LA LLEI CELAÀ EN NEGATIU / per A.Cuadrado

22/12/2020

            Com una bomba, en gran rebombori, ha esclatat des de fa unes semanes la nova llei de l’ensenyança, o llei Celaà. Ha segut un saxó en les mentalitats conservadores de retors i acolits dels llocs de cult, inexplicable en quant a que la llei va molt mes llunt de la qüestio subvencio si / subvencio no a les escoles religioses, que en definitiva podria tractar-se d’una anecdota.

            Ben llegida la llei està plantejant una serie de canvis que afectarà no a soles al treball dels professionals de l’educacio, sino tambe a la societat que tindrem en el futur, cosa que no crec que siga incidental ni casual. Es millor que comencem des del principi en una pregunta fonamental: ¿era necessari un canvi normatiu en una llei important i un estat d’excepcio, com el que estem vivint?

            La clara resposta es que no, es mes, les lleis de països democratics impedixen que es canvien lleis fonamentals per al païs en epoques d’especial perill, com temps de guerra ¿o com en el de l’actual pandemia? Pero be, ¿per qué s'ha fet?, ¿per qué s’ha dut avant? Per a respondre ad aço he de ser roïn i malpensat (pensa mal i encertaras, nos recorda un dit valencià) i afirmar que en estats d’excepcio com el present la gent no te capacitat de reaccio i aço ho saben molt be sociolecs i psicolecs. Es lo que se coneix com a “teoria del shock”, que es aprofitar l’impacte produit per les crisis per a llevar drets als treballadors i dur a la societat cap a on els governants (normalment de dreta) volen.

            En aixo vullc dir que el govern no volia oposicio a la seua llei, ni per part d’ensenyants i molt manco per part de la reduida / inexistent oposicio. ¿I aço per qué? (i aci ve el centre de la qüestio). Està clar que pel model d’escola que vol construir. Vaig a parlar, no des del punt de vista de la societat, sino des del punt de vista dels professors que son els que patixen tots els canvis, casi sempre per a mal.

            Primer i molt important, si es una llei tan important i des del govern n’hi ha voluntat per a fer les coses be ¿per qué no s’ha cridat als professors (el reals professionals) per a que donen el seu punt de vista? En uns atres països europeus (entenga’s Finlandia), a on l’estabilitat llegislativa es de lloar, eixa normalitat s’ha construit en base d’un acort social, de forma que independentment quí estiga en el govern la llei no es toca. Per contra, ¿aci qué tenim? Que des de la primera epoca del PSOE, alla pels anys 80 del sigle passat, hem tingut 8 lleis educatives (no vaig a valorar-les) a cadascuna mes diferent i en el consegüents canvis de nomenclatura i de programes, tots en el mateix objectiu: respondre a la demanda sobre ¿qué fem en els que no fan res i no s’esforcen?

            L’actual llei, tal i cóm està plantejada, no millora el panorama i no s’ha de ser un bruixo per a augurar que en el proxim canvi politic tindrem nova llei.

            En quant al contingut vaig a centrar-me en els aspectes negatius mes greus, que no tenen present els que se queixen de la manca de subvencions a l’iglesia.

            Primer, es l’incorporacio a les aules normals de persones que requerixen d’una atencio educativa especial. Està clar que no tots estan en el mateix grau i existixen casos i casos, que es deurien de valorar. Baix la meua experiencia, la normalisacio i la socialisacio de persones en diverses malalties fisiques i mentals es impossible, en quant a relacions entre companyers (acos posant-li chinchetes en la cadira o furtant-li coses de l’estuig) i en quant a l’ambient en l’aula (una experiencia proxima m’ha fet coneixer el cas d’un alumne que en mig de l’explicacio del professor es posava a chillar per a cridar l’atencio, impedint donar classe). Estos alumnes necessiten atencio, pero no d’un senyor que ha passat oposicions en base a un temari de matematiques, biologia, llengua,... sino d’un senyor entes en pedagogia terapeutica que els puga atendre com ells mereixen i que li ensenyen coses realment utils per a la seua vida (saber el diners que el tornen, saber comprar...) i no quí descobri America o cóm funciona el sistema solar. Estem parlant de fer-los perdre el seu valios temps. Normalment, el colectiu del que estic parlant tenen el seu circul d’amics, que normalment solen tindre les mateixes deficiencies que ells, que son en els que se senten mes a gust.

            Segon, la qüestio de les repeticions. La llei diu que el repetir sera excepcional. Per tant, si els continguts antics no son assumits pels alumnes i estos passen, dificilment podran assimilar els nous. Voler maquillar una actuacio com es esta baix l’etiqueta de “educacio de calitat” es un desproposit. Potser que lo pijor de tot siga la desvaloracio general de l’esforç com a element per a l’alvanç, tant personal com emocional, ya que es un element molt important en l’automotivacio i autovaloracio positiva com a persona.

            En resum, podem dir que encara tenim molt que deprendre dels països que tant admirem en quant a educacio. Una oportunitat de trencar vells erros tirada per terra, ¿fins a quan haurem d’esperar per a tindre una llei educativa digna i que realment potencie als nostres alumnes?

Image: matemelga.wordpress.com

A.Cuadrado