Des de determinades instancies economiques no hi ha dia que no nos bombardegen en la bondat de la colaboracio publica-privada. Traduit: en el gran benefici dels ciutadans derivat de la cooperacio entre el sectors de l’administracio estatal i l’empresarial. Retraduit: en els ingressos que obtenen les empreses a costa de, supostament, abaratir un servici public. Recontratraduit: ¿Algu fa un negoci per a pedre diners?

          En principi no hi ha res que objectar ni al lexic (positiu) ni a l’activitat que es puga realisar. No soc defensor acerrim del ‘estatalisme illimitat’, pero no crec en els cants de la desregulacio parcial o absoluta com a eix i motor del creiximent sense fi, senzillament, perque es mentira.

          En alguna atra ocasio –i J. Masia, sol fer-ho mes asiduament que yo– he comentat les ‘grans ventages’ que nos ha reportat, especialment als valencians, la mencionada proposta. Veja’s si no la Formula 1; les autopistes de peage (les radials de Madrid ya han caigut en l’oblit…); el model sanitari ‘alzira’; el model aeroportuari ‘castello’ (recorde que si no s’aplega al minim establit, pagarém a la concessionaria pels passagers que no vinguen); en la grua de Valencia, que reclama a l’Ajuntament lo que ha deixat de guanyar, per al ‘restabliment de l’equilibri del contracte’ (Levante-EMV, 19-4-16, l’Ajuntament ha contestat que no); la Ciutat de la Llum que se subasta per no aplega a 100 millons d’euros quan l’inversio de la Generalitat –els nostres diners– ha segut d’uns 500 millons...

          No hem de remoure els cadavers en les caixes, de guerres passades. En tenim de mes ‘fresquets’. L’ultim, Fira Valencia.

          Quan entrà el bipartit en el govern autonomic i l’economia del be comu en la Conselleria d’Economia Sostenible en el seu titular, Rafael Climent (de Compromís); alguns ingenus pensavem que –tart– les coses s’anaven a fer be i s’anava a adreçar l’arbre. Apuntaven bones maneres.

          En el tema que nos ocupa, la dreta del PP pretenia la creacio de dos empreses en les quals la que soportaria el deute sería publica i la que previsiblement guanyaria els ‘cacaus’ sería privada. Com dia, entren els nous i replantegen la situaccio. En algun moment d’obnubilacio accepten la particio. Reflexionen i com que l’institucio es incapaç de pagar lo que deu, fan el següent raonament: si al final he de carregar en els pagaments, carregare tambe en els ‘ingressos’… i decidixen mantindre-la publica. Ya dic, fon un moment de claritat.

I torna la foscor. La solucio definitiva passa per privatisar la Fira. La Generalitat –tots– assumix els 1.027 millons de deute i l’Ajuntament es queda la propietat de les instalacions (Levante-EMV, 8 i 9-4-16). En la nova societat hi haura dos operadors majoritaris (60 % de capital) que es repartiran el pastiç i, ademes, son els que planifiquen l’operacio en un –eufemistic– ‘dialec competitiu’ entre ells. Ajuntament i Generalitat es quedaran el 40 % restant (Levante-EMV, 16-5-16). En un principi, i per a aquetar consciencies autoctonistes i nacionalistes, es deixava un percentage molt reduit per als empresaris valencians i inclus es plantejava retindre una especie de ‘accio d’or’ per a salvaguardar els nostres interessos, els identitaris. ¿Quí li anava a dir a la Fira que un any abans del centenari –en 2017– passaria a ser un eixemple mes de la desfeta economica institucional dels valencians? ¿I els responsables?

En poques paraules, com la dreta, els deutes per a tots i els beneficis per als pocs, els de sempre.

Es cert que el tripartit està fent algunes coses en benefici de les persones i que està nugat de mans i peus economicament pel govern central –pels Montoro’s boys-; pero no acabe d’entendre, ni alguns atres com yo, que hi haja diners per a endeutar-se i pagar i que el ministre estiga apretant en els gasts que afecten directament a les persones. Es dir, es una ‘gravissima’ desfeta ampliar la cobertura sanitaria als sense papers o eliminar el repagament als pensionistes, que total nos costen uns centenars de millons, perque nos botem el deficit assignat, pero no hi ha problemes, com tampoc n’hi ha hagut –perque no conten com a deute– quan es tracta d’inyectar ingents quantitats de diners per als bancs o per a destarifos com el cas comentat.

I si no vols aço, tornem en lo del casino, hotel i ‘mamandurries’ per a la marina real de Valencia. Primer desestimat i ara l’Ajuntament de la capital recula per les pressions ¿Quínes? ¡Que se diga!

I veus que presidencia de la Generalitat li ‘arregla’ una plaça, reservada per a funcionaris de l’administracio central, a u dels homens forts de Ximo Puig en Castello, l’exdiputat Adolf Sanmartín (Levante-EMV, 18-4-16). I el PP de les Corts criticant que el fichage no es ni ‘etic ni estetic’ (Levante-EMV, 19-4-16). ¡Mira quí parla! ¡El que tenía un paraigües maxifamiliar en Imelsa i en moltes atres empreses publiques!

I lliges que el fundador d’Esquerra Unida del País Valencià i tambe fundador d’Iniciativa del Poble Valencià (en la coalicio Compromís), Pasqual Mollà te ya colocats als tres fills: Mireia Mollà, diputada en les Corts Valencianes; Cristina Mollà, personal eventual de la Conselleria de Transparencia, i Lluís Mollà, assessor personal d’una senadora (EL MUNDO, 17-4-16).

I no son els unics eixemples. I tambe accepte i es comprensible que els que han guanyat no van a nomenar consellers a ‘gent’ del PP, com estos tampoc posaren en els carrecs a afins o simpatisants de l’esquerra, i com en temps del pacte PP-UV afiliats o simpatisants d’Unio Valenciana ocuparen llocs de lliure designacio (yo mateix; per als que de seguida ho hauran pensat… En la meua defensa he de dir que no era parent de ningu ni coloqui a cap de familiar ni amic). Es dir, accepte un determinat ‘nepotisme bla’, crec que inherent a l’eixercici del poder politic, en l’esfera publica. No cal parlar del mon ‘privat’ a on aço ni s’ho plantegen.

Al final, molts valencians desijavem ferventment un canvi en la Generalitat, per a acabar en el ‘peperat’, pero lo que hi ha, en les grans linees, no es lo que alguns com yo esperavem.

Imagens: consultorspolitics.com, Fira Valencia
                          Forges, elfaroblospot. 

                                                                     Antoni Fontelles