Accepte que la desinformacio es habitual en els mijos de comunicacio, en uns casos per escorament ideologic del mig (dels propietaris) i en uns atres per la desviacio ideologica del periodiste/a (podria ocorrer que la manipulacio estiguera en l’orige, en la font, pero aci la responsabilitat no sería atribuible ad aquells).

          Ve a conte perque la AVLl ha presentat el diccionari normatiu en paper (29-9-16), eixe que equipara el nostre idioma en el catala en l’entrada de ‘valencià’, com ya figurava en el text en linea: “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català./ Varietat d'esta llengua parlada a la Comunitat Valenciana. Valencià septentrional, valencià central, valencià meridional.”.

          En la noticia previa redactada per Joan Carles Martí (Levante-EMV, 29-9-16) destacare dos ‘no veritats’, perque els fets son contraris a lo que escriu. En la pagina 62 diu “Quinze anys després del consens lingüístic que va suposar la creació de l’AVL”. No es cert, perque tant el dictamen del CVC, que propugnava la creacio d’un ent normatiu, com l’aprovacio de la llei en les Corts Valencianes tingueren vots en contra. Nomes ha de consultar l’hemeroteca del seu diari, ya que la memoria li falla. Hauria segut cert ‘acort majoritari’, pero no es pot parlar de ‘consens’ en l’intencio d’oblidar i ocultar als discrepants.

          En la pagina 63 inclou com a novetats destacades de l’obra dos minillistes: “Paraules valencianes que no estan en altres diccionaris” (“cotó-en-pèl”, “cosconelles”, “figatell”, “amoixamat”, “mante”, “rebolicar” i “bambolla”) i “Formes històriques genuïnes recuperades” (“alquitrà”, “antorxa”, “assentar-se”, “almorzar” i “despedir”).

          Per parts. Del primer grup –excepte ‘amoixamat’– totes estan en el diccionari de la RACV de 1992 i posteriors edicions (el diccionari de Lluïs Fullana, 1921, porta “amoixamat”, “rebolicar” i “bambolla”). Del segon grup, totes es troben en el diccionari de la RACV de 1992 i posteriors edicions (el llibre de Fullana les du totes tambe). ¿Ignorancia? No crec. Es mes facil, per senzill, que es tracte de l’habitual ninguneig i despreci a lo poc o molt que hem fet els valencianistes –per ad ell, blavers–.

          I per a mi lo mes gracios de tot es l’epigraf “Formes històriques genuïnes recuperades”. Si es recuperen es que s’havien perdut. Hauria segut convenient que dedicara dos ralles a explicar la ‘perdua’ i qué o quí podien haver segut els responsables. A lo ‘pijor’ no es que s’hagueren ‘perdut’ sino que havien segut proscrites per qui tenía i te l’autoritat normativa (per aço es tan dificil de creure que qui ha segut el problema-causa siga ara la solucio).

          I estic fart de tanta ‘genuïnitat’ que no fa mes que ocultar el terme adequat ‘correcta’. Es dir, son ‘paraules correctes’ que per motius extrallingüistics estaven –i encara estan en determinats ‘nivells’– considerades ‘incorrectes’.

          I si el senyor Martí no disponia dels recursos necessaris li ho hauria pogut consultar al colaborador del diari –Leo Giménez– qui, provablement, li hauria aclarit estos dubtes.

 Image: diccionari avll, levante emv.com

                                                                               Antoni Fontelles