El metodo de calcul de les balances fiscals es en ocasions arbitrari, poc consensuat i molt complex, per aço que la publicacio aporta tanta llum com foscor. Escrigui ya de l'assunt en una trilogia sobre la finançacio dels valencians que poden consultar en la uep de ACNV. 

               En tot cas, pel metodo que siga, sempre ix una realitat, la nostra nacio està infrafinançada i en conseqüencia els gasts i les inversions de la Generalitat Valenciana son inferiors a la mija espanyola en servicis socials, sanitaris, educatius, etc. Molts valencians s'encarreguen de continuar votant als responsables sense cap reflexio profunda ni vergonya.

               Els mijos de comunicacio bombardegen sense compassio, de forma continua i sistematica, que el problema d'Espanya es Catalunya, no es la precarietat, ni la fam ni la pobrea. L'arbre no els deixa vore el bosc.

               Lo que sabem es que no hi ha damunt la taula –ni hi ha haura– una proposta seria de modificacio del model de finançacio.

               El fondo de compensacio interterritorial ha segut un recurs necessari per a equilibrar el desenroll espanyol. Madrit, la nostra nacio, Catalunya i les Illes Balears –acreedores– compensen al restant de comunitats, es dir, son les que mes aporten al sistema que garantisa la solidaritat en les que es dediquen a rebre –deutores–. D'esta manera es preten garantisar els mateixos drets i servicis a qualsevol espanyol, mutatis mutandis.

               El sistema actual es el mes roïn per a nosatres, una proposta seria nos hauria de deixar al capdavant, mai per baix de la mija espanyola. El reconeiximent del deute historic es part de la solucio, en la mida en que la cancelacio de setze mil millons d'euros relaixaria els interessos a pagar. En tot cas, no solventa els mil millons que deixem de rebre anualment i que van al sac de l'infrafinançacio, tampoc eliminaria el deute de quaranta dos mil millons –que se quedaria en vint i sis mil millons–.

               La proposta catalana es sempre igual, si apareix el terme "Nacio" en la Constitucio i se'ls envia una fotracada de pasta, es suficient –no ho dubten–; es com la paraula "mai" de la CUP referida a l'investidura d'Artur Mas, "que si, que no, que caiga un arruixo". Tambe es cert que si no desapareix Mariano Rajoy, el multiplicador de nacionalistes –¡Els ha duplicat en quatre anys!–, podrien modificar a l'alça les demandes en el penyo de Gibraltar i ya no tenim l'Armada Invencible. Avise.

               Reconec les necessitats de la nostra nacio, i soc nacionaliste, pero preferixc tres hospitals en Extremadura que un aeroport en Castello. En una etapa de crisis es mal moment per a parlar de repartiment. Crec que les comunitats haurien de reconeixer l'esforç de les mes riques, cosa que no estan fent. Es de ben parits ser agraits, per aixo no es pot demanar el mateix esforç per a controlar un deficit comu per a tots. No reconeixen ni valoren l'ajuda, pero tampoc volen que t'afluixen la corda al coll. El dia que els catalanistes, espanyolistes, valencianets i els bohemis abandonen la practica sadomasoquista i entenguen aço, es deixen d'autoodi i d'ofrenar "noves glories a Espanya", podrien pegar un colp damunt la taula i dirien, ara, en acabant de decades, nos toca a nosatres. I viurem tots millors, tambe els "faches i catalanistes que nos condenen a ser un apendix de segona categoria. Dic yo que el dia que es cansen de que nos tracten com a gossos, igual es pega per triar una nova manera de fer les coses i garantise que es sorprendran.

               La politica fiscal –els imposts– es insuficient per mantindre l'estat de benestar perque pareix un formage gruyer, pels forats del qual les elits extrauen les rendes, ademes els neolliberals demanen que se'n rebaixen pensant com a alquimistes que els diners per a l'educacio, la sanitat, la policia o les carreteres cauran del cel o els pagaran Bertín Osborne, Rodrigo Rato o Miguel Blesa. La politica monetaria –els diners– està tambe llimitada perque no podem fiar-ho tot als prestams. Hem de buscar el punt d'equilibri, per a poder ser flexibles i poder variar quan siga necessari. Per eixemple, poder aumentar el deficit fiscal en cas de crisis, per a garantisar la "ret de seguritat", en creiximent del PIB i una politica fiscal justa es pot fer. Ha d'existir una llei clara que explicite que no deixarém a ningu darrere. Qui vullga que s'oponga publicament.

               L'homeostasis perpetua no existix, com tampoc el deficit fiscal que tan poc agrada als neolliberals i que paradoxalment disparen en tot el mon. Si es vol arribar a un sistema equilibrat i proporcional, les ventages del concert vasc i navarro han de desapareixer, hem de començar des del principi. Tampoc se li hauria de donar un tracte privilegiat als catalans, perque si acceptem el sabi consell de que els diners son "les gallines que entren per les que eixen", no es pot estirar mes el braç que la manega. Quan es concedix una prerrogativa es a costa d'un atre, perque els diners no son infinits, es tracta d'un joc de suma no zero, guanyen uns i perden uns atres. Nomes sería equilibrat transformar la visio de la finançacio en un joc de suma zero, que consistix en guanyar-guanyar, tots millorem. Un sistema compensat no ha de ser necessariament igualitari. Ha de contrarrestar i compensar desequilibris. Lo que no es poden crear son badalls o clavills insalvables, la cohesio d'un sistema te llimits i una resistencia llimitada. Es impossible crear un sistema tan desigual i que a la vegada siga proporcional. Haurem de considerar tres elements com a inputs: el control exhaustiu en el gast superflu, les mides anticorrupcio, la dotacio de mijos per a evitar l'evasio fiscal son els unics elements que nos podrien dur a un model de finançacio mes just.

               Començar de nou i crear una finançacio mes justa ha d'estar associat a valors com la comprensio i la solidaritat. En l'actualitat governa el tacticisme electoral i l'egoisme –el votant vol i premia estes accions–, extranya combinacio per a fer un bon caldo de cultiu.

               La "ciencia lugubre" –nom pel qual es coneix a l'economia– o els politics professionals no poden –mal que els pese– quadrar el circul perque partixen de conceptes equivocats, impossibles i interessos aliens a l'interes general.

               ¿Qué fem?

Imagens: estabilidad_financiera;
grafic, Expansión;
kids.niehs.nih.gov, quadrat

J. Masia