En tot este proces de lluita identitaria que dura tants anys s’han dit moltes barbaritats i encara mes mentires. Per tal d'impondre en Valencia la normativa ortografica de l’Institut d’Estudis Catalans (a partir d’ara IEC) es va proscriure el digraf “ch” dient, per eixemple, que escriure chiquet  (en “ch”) era una barbaritat i que, per supost, s’havia d’escriure xiquet (en “x”). Aço ho justificaven assegurant que la “ch” era castellana i en valencià no havia existit mai. Per tant, escriure chiquet era un castellanisme quan no una aberracio. Tambe he arribat a llegir que “la ch se l’han treta de la mànega per tal de diferenciar-se del català normatiu” i coses per l’estil. Clar, la tactica del pancatalanisme ha segut sempre reduir el camp d’analisis al maxim, de manera que el parlant de la llengua no puga vore allo que si que voria si l’eixamplarem. Tambe s’ha de dir que sabien molt be a qui es dirigien. Eren conscients de que el poble valencià desconeixia en gran part la realitat historica de la seua llengua autoctona, a banda d’haver perdut, en gran part, la consciencia nacional, tan necessaria per a la recuperacio dels fonaments d’un poble. Per aixo, posant damunt la taula el catala (normativa de l’IEC), el valencià i el castella, no es massa dificil pensar que molts valencians, en principi, podrien arribar a creure’s la falacia de que la “ch” es castellana i, per tant, el seu us supondria tirar ma d’un digraf castella que no tindria sentit usar en valencià. Pero anem a fer mes gran el camp i vorem fins a quin punt el poble valencià ha segut enganyat i, per una atra banda, no ha fet massa —tot s’ha de dir— per a que no l’enganyaren. 

Quan crearem la normativa ortografica de la ACV, tambe coneguda com a “Normes de l’Academia” o “Normes d’El Puig”, ya explicarem (en la “Documentacio formal de l’ortografia de la llengua valenciana”) que “la grafia CH es va introduir com a galicisme en el segle XI, per influencia dels escrits francesos contemporaneus, puix representava este so palatal africat sort [č] que tenía el frances en aquell temps”.  

Be, si partim de que la “ch” no es un digraf modern que li amprem al castella, sino que fon introduit en la peninsula iberica en el segle XI, començarém a vore que allo que nos han repetit mil voltes no pareix que estiga tan clar.  

En la documentacio historica de la llengua valenciana trobem paraules en les que apareix ya el digraf en qüestio des de molt antic. Abans vullc deixar clar que la “ch” representava tant el so velar [k], com el palatal africat sort [tʃ] o [č]. A continuacio mostrare alguns eixemples (i les seues fonts) per a ilustrar este treball, tots ells representant el so palatal africat sort, com es el que representa actualment la “ch” en valencià seguint les Normes d’El Puig.                                       

      En el segle XIII podem vore escrits alguns toponims valencians de la següent manera: Perpuchen i Luchen[1]. En el segle següent trobem prou casos, com els que ara vorem, en els que apareix el digraf en qüestio: “fer vendre rajola gancha”[2]; “en los porches de les carniceries”[3]. En el segle XV, segle d’or de les lletres valencianes, els mes grans escritors classics usen decididament la “ch” en els seus escrits: “les ençeses antorches” (Vita Christi, prolec); antorcha gloriosa” (Ibid., c. 33); “vehent aquell chiquet” (Ibid., c. 62); “grans e majors, chiques, menors” (Spill, prefaci 3ª part); “ab fleches, balestes e lançes” (Tirant, c. 96); “davall lo porche sperant les besties” (Ibid., c. 236); “aquell chiquet deu esser fill del seu Mafomet” (Ibid., c. 334); “tota cuberta de planches d’or” (Ibid., c. 485)… i aixina podriem seguir afegint centenars de cites. Els segles següents seguix usant-se la “ch” sense solucio de continuïtat fins arribar a les “Bases del 32” (any 1932), en les que s’obri definitivament la porta a la catalanisacio de la llengua valenciana.  

Pero no acaba aci la cosa, perque si fem un chicotet recorregut per les llengües d’Europa comprovarém que l’us de la “ch” es generalisat, tan representant al so palatal africat sort, com a uns atres sons.  

       L’italia usa este digraf representant el so de [k]: chiaro, chiesa, chiave. En frances, com he dit abans, la “ch” representava, antigament, el so palatal africat sort [tʃ] i posteriorment evolucionà al palatal fricatiu sort [ʃ], que es el que manté en l’actualitat en paraules com: chaîne, château, cheval. Tambe es cert que hi ha unes poques paraules en les que la “ch”, en frances, representa el so velar oclusiu sort [k]: choral, chrome. Les llengües d’oc (llemosí, provençal, llenguadocià, gascó, bearnés, aranés, auvernés) tenen la “ch” en la seua ortografia. En totes elles este digraf representa el so palatal africat sort [tʃ]. En llenguadocià trobem: charrar, chin (gos), chopar (mullar, chopar), chiular, chorrar, chocolat. En gascó tenim paraules com: chic (un poc), chicolat, chivau (cavall). En aranés: chicolate, chorret, chisclar (chillar), chaupar (chopar, mullar). En provençal tambe hi ha moltes paraules que la duen: charrar, chiquet (colpet —de beguda—), chivàu (cavall), chin (gos), champ (camp).  

Per una atra banda tambe tenim el gallec i el portugues, llengües que presenten en la seua ortografia el digraf en qüestio, en la diferencia de que en el primer cas representa el so palatal africat sort [tʃ]: chantaxe, cheminea, chocolate, chorro; i en el segon el palatal fricatiu sort [ʃ]: chave, mochila, cachorro, chorar. 

Pero no nomes estes llengües de la familia romanica fan us de la “ch”. La familia anglogermanica tambe la te en el seu repertori. L’angles usa la “ch” representant el so palatal africat sort en paraules com: child, children, chocolate, entre moltes atres. Per als alemans este digraf representa diversos sons, pero tambe trobem paraules en les que, com passa en el valencià nostre, la realisacio fonetica es palatal africada sorda: checken, chip.  

Tambe usen la “ch” el suec, el lituà, el chec, l’eslovac, el neerlandes, etc. 

Be, com hem vist l’us d’este digraf està mes que generalisat entre les llengües europees. Si ad aço li afegim que la tradicio, a lo llarc de l’historia de la llengua valenciana, avala de sobra el seu us, pocs dubtes hauriem de tindre. Pero per si tot aço no fora prou, tenim un tercer factor que juga a favor de l’us de la “ch”: favorir la diferenciacio entre el so africat sort (chiquet, pancha, anchova) i el fricatiu sort (Xativa, xarop, xaloc). Aço evita que ocorrega com en l’ortografia de la AVLl, entre unes atres, en les que una mateixa grafia (x) representa sons diferents (africat i fricatiu): xiquet [tʃikét], xaloc [ʃalɔ́k]. 

Per tots estos motius, que no en son pocs, reivindique, com sempre he fet, l’us de la “ch” en valencià i confie en haver aportat un poc de llum ad aquells que encara tingueren dubtes. Ara be, a partir de lo que acabe d’expondre, l’unic motiu cientific que pot impedir-nos l’us de la “ch” es seguir al diktat de l’IEC (per a mes vergonya, instalat en les institucions valencianes) i aço qualsevol valencià que tinga una minima consciencia nacional valenciana no ho hauria d’acceptar mai. Yo, com a bon dissident, seguire usant sempre la “ch, aixina com totes aquelles caracteristiques (morfologiques, sintactiques, lexiques…) que li conferixen al valencià la categoria de llengua, encara que bastardament siguen proscrites, perque llengua i nacio solen anar de la ma. I si la llengua es valenciana, la nacio tambe ho sera.

Image: tirant lo blanch stocplay.es

Manuel Gimeno Juan
Llicenciat en Filologia Valenciana