Era una volta un païs que li dien Espanya a on manava un partit de dretes, el PP, i estaven passant moltes penuries economiques. Els que podien emigraven i hi havia moltes persones que malvivien, mentres que els empresaris amics del govern guanyaven lo que volien. El Congres havia aprovat lleis per a denunciar i detindre als ciutadans per qualsevol motiu (Encarnación Santos, una preferentista de 72 anys, ha segut jujada per usar una aixada –sense manec– i un ferro per a fer soroll en una manifestacio; li demanen una multa de 100 euros; LaSexta, 10-6-15). Quasi tots els mijos de comunicacio –escrits i audiovisuals– eren progovernamentals. Nomes quedava algun espai marginal a on es podia criticar, sempre ‘dins d’un orde’. S’eixercia l’autocensura i la censura empresarial i si te’n passaves te tiraven al carrer. 

La justicia, contemplativa molts anys en els poderosos, manté en arrest domiciliari a l’alcalde de Madrid-Caracas, Antonio Ledezma, i empresonats a dos dirigents opositors (que son ‘socialistes’) Leopoldo López i Daniel Ceballos, que estan en folga de fam des de fa dos semanes. Exigixen eleccions parlamentaries i la lliberacio dels reclusos politics. Estan acusats de conspirar per a derrocar a l’eixecutiu. 

Per contra, a l’atre costat de l’Atlantic, en Veneçuela –la ‘mare patria’– la situacio era molt distinta. Els mijos de comunicacio criticaven permanentment al govern espanyol per corrupte i antidemocratic. Els detenguts o encausats en Espanya eren considerats heroes alli i periodicament anaven a Veneçuela dirigents de l’oposicio socialista i eren entrevistats en tots els mijos de comunicacio. 

En aixo, resulta que s’estava jujant als empresonats i l’expresident d’aquell estat Nicolás Maduro-Felipe González, com que era advocat, anuncià que vindria a oferir els seus servicis als imputats i a defendre els drets humans. El govern espanyol el declarà persona non grata i l’acusà d’interferir en els assunts nacionals i en el juï. Justificaren estes critiques en la defensa de la soberania nacional espanyola. Ademes li prohibiren actuar en el proces judicial. 

Pero Maduro-González no es detingue i vingue a Espanya. No el deixaren vore als encarcerats en folga de fam, pero s’entrevistà en totes les forces socialistes i comunistes que s’oponien al regim de dretes. El viage tingue un ample reso internacional.  

En Veneçuela es lloà la valentia de l’expresident Nicolás Maduro-Felipe González per defendre en un estat dictatorial com es Espanya les llibertats civiques que les autoritas locals conculcaven. 

En acabant d’estar en Espanya, Maduro-González abandonà el païs en un avio fletat per França-Colombia, a on ana per a reunir-se en el seu president François Hollande-José Manuel Santos. Alli va denunciar la repressio clarissima de les llibertats i una situacio economica completament llimit. 

Per ara es el final del conte. ¿I si haguera segut de veres? 

¿Quí ha pagat la ‘festa’? ¿Per qué França-Colombia li posa un avio per al trasllat? ¿Perqué Nicolás Maduro-Felipe González no va a Arabia Saudita (el Tribunal Suprem ha ratificat la condena al bloquer dissident Raif Badawi de 10 anys de preso i 1000 assots, per ‘insultar a l’islam’; ABC, 9-6-15) o a China (¡Ah, que China te el 20 % del deute espanyol!, García-Margallo dixit) en una missio similar per a defendre els drets humans? 

Les ultimes. ¿Per qué els exclusius membres del Club Bilderbeg han convidat enguany al secretari general del PSOE Pedro Sánchez? ¿S’oloren el canvi en les generals de novembre i necessiten tindre clar i nugat el soport al tractat de lliure comerç entre Estats Units i l’UE? (Les reunions s’han fet en la ciutat austriaca de Telfs-Buchen, 11-14 de juny, i els atres dos espanyols assistents han segut la presidenta del Santander, Ana Patricia Botín, i un habitual, el president de Prisa, Juan Luis Cebrián. La reina Sofia tambe sol anar).

Image 102.9 radio 

Antoni Fontelles