No, encara que ho puga pareixer no vaig a parlar de futbol, a pesar de que es un deport que seguixc habitualment. Aprofite per a dir que m’alegre sempre que guanya qualsevol equip valencià. Pero com he dit ades no tractare qüestions deportives sino llingüistiques.

            En esta ocasio comentare lo sorpres que me quedi quan vaig entrar en la uep del Villarreal C.F. (https://endavant.villarrealcf.es/endavant) i vaig comprovar que en el seu moment triaren com a marca corporativa “Endavant”, i que esta apareix repetides voltes associada a conceptes com “solidaritat”, “igualtat”, “formació”, “cultura”, “esports”… Vejam cóm valoren ells la citada marca: 

• El Villarreal CF, a través de la marca corporativa ‘Endavant’, lleva a cabo su programa de Responsabilidad Social Corporativa, con el objetivo de transmitir y representar los valores del club a través de las distintas actividades que está realizando desde hace más de una década con fines sociales, culturales, deportivos y educativos. […] Endavant es el lema que ha adoptado con orgullo el Villarreal CF y su entorno. Endavant engloba todas estas iniciativas porque identifica el espíritu y los valores del club: fuerza, coraje, unión, optimismo, ilusión. Endavant es el esfuerzo de todos. 

            Com podem vore l’institucio està orgullosa de  la marca “Endavant” per tot lo que  per ad ells representa. Fins aci podiem pensar que tot entra dins de la llogica i, inclus, que està molt be. Pero passem ara a lo estrictament llingüistic –i per tant identitari–. La pregunta sería la següent ¿a quí se li va ocorrer triar la paraula “endavant” entre els centenars de paraules i expressions genuïnament valencianes que podien haver triat? ¿Desconeiximent de la realitat llingüistica valenciana o paraula triada a consciencia? Segurament no eixirà ningu a explicar-ho. De totes les maneres anem a vore el pedigree de la paraula, des de quán hi ha documentacio de la mateixa i en quína area geografica te o ha tingut vitalitat. 

            En principi he de dir que “endavant” es sinonim de “avant”, paraula esta ultima que si que coneixem tots els valencians i en la que nos identifiquem facilment. Alvance que “endavant” no la du cap de diccionari valencià des del Liber Elegantiarum (1489), de Joan Esteve, passant pel Diccionario Valenciano-Castellano (1764), de Carlos Ros; el Breve Vocabulario Valenciano-Castellano (1827), de Justo Pastor Fuster; el Diccionario Castellano-Valenciano (1839), de Luis Lamarca; el Diccionario Castellano-Valenciano (1851), de José Escrig; el Vocabulari Ortográfic Valencià-Castellà (1921), de Lluïs Fullana; el Vocabulari Ortogràfic Valencià (1933), de Carles Salvador; el Vocabulari Valencià-Castellà (1979), de Alejandro Ramos, recull lexic de documents antics (ss. XIII-XVIII) de l’Archiu Municipal d’Elig; el Diccionari valencià-castellà / castellà-valencià (1992-1993), de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV…, per citar-ne nomes uns quants. Els que si que duen el terme, com no podia ser d’una atra manera, son els glossaris o reculls lexics que a partir dels anys cinquanta del segle passat començaren a introduir paraules que no havien existit mai en la llengua valenciana i que tenien com a objectiu la catalanisacio de la mateixa. Entre estos podem citar els d’Enric Valor o Francesc Ferrer Pastor i, ultimament, el diccionari normatiu valencià de la AVLl, pero que el duguen estos no te cap de valor per aço que acabe d’explicar. 

            Consultat el Corpus Informatitzat del valencià (AVLl), el terme “avant” el tenim documentat des de sempre: la primera cita que dona es del Llibre de la Cort del Justicia d’Alcoy (1263), en canvi de “endavant” la primera cita en Valencia la donen en 1918: Declaració Valencianista, Base 4.ª, d’Eduard Martínez Ferrando. Si tenim en conte la trayectoria de l’autor i el seu declarat pancatalanisme (ell mateix s’autocalificava d’eixa manera: “¿Per què me sent pancatalaniste?”, El Camí, nums. 81-82, setembre 1933), tindrem de nou el mateix resultat: el que l’escriga ell no te tampoc cap de valor, degut, sobre tot, al seu declarat i incondicional amor a Catalunya i a tot lo que venía d’alli. 

            Finalment anem a vore que diu el Diccionari Català-Valencià-Balear. En l’entrada “endavant” les cites que du, d’autors exclusivament catalans, son d’obres modernes: Croquis Pirinencs, Jaume Massó Torrents, Barcelona, “L’Avenç”, 1896; Obres Completes, Emili Vilanova, Barcelona, Ilustració Catalana, 1906-1907; i La Parada, Joaquim Ruyra, Barcelona, Editorial Catalana, 1919. Ni una cita antiga ni tan sols en Catalunya. Arreplega fonetica exclusivament per al rossellones, catala oriental i occidental, mallorqui i menorqui. Evidentment no dona fonetica per al valencià perque “endavant” no ha existit mai –a lo llarc de l’historia– en estes terres i, en conseqüencia, no podien arreplegar esta paraula viva en les enquestes dialectologiques. Pero, per si no n´hi havia prou, quan arriba a l’etimologia podem comprovar l’orige diafan o transparent de la paraula en qüestio, que no es mes que el “resultat d’un creuament de envant i davant”. Sense comentaris. 

            ¿Vorem el dia en el que els valencians nos sintam orgullosos de ser-ho, haja desaparegut l’autoodi i no nos trobem en que cada cosa que ve de fora haja de ser millor que l’equivalent nostra? ¿Podien haver triat “Avant” o “Sempre Avant” o qualsevol atra paraula o expressio entre les moltes valencianes que n'hi ha? Per supost que si, pero com es tracta d’una institucio privada es evident que poden fer lo que estimen convenient. No sere yo qui els diga lo que han de fer. Ara, està clar que –en la meu opinio– este no es el cami –encara que hi haura qui dira que estes qüestions no tenen cap d’importancia– que nos hauria de dur a la recuperacio de la consciencia colectiva, aquella que nos faria forts com a poble, en tots els beneficis que aço comporta. Els ultims quaranta anys, des de les institucions valencianes, s’ha llançat el mensage de que s’ha de recuperar el valencià, pero a l’hora de la veritat lo que realment s’ha fet –i seguix fent-se– es bandejar o soterrar les formes propies i promocionar les alienes (catalanes) –sobre tot des de les mateixes institucions que llancen el mensage. ¡Quína paradoxa!–, d’esta manera lo que conseguirém sera, a poc a poc, perdre un factor identitari i vertebrador de primer orde com es la llengua valenciana i aço si que sería per a no perdonar-nos-ho mai. 

            Image: eslogan villarreal C.  F., lesuseres.es    

Manuel Gimeno Juan

Llicenciat en Filologia Valenciana