El valencianisme del sigle passat era anticentraliste. En aço convergien en els catalanistes que ya començaven timidament a escampar les seues idees de sumissio a Catalunya. Esta unitat d'accio es trencà definitivament quan introduiren el cavall de Troya de les bases ortografiques de Castello en 1932. La bona voluntat dels firmants valencianistes fon proporcional a una candidea suïcida. Guanyaren la partida, game over.

El valencianisme acatà les bases de no sap quína llengua –no estava explicitat en el text el nom de la llengua–, com a elements mes destacats estigueren els sants inocents: Lluïs Fullana, Francesc Martínez o Nicolau Primitiu com a defensors de l'autonomia del valencià. Sempre ho dic, la critica, la valentia i l'escepticisme son pilars mestres. Carien d'estos princips els firmants, forçats per la majoria per a conseguir la conformitat i l'uniformitat. La pressio social es un component sicosocial molt potent i explica l'aparent ingenuïtat valencianista que no era tal, els hague de pareixer un desti fatal del que no podien fugir. Nomes Jose Mª Bayarri es mantingue al marge de l'acort. Mes avant, tambe claudicaria durant una decada, per acabar tornant a les seues idees originals.

Ser ric te una gran ventaja i es ser incomprable, el respecte que despertaren Gaetà Huguet i Breva –no confondre en el pancatalaniste del seu fill Gaetà Huguet i Segarra– i Nicolau Primitiu son un gran eixemple. Baix la seua llarga ombra el catalanisme es mantigue al relenti. En Castello, fins a la mort del patriarca, el discipul Lluïs Revest i companyia no s'atreviren a alçar la veu davant del mes gran valencianiste de tots els temps. I es que el prestigi i les activitats de patrocini i mecenage dels dos rics valencianistes eren un element dissuasori, encara mes en temps de crisis. Primitiu des de quasi totes les associacions com LRP, Proa, Centre de Cultura Valenciana o Sicania feu una activitat impagable, inclus recuperà de la crema documents antics en temps de la Republica i la Guerra Civil. Arribà a ser valorat pels dos bandos del conflicte.

Primitiu era sense dubte un ser especial –en mayuscules per a lo bo i lo roïn–, despertava admiracio entre valencianistes i catalanistes, com el castellonenc. Inventor, empresari d'exit, nacionaliste, podria haver segut el personage historic en fomentar i crear una unio entre Catalunya, les Illes Balears i el Regne de Valencia per a fer front al centralisme castella. Idea que caigue en sac foradat. El pancatalanisme no volia la colaboracio sino la supeditacio.

El regionalisme i el valencianisme respectaren al catalanisme, el tracte sobretot per part dels valencianistes fon exquisit. Pero, la pell molt fina i els desijos d'anular la nostra personalitat feu que el catalanisme no ho interpretara aixina. Acusaren d'anticatalanistes i inclus d'antivalencians al valencianisme, per eixemple podem trobar el cas de Bayarri, si hagueren llegit el seu llibre "El perill catala" i foren honrats es donarien conte de la consideracio mostrada a lo llarc de moltes pagines i els periodics de l'epoca. L'admiracio dels valencianistes nacionalistes i els regionalistes respecte a la Reinaxença catalana fon general. El problema fon que tot aquell que plantejara l'autonomia respecte a Catalunya sería vilipendiat i ningunejat. Este principi es tornaria norma de la casa, fins al dia de hui. Els que dubten o s'enfronten al dogma son castigats, aixina funciona el pensament unic catalaniste.

En 1925, Primitiu reflexionà al voltant del problema del gentilici, se li ocorregue la curiosa i creativa opcio de "bacavés" com a nom neutral de la llengua –reconeixia un orige comu en varietats dialectals, valencià, mallorqui i catala al mateix nivell–. El seu espirit era profundament consensuador i buscà una solucio per a fer front als regionalistes valencians. Pensaran que era un pancatalaniste, pero res mes llunt de la realitat. Creïa que la llengua valenciana i el nostre territori havien de tindre el mateix nivell que el dels atres pobles, mereixiem el respecte de tot el mon, començant per Catalunya. Lluità durant mes de 50 anys per resoldre la qüestio estrategica –que no l'ideologica que compartim en ell com a hereus–. Primitiu plantejà la "Bacava" com l'unio dels antics territoris de la Corona d'Arago contra Castella, inclus cridà a la "batalla" a Portugal i a Anglaterra. Valencia a soles no podria enfrontar-se a Castella, necessitava aliats. La seua proposta com la de qualsevol valencianiste fon infructuosa i ridiculisada, sobretot una vegada mori en 1977. L'ingenuïtat te un preu a pagar i es "el mort" que nos ha traspassat en forma d'herencia per la colaboracio i promocio de Carles Salvador, Enric Valor, Francesc Ferrer o Josep Giner, per eixemple. Primitiu desconegue tota sa vida el refra "mes val estar a soles que mal companyat" –com tants valencianistes–. D'aquella pols estos fancs o el meu refra "de tanta germanor morirem d'amor", ya saben hi ha amors que maten. El valencianisme que se l'aplique perque veig cada "pardalet" solt per aci que donen ganes de fugir. Com expliqui, els adanistes i valencianets usaran als pobres valencianistes com a una granota en un perol, cada any li pujaran la temperatura un grau, en quan l'animalet es done conte, ya no podra moure's, mes tart començarà a bollir i ya saben el final. Ho arrepleguem tot i aixina no podem anar. Hem d'alçar un mur perque les fronteres en convergents de la RACV en la AVLl i els del PP son mes que permeables, son gots comunicants. Una atra possibilitat es afiliar-nos tots al PP.

Potser lo que nos cride l'atencio de Primitiu es la seua normativa, com a home de consens respectà lo firmat encara que sui generis i fon criticat per anar per lliure.

¿Qué era lo que li molestava de Joan Fuster? La claudicacio al barceloni. La sumissio patologica i l'antivalencianisme del catalanisme eren injustificables. Sabia que el pancatalanisme malbarataria l'unitat d'accio, perque la reaccio sería panvalencianista i crearia un forat insalvable. La desconfiança faria fracassar la seua estrategia, per la que lluità tota sa vida, de crear un front comu. Encertà en que era molt dificil que la nostra nacio poguera fer front a una atra mes potent, pero l'ingenuïtat de Primitiu tenía rao de ser en la seua singularitat i en la pobrea humana i de mijos valencianistes que tenía al seu alcanç, Valencia estava per damunt de tot. Per contra, per a Fuster el nom Regne de Valencia li molestava, en canvi el de Principat de Catalunya li encantava, havien de reduir-nos la categoria a "païs" per a que colara perfectament en el mateix lexema de "Països Catalans".

Fuster fon un essencialiste, un historiciste i un voluntariste. Pero esta historia sera contada en mes deteniment en un llibre que prepare.

Imagens: Nicolau Primitiu, sergio86
                              Carnet Joan Fuster, josuaferrer

J. Masia