En el seu dia –ya fa un grapat d’anys d’aço- nos veneren el fenomen de la globalisacio com una especie de proces evolutiu de la societat moderna cap a una civilisacio mundial en la que les fronteres anaven a diluir-se i en la que els distints pobles –nacions, cultures…- anaven a tindre disponible una porta oberta al desenroll i a un futur mes nivellat i/o igualitari… Molt naïf tot. Tant, que a vore qui era el guapo que, des d’una filantropia absolutament interiorisada, es declarava en contra.

            Pero be que nos la pegaren. He de reconeixer que caigui en l’engany (soc especialiste en aixo: m’han enganyat moltes voltes i persones). Pero, clar, inclus des d’una perspectiva valencianista, nacionalista i d’esquerres, ¿qui anava a estar en contra d’un proyecte d’eixes caracteristiques en el que se nos afirmava que no entrava en colisio en els interessos particulars de supervivencia de les identitats i les cultures diferencials? Ara, vist des de llunt, em done conte de l’erro: globalisacio entra en contradiccio semantica i conceptual en identitat diferencial.

            Efectivament, en el temps, apostar per la globalisacio ha supost la perdua de gran part d’eixes identitats (o per lo manco de les seues manifestacions externes) i ha conduit a l’implantacio de l’estil de vida nortamericana en tots aquells països en els que EEUU te algun tipo de relacio, es dir, la major part del mon. La llista es llarga i comprén aspectes en realitat no tan trivials: grans superficies, maneres de vestir, tribus urbanes, idioma; festes del Pare Nadal o Halloween; el Black Friday…; urbanisacions de vivendes unifamiliars, el menjar-brossa… Pero lo mes greu de tot es que s’està important (en el nostre cas, primer timidament a través del PSOE i despres, catastroficament a través del PP) el model educatiu, el model sanitari, el model d’atencio social… i, el pijor de tots, el model economic: el neolliberalisme, una bestia negra que està destruint el model de societat que coneixiem i que, curiosament, enorgullix als seus defensors com si fora la gran aposta pel futur. Pero que ningu s’enganye: el neolliberalisme te com a objectiu ultim convertir als ciutadans en autentics nous esclaus del sistema.

            La situacio actual, com a conseqüencia de l’aplicacio de receptes neolliberals,  ya presenta una estructura social diferent a la de fa poc (treballadors versus empresaris). Desapareguda la consciencia de clase (per tant, l’unio obrera), ara ocupen l’espectre dos grups cada vegada mes definits: pobres (una gran massa cada vegada mes gran i mes pobra) i rics (un grapat selecte de cada vegada mes rics). I l’abisme entre els dos grups es fa, dia a dia, mes insalvable.

            I ¡amarrent-nos els machos!: aço no es mes que el començament front a la que nos ve damunt en implantar-se els acorts derivats del conegut com TTIP (tractat transatlantic de comerç I inversio entre EEUU I Europa). Nomes dire d’ell que s’està negociant en secret. En aixo n’hi ha prou. Pero, de lo poc que se sap, s’enten que derivarà en un capitalisme salvage -i cruel- i que comportarà perdua de drets (socials i llaborals), mes perdua de soberania nacional dels països implicats, mes privatisacio de servicis publics, mes rebaixa salarial, lliure circulacio de productes modificats transgenicament, major potenciacio dels mercats financers… No m’estranya l’opacitat del proces negociador. Es catastrofic, perque els ciutadans deixarém de mirar-nos als ulls per a mirar-nos de reüll… I ara m’explique –i entenc millor- tantes i tantes pelicules americanes en les que els protagonistes son autentics depredadors en plena accio contra els seus “iguals” (=enemics) en l’objectiu de “salvar-se” i formar part d’una elit ben posicionada pero deshumanisada.

            Sempre he dit de juguera que les uniques coses que m’agraden de factura made in USA eren Marilyn Monroe, el rock’n roll i la Coca-cola (en eix orde). Ara, ho dic en serio.

Imagens: Marilin: commons.wikimedia.org

Rock'n Roll: play.google.com; Coca cola: hu.wikipedia.org

Per Chimo Lanuza