Quan dos grups mantenen postures contraries estes es polarisen, mes encara si no existix voluntat de pactar. No sempre hem de compartir lo que pensa majoritariament el nostre grup, de fet es inclus recomanable mantindre les postures personals –a pesar del cost– si considerem que estan ben argumentades. Javier Muguerza nomenava ad esta actitut vital el principi de dissidencia. Si creus que una cosa està mal, estas obligat moralment a manifestar-te, per a no ser compliç del silenci.

            Yo no estic d'acort en Podemos des de l'estrategia preelectoral de ninguneig d'IU, crec que de "aquellos barros estos lodos". Han afirmat que el PSOE ha segut seqüestrat per Ciudadanos –realment lo que ha ocorregut es que s'han deixat agarrar–, en el vist i plau del 80 % dels afiliats socialistes (?!). Tambe podien parlar del propi seqüestre en partits catalanistes. L'admissio acritica per part de l'esquerra espanyola del nacionalisme periferic es digna d'estudi. Veuen la palla en els ulls dels atres, pero no la biga en els seus. Pedro Sánchez tenía un dificil encarrec en un partit que el ficava entre l'espasa i la paret, l'unica cosa que tenen clara es sumar-se a l'atac contra Podemos, es el deport de moda –no es el running–, es la busqueda del culpable de que es tornen a fer unes atres eleccions.

            Lo que està clar es que el PSOE i Ciudadanos no han volgut pactar en Podemos. Yo que si m'he llegit les 20 propostes que Podemos portà a la reunio, està mes que clar que feren concessions substancials.

            El secretari general del PSOE sap que el pacte en Ciudadanos es insuficient, pero tambe sap de l'impossibilitat, i en concret per alguns varons "molt espanyols", de formar un front d'esquerres en els que estan a favor del referendum i els independentistes. L'estrategia unitaria i anar de la ma a tots els llocs em pareix llamentable per estupida, a mes no poder.

            Resulta valorable que en eixe document Podemos fora transparent i que a la proposta inicial se ficara al costat la concessio, fruit de que no volen amagar res –s'agraix–.

            Tota la campanya contra Podemos es vergonyosa. Anem als fets, recorde dos qüestions: 1) tant la Fiscalia com el Suprem han archivat tres denuncies contra la finançacio illegal de Podemos, 2) el PP utilisa la policia contra Podemos. La curiositat intelectual i la preocupacio extrema per Veneçuela me dona cansera, ¿No tenim problemes per a preocupar-nos aci? ¿No existixen mes llocs? ¿Per qué en cap moment van a buscar les raons de la situacio actual d'este païs? ¿Per qué no s'ataca en la mateixa intensitat a l'evasor fiscal i al president d'Argentina, per eixemple? Veneçuela es la cortina de fum del PP, l'apelacio manipula perque vol distraure l'atencio per a amagar la corrupcio. I si, Nicolás Maduro potser molt roïn, pero la campanya de desinformacio i desestabilisacio no es menys lesiva. Al remat es el poble el que sempre paga i aço es lo que em recrema.      

               Tornem, han existit dos estils de negociacio, dos fases, la primera intransigent i la segona incoherent i transigent. Qualsevol que haja llegit el document podemita sap que "s'han baixat els pantalons" –segona fase–, es dir, que es falsa l'intransigencia que es lo que s'encarreguen d'escampar els mijos de comunicacio, el PSOE i Ciudadanos. Una atra cosa es que començaren en una primera fase a negociar en llinies roges inamovibles i que l'actitut de Pablo Iglesias haja segut vista com a prepotent. Tambe la famosa roda de prensa a on repartiren els carrecs del futur govern em paregue un greu erro. L'estetica tambe es important.

            Ho considere tot negociable, excepte l'apartat de la fiscalitat, Podemos acceptà mantindre els tipos de IRPF i l'impost de societats a les grans fortunes i a les grans empreses –PSOE i Ciudadanos podrien estar en desacort perque voldrien rebaixar-los–, em pareix gravissim. En la que està caent si es vol mantindre l'estat de benestar i la justicia social ha d'haver una modificacio de la politica fiscal. En tots el meus respectes, aço es molt mes important que el tema "catala", pero aci no han cedit. Alguns podran dir que necessiten als catalans, pero els contestaria que tambe els han votats persones en l'aigua al coll ¿No?

            M'imagine que aço situa l'orde de prioritat d'una cosa i una atra. Tambe servix est argument per als socialistes que preferixen que torne a governar la dreta a acceptar el referendum catala.

            Tota la mercadotecnia politica i la manipulacio mediatica buscaran al culpable d'una nova convocatoria electoral. El PSOE es l'unic responsable, el seu "marc natural" son les forces d'esquerres, pero, Ángel Gabilondo, politic i filosof, ara mes pragmatic que metafisic, parla de "alianza natural, con muchas comillas" en Ciudadanos. La realitat nos demostra que les categories a priori –socialiste i obrer– son nomes una ilusio, perque abandonaren el socialisme fa molt de temps. La llinia roja en Podemos ha segut el referendum catala.  

            Si governara la dreta –sería nefast– ¿Quí sera el responsable? ¿A quí culpabilisarà l'electorat d'esquerres?

            No debades el PSOE va en caiguda lliure a la mateixa velocitat que abraça el neolliberalisme, encara que sera la força que desequilibre la balança. I Podemos hauria de revisar que si hagueren anat en IU, el numero de diputats s'haguera disparat (es calcula que n'hagueren tret 13 mes), este per a mi es el principi del problema actual, la correlacio de forces. I podriem haver observat, sense necessitar als partits catalanistes mes radicals, qué els preocupa mes, lo catala o lo social. De la dreta espanyola no cal ni parlar, entre la corrupcio i l'IBEX 35.

            No podem descartar que l'ego personal de Pablo Iglesias fon i es un problema –les no sospitoses Ada Colau o Mónica Oltra ho han deixat caure– aixina com alguns erros estrategics i tactics. No espere de les forces d'esquerra catalanes una revisio del seu orde de prioritats, el referendum està per damunt de tot, quan son les persones les que han d'estar per damunt de tot. Ho he escrit moltes vegades, ells primer son catalanistes i mes tart retors, jugadors de futbol, evasors fiscals, drag queens... el catalanisme es com si l'hagueren mamat mentres que lo de ser d'esquerres es com si ho hagueren depres. Miren sino la CUP. Aixina anteponen el seu nacionalisme a la seua ideologia d'esquerres, i crec que era el moment d'invertir les prioritats. Primer les persones i en acabant les nacions. Es necessari consolidar i apostar per mantindre i millorar el nostre sistema de benestar. Es lo mes urgent i lo mes important. I me pareix que els politics estan en una atra ona. Yo crec que l'atencio total hauria d'estar focalisada en cóm revertir els retalls i ajudar a la gent a viure en decencia i en acabant qui vullga que felicite a Arnaldo Otegui –que no conten en mi–. ¡Qué oportu!

            Alguns, en una tendencia en caiguda lliure, s'han ficat la corda al coll; uns atres no han priorisat lo que toca. Un PP ofegat en la corrupcio i un Ciudadanos enrocat en la "responsabilitat d'Estat", per a voler fer la gran coalicio i acabar d'afonar-nos en el capitalisme salvage dels seus amos. ¿Algu dubta que Ciudadanos abandonarà al PSOE per anar-se'n en el PP? Amors efimers quan alguns creuen que son per a sempre. Com diria la canço: no es amor, es una obsessio.

            Una esquerra que no sap si primer va el u o el dos. No es descartable en est escenari que la dreta guanye. En tot cas, cap d'ells favorirà al valencianisme. Per a capgirar les politiques que atenten contra la nostra terra: el catalanisme, l'espanyolisme i no ho oblidem, el mes perillos, el neolliberalisme, hem de votar en el cor i en el cap, per aço Accio Nacionalista Valenciana es la nostra opcio.

per J. Masia