A voltes pense que als valencians nos deuen de prendre per imbecils, ignorants i no se quantes coses mes. Dic aço perque nomes obrint la prensa pots trobar frases, declaracions, idees, etc., que et costa creure que s’hagen pogut dir si tenim en conte tot allo que realment ha succeit en els ultims xixanta anys al voltant de la qüestio identitaria valenciana. En el diari Levante-EMV del dia 9 d’este mes d’abril, es dediquen dos planes (66 i 67) elogiant a Joan Fuster i celebrant la concessio del “Primer Premio Portada del Mes” de Levante-EMV a l’Espai Joan Fuster (museu ubicat en la que fon la seua casa en Sueca). No sere yo qui qüestione la capacitat critica de Fuster, el seu nivell intelectual o el seu grau d’ilustracio, pero convindria deixar les coses clares i no confondre als valencians, amagant o obviant la part de l’historia que ad alguns pareix que no els interessa recordar.

En eixe reportage al que he fet mencio trobem afirmacions (el destacat es meu) com les del director del diari en qüestio, Julio Monreal, elogiant a l’escritor de Sueca: “fue un adelantado a su tiempo y un faro de modernidad y compromiso con su tierra”. Tampoc es queda arrere el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, quan diu: “Fue una persona comprometida con su país”. Quan ho vaig llegir, lo primer que pensi fon que cóm era possible afirmar aixo coneixent l’obra de l’escritor de Sueca.

El periodiste autor del reportage, Paco Cerdà, diu tambe que l’actual poder autonomic ha reivindicat “la figura de Fuster, arrinconada en el baúl de los miedos y prejuicios durante mucho tiempo”. Com a mi no m’agraden ni les pors ni els prejuïns, lo millor que u pot fer per a acabar en aço es anar en la veritat per davant.   

Puc dir que gracies a Fuster (al seu llibre Nosaltres els valencians), comenci, corria l’any 1972, a qüestionar-me moltes coses, sobre tot perque em resistia a creure que tot allo que dia en el llibre fora veritat. Era massa dificil, per a un valencià, creure que tot lo que havia succeit en Valencia a lo llarc dels segles estava impregnat de la consegüent catalanitat, com Fuster volia fer vore. I aço, quan tu has begut en fonts valencianes des de que tens us de rao, es dificil acceptar-ho sense qüestionar-te res. Vaig dubtar de moltes coses i aço em dugue a llegir a uns atres autors, a consultar fonts diverses i a comprovar que hi havia massa coses que es donaven per certes i l’historia no les corroborava en absolut. Fuster m’obrigue els ulls, pero no per a agarrar el seu llibre i fer d’ell –com feren alguns valencians–, practicament, una biblia. Els dogmes no son lo meu. Eixa experiencia em dugue a reafirmar-me en el meu nacionalisme valencià. A partir d'ahi en mes força que abans de llegir-lo.

Pero per a comprovar quina classe de compromis tenía Fuster “con su tierra”, “con su país”, repassarém uns passages de Nosaltres els valencians i eixirém de dubtes.

Abans de vore qué es allo que dia Fuster, no es irrellevant saber que esta obra no es conseqüencia d’una profunda reflexio de l’autor, com en alguna ocasio s’ha volgut donar a entendre. La realitat es que tot començà a partir d’un encarrec de Max Canher, fundador d’Edicions 62 i posteriorment conseller de cultura en el govern de Jordi Pujol, el qual li demanà expressament que escriguera el llibre: “El primer libro [de la editorial Edicions 62] fue ‘Nosaltres els valencians’, que yo encargué a Joan Fuster y el escribió en dos o tres meses”[1]. Com ara vorem, Fuster te com a objectiu primordial afirmar rotundament la catalanitat de Valencia, encara que per ad aixo haguera de canviar l’historia de dalt a baix:

La nostra realitat regional […] té el seu lloc [dins de la comunitat idiomàtica catalana], com la del Principat i la de les Illes. Fill d’un empelt català en la faixa litoral del sud de l’Ebre, el País Valencià no desment aquest origen […] Dir-nos “valencians”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “catalans”[2].

Quan es referix als valencians de la faixa litoral, per una banda,  i als de l’interior —que no parlen valencià—, per una atra, diu coses com estes:

Ens agradi o no a uns i a altres, el fet és que hi ha dues menes de “valencians” impossible de fondre’s en una de sola. D’altra banda, això entrebanca els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de “poble”[3].

          Tampoc te problemes per a pontificar dient que que reivindicar des de terres valencianes, el valencianisme, la valenciania o la valencianitat es practicament una aberracio:

De Salses a Guardamar, de Maó a Fraga, som un poble: un sol poble […] De vegades, sots capa de “valencianisme”, “valenciania” o “valencianitat”, hom intenta de separar-nos de la nostra comunitat natural. L’home del carrer es deixa entabanar per aquesta monstruosa perversió, que tots sabem qui beneficia. Si el País Valencià –posem-nos en la perspectiva més localista- vol salvaguardar la seva personalitat ha d’ésser preservant-se fidel a la seva catalanitat bàsica[4].

 Tot el llibre du la mateixa llinia. Es un cant a la catalanitat dels valencians i al paraïs perdut a on hem de trobar —nomes els valencians de la faixa litoral— la nostra plena realisacio: els Països Catalans. Fuster quan posa en evidencia les debilitats historiques dels valencians —que les hem tingudes— no ho fa per a continuacio intentar reviscolar la consciencia nacional perduda, com haguera segut lo normal en un ver valencianiste. Podia haver condenat el proces de castellanisacio i a continuacio haver reivindicat les formes genuïnes de la llengua valenciana que s’anaven perdent, per posar nomes un eixemple. Pero no, ell ya tenía prou en acostar-se al model de llengua que tenien per normal les editorials de Barcelona. Ya hem vist que, per ad ell, mostrar valenciania o valencianitat i fer valencianisme es una “monstruosa perversió”. Tambe escriu —suponc que no li tremolaria el pols— que nomes salvarém la nostra personalitat si restem fidels a la nostra “catalanitat bàsica”.

Fuster no reivindicà mai la nacionalitat valenciana, ans al contrari, solia infravalorar-la i acabava sempre en els seus “Països Catalans”, que incloïen el seu "País Valencià" despullat de tota carrega nacionalitaria. Fuster preferia seguir subordinat.

Sempre he pensat que totes les opinions son respectables, pero el compromis que tingue Fuster en la seua terra crec que queda molt clar en els passages que acabem de vore.