Per J. Masia

Un estat es finança −basicament− de tres maneres possibles: 1) Lo que arreplega dels imposts, 2) Els beneficis de les empreses publiques i 3) Pels credits d'entitats bancaries, financeres o de particulars.

El proyecte lliberal com vol acabar en l'estat va tallant les extremitats i d'esta manera reduix la sanc que arriba al cor, comença amputant el punt 1, el seu objectiu es rebaixar els imposts, el  2 privatisant les empreses publiques, per a mes tart aprofitar una crisis i passar al 3, el pago del deute justificarà tots els retalls, el deute per damunt del benestar de les persones.

Se ven la idea de "carrega fiscal" i de "pressio fiscal", com les carregues i les pressions son roïnes associem que els imposts tambe ho son (tactica simple, basica, de manipulacio i que funciona). Lo que es roïn dels imposts es que siguen soportats fonamentalment per la classe mija i baixa, ofegada economicament, mentres els qui mes tenen no paguen lo mateix (13% de rics mes en Espanya en 2013). Els governants seguixen els punts del consens de Washington, la fulla de ruta del neolliberalisme: en la disciplina presupostaria (evitar els deficits); la privatisacio; la desregulacio de les normes (o lo que es pijor firmar acorts lesius per als interessos dels ciutadans com el proyecte Castor; ampliar la base de cotisants, en concret, gravar a la classe mija, la mes extensa i la que mes està soportant la crisis i reduir els tipos sobre els rics.

Les empreses publiques son venudes als amics dels politics, aço es conegut com el capitalisme d'amics i es convertixen en una elit extractiva. Ademes entre els politics i els empresaris es dona la porta giratoria, passen d'un puesto a un atre sense problemes i com a moneda de canvi una llegislacio permissiva o un contracte. 

En esta coyuntura de caiguda d'ingressos per la crisis, produida sobre tot pel sector privat i la corrupcio massiva, l'estat s'endeuta per a poder garantisar la sanitat, l'educacio, uns atres servicis i com no el rescat d'empreses, la proxima reforma fiscal per a juny plantejarà una reduccio dels ingressos de l'estat a través dels imposts (reduccio del IRPF i Societats per import de 7.600 millons per a 2015-2016) i una reduccio del gast public. El dimoni està en els detalls.

Pero est endeutament provocà la reforma expres de l'intocable Constitucio (Art. 135) per a deixar-lo per escrit. Prioritat absoluta: el pago del deute, si la gent passa fam puix com digue la filleta de... Fabra: "Que se jodan".

L'evolucio historica del IRPF es molt significativa, el mes important impost directe, s'establi per llei en 1977, en un principi el tipo minim era el 15 % i el tipo maxim era el 65,51 %, la diferencia se multiplicava per 4. Ara se duplica, el minim (24,75 %) front al maxim (52 %), en algunes comunitats s'amplia, com en Catalunya que es el 56 %. El PP ven esta pujada del maxim com a colossal, solidaria, sobrehumana, patriotica i filantropic esforç de les mes grans rendes per a garantisar el futur de la Gran Espanya, de la civilisacio occidental i de la Via Lactea ¡Mil gracies Botín and cia!... ¡Pero si cada vegada paguen menys! En 2006, la diferencia entre el tipo minim (24 %) i el tipo maxim (43 %) no a soles no arribava al doble, sino que ademes si els comparem en els de 1977, el tipo minim havia pujat 10 punts, mentres que el tipo maxim havia baixat un 22,51 %. ¡Pero que m'estan contant de "recarrec temporal de solidaritat" els cinics!

Si l'estat baixa els imposts i ademes ha venut les empreses publiques creen un problema de dependencia del sector financer, nos fa captius i aço es un erro estrategic (en sindrome d'Estocolm inclos per als lliberals), mentres els neocons del lliure mercat tenen un joguet nou, empreses publiques privatisades per a actuar en regim d'oligopoli, per a variar fan lo contrari de lo que prediquen. Quan el deute comença a creixer es el principi de la fi (recordem el capitalisme conté en sí mateixa les crisis, com ya escrigue Marx) sera el moment oportu per a ficar el disco rallat: Hem vixcut per damunt de les nostres possibilitats, per lo tant hem de retallar per a pagar el deute acumulat en els mercats financers. Si no acceptem els retalls, la prima de risc pujarà i ningu voldra prestar-nos. Com hem eliminat les atres vies d'ingressos, estem a expenses dels mercats financers, com escrivia el Roto en una vinyeta ¿Si manen els mercats per qué no els votem ad ells?

El problema es ¿Per a qué paguen sempre els mateixos el cost de la crisis? Hem de fer força en imposts directes i progressius i no regressius perque l'elit extractiva transferix les rendes de la classe mija i baixa per ad ells, aço es injust, per aço hem de fer una atra politica economica centrada en la gent, en la PYME i en els emprenedors.