Cada dia… un esglai, no per a mi sino per als de la casta: Brugal, Bárcenas, Gürtel, Eros (ERO-S), Neymar, Palau, Pujols (PUJOL-S), Noos-Infanta-Urdagarín, Pallerols, Cooperacio-Blasco, “Hacienda”-Núñez, IVEX-Julio Iglesias i el penultim… l’operacio “Punica”.

          Quasi de forma reflexa ixen els portaveus o dirigents del PP i del PSOE -els perjudicats en esta suposta trama de corrupcio- per a demanar retoricament perdo, afectar vergonya propia, mostrar-se indubtablement indignats, manifestar fingidament que ni s’ho imaginaven, dir falsament que ni els coneixen, prometre una vegada mes que aço s’arreglarà… pero de forment, ni un gra.

          ¡Necessitem un pacte! El pacte per la transparencia ho solucionarà tot, assegura el PP, pero al qual el PSOE diu que ni “flowers”. A mi es que em sona molt insincer, especialment en el cas del PP, quan aci nega informacio als grups de l’oposicio en les Corts i te no se quantes condenes, precisament per ser “opac”. L’ultima sentencia del TSJ obligava al Consell a mostrar a Compromís vora tres millons de factures de la caixa fixa i... per “transparencia”… han recorregut al Suprem. Se sospita que en estos gastos  -estimats en vora 1.150 millons d’euros entre 2006 i 2013- hi ha alguna cosa mes comprometedora que flors, canapes, fantes, llapiceres i vals de taxi. No cal afegir ni una coma.

          Entenc que d’estos casos es pot deduir una forma de fer politica que ha estat i està vigent en una gran part de la societat espanyola, i en una molt mes significativa part de la valenciana. Aixina es veu quan en quasi totes estes presuntes corrupcions sempre hi ha una “rama valenciana”, i aci, circumstancies de la vida, sol apareixer el PP, gent afi, amics dels dirigents o membres de la classe empresarial (gendre de Zaplana, fondo Atlantis, el conseguidor Alejandro de Pedro…).

          La corrupcio, el clientelisme, les xarcies mafioses, els sobrepreus… tot dirigt, eixecutat, manejat, ocultat, protegit, disfrassat... per una elit-casta que nos ha portat a on estem i que nomes ha procurat per ella i pels seus -familiars, amics i afins ideologics-. Que nomes reconeixen l’error quan els descobrixen, quan es publíca que s’han beneficiat, quan ix que han furtat o que tenen diners en l’estranger.

          Per a resoldre aço fa falta que els politics -la majoria dels quals no son corruptes- tinguen uns determinats valors com l’honradea, que hi haja unes lleis dures i restrictives per a impedir o castigar els delits, i un element fonamental al meu entendre: que els ciutadans-electors no validen en la seua papereta les conductes d’imputats o de condenats; perque si no, al final, creuré que qui vota a un delinqüent, supost o provat, es perque ell ha fet lo mateix o alguna cosa pareguda, fa lo mateix o estaria dispost a fer-ho. Si no es aixina que m’expliquen cóm el PP continua per damunt del 30 % en intencio de vot en les enquestes, perque el vot es dona -el donem majoritariament- per “identitat”, “perque son dels meus”… ¿Uns lladres?

                                                             Antoni Fontelles

        http://www.elperiodicodevalencia.com/812/im-punica-granatum-t-fontelles