Si el catalanisme idiomatic li te amor i vol –estima dirien ells– ad algunes paraules no cap dubte que son els pronoms personals de primera del singular –‘jo’– i de primera i segona de plural –‘nosaltres’ i ‘vosaltres’–. Pero no sempre ha segut aixina. Hi ha hagut dos ‘tradicions’ escrituristiques, la catalanista que defen ‘jo’ i ‘altre’ (i els composts o derivats), i la valencianista que propugna ‘yo’ i ‘atre’ (i els composts o derivats).

          El pronom ‘yo’ / ‘jo’

La primera corrent es la que s’ha impost en la grafia i en la pronunciacio fricativa [ʒ] o inclus africada [dʒ], a pesar de que, segons el diccionari Alcover, en la part meridional del catala peninsular la fem en una palatal fricativa distinta a l’atra /yo/. En algunes ocasions, per emfasis es pot articular en o oberta (recorde que aixina ho feya Josep Boronat –era d’Alcoy–, membre de la Seccio de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV i del Consell Valencià de Cultura), pero la norma general nostra es en o tancada.

El diccionari Alcover dona com a variants formals escrites antigues ‘io’ i ‘yo’ (reconeixent aixina que ‘yo’ no es inventada).

En la mateixa linea ortografica, pero no fonetica catalanisant, està Josep Giner qui explicava que: “El pronom jo és pronunciat i llegit yo, la j és un neografisme degut que l’ortografia moderna prescindix totalment de la y, substituïda generalment per la i, excepció feta del dígraf ny […] la pronunciació barcelonina amb o oberta és un emfatisme i la pronunciació amb j fricativa és un dialectalisme nord-oriental” (J. Giner, 1953, 3).

          Continuaren la tendencia consagrada en els Normes del 32 o de Castello tots aquells que participaven de la teoria unitarista de l’idioma, autors com Manuel Sanchis, Carles Salvador o Enric Valor i institucions com el govern valencià des de 1983, les universitats i el sistema docent des d’abans.

En la segona corrent no hem tengut mai eixe problema –el dels neografismes–, perque considerem que la i grega es propia, com tambe ho entenien els nostres classics. Des de Fullana a les Normes del Puig i les posteriors gramatiques de la RACV, sempre ha segut ‘yo’, en fonetica fricativa i vocal tancada.

          Entre els defensors de la paraula tinguerem a Fc. de Borja Cremades qui feu un recorregut prou extens i intens per la diacronia, en obres com els Furs o en autors com Ausias March o Joanot Martorell. Coneixent-lo com el coneixia, la minuciositat i el detallisme eren caracteristiques consubstancials al seu treball; aço li permete afirmar que “Una investigació, llarga o curta, superficiàl o profunda del tema en la història de la literatura valenciana conduíx a pendre per forma llegítima YO, degút a que per tot arréu la trobém, casi universalment en tota classe d’escrits de totes les époques siga en archius i biblioteques estatals o públiques, com en centres eclesiastics que depositen documents de variada significació i temps” (Cremades, 1982, 184).

Image: Gramatica Llengua Valenciana, Antoni Fontelles, Laura Garcia, Chimo Lanuza, archiu ACNV.

Antoni Fontelles