pot ser valencià sense parlar-lo o escriure'l! Preferixc als de la cultura de l'esforç diari que als del colps en el pit el dumenge de paella o el 9 d'octubre, un Mercedes a un Tata, els billets de 500 als de 10 € o quan mes sucre mes dolç i per supost mes vullc ser entes que defes. Si han acceptat els dos principis anteriors i una vegada acabat l'experiment, poden ser sincers, hem de ficar l'autoodi latent en conflicte per a que ixca a la llum, qüestionar-lo perque si no es invisible, tambe analisen si dic alguna mentira o mes facil encara, me poden excombregar per irreverent, no per covart, o cremar-me com faria el Sant Ofici, pero esperen per favor a que passe l'estiu. Si en acabant d'aço creuen que poden fer mes per la nostra nacio... 'Paris be val una missa'.  

En el Bioparc valencià, l'historia i la llengua valenciana no s'estudien, crec que a un ampla majoria li importa entre poc i no res, pero hauran d'admetre que si tenen un poc de trellat, defendre-les i conrear-les es un be cultural mundial. ¿No han llegit, vist o escoltat mai lo positiu que es la biodiversitat d'especies i plantes? Per la mateixa rao haurien de preocupar-se de transmetre la nostra cultura a les noves generacions. Mantindre i fomentar la riquea i la diversitat cultural es provablement la millor activitat que pot fer una societat, demostrar en orgull al mon el seu patrimoni tan valios, significatiu i trascendental com tenim tots nosatres. El valencià es el nostre vehicul de comunicacio, el nostre idioma crea la cosmovisio del nostre mon, es a través d'ell que expressem els sentiments, les emocions, els raonaments, l'enteniment, els desijos, etc., es sense dubte el nostre gran valor a conrear... tambe per a un castellaparlant valencià.   

Si som lo que som, serem, pero si som lo que son, mai serem (Julià San Valero).

Per J. Masia