Els valencians i el mensage de Xavier Ruud / per Manuel Gimeno

5/11/2020

            Fa temps em vaig quedar sorpres oint una canço, Spirit bird, de l’australia Xavier Ruud. Es tracta d’una composicio musical que t’atrau des del primer moment per la seua bellea i l’espiritualitat que transmet. Yo diria que mes que parlar d’una canço hauriem de parlar d’un himne, en el que l’autor posa l’anima i els sentiments mes profunts a l’hora d’interpretar-lo. Aço vindria a ser una curta descripcio de lo que es, al meu entendre, una molt bella canço. Pero quan traduim la lletra i passem a analisar detingudament el mensage que du, comprovem, en seguida, l’importancia i la transcendencia del mateix, i mes encara en un temps com l’actual.
            Abans d’analisar eixa lletra, es convenient saber que X. Ruud, a banda de ser compositor, cantant i music que domina diversos instruments, pot definir-se com a activiste ambiental i cultural. Les seues cançons tracten temes com l’espiritualitat, l’ecologisme, l’humanisme i, sobre tot, els drets dels pobles aborigens, no nomes dels de la seua terra, Australia, sino dels d’Estats Units i de Canada.    
            Quan pensi en escriure est articul, inspirant-me en la lletra d’esta canço, em vingue al cap tambe el temps que el ver moviment valencianiste està orfe de cantants reivindicatius que estiguen disposts a lluitar pel seu poble a través de les seues cançons. He dit “ver moviment”, perque el terme valencianiste s’aplica massa facilment a qualsevol que diu ser-ho i aço ha dut, en massa ocasions, a desprestigiar i, per tant, perjudicar al valencianiste conscienciat que busca, de veres, la recuperacio de la cultura i la llengua valencianes, del nostre patrimoni historic, del nostre patrimoni natural, de la nostra consciencia colectiva... en resum, tornar a ser aquell gran poble que forem. Nomes conseguint aixo serem els valencians els que podrem manar del nostre futur, deixarém de patir els agravis i les injusticies que venim patint, des de temps immemorials, per part del govern central –estiga el partit que estiga en el poder– (infrafinançacio historica, deixar-nos sempre a un costat, la connivencia dels diferents governs en aquells que han atacat la nostra identitat, etc.), en el si d’una societat que està molt llunt de ser democratica.
            Per una atra banda, vullc significar que aquells que duem molts anys lluitant per causes tan llegitimes com la reivindicacio dels drets i l’identitat del nostre poble i, en eixe context, la defensa incondicional de la llengua valenciana, anant sempre per la senda de l’estricta fidelitat a la nostra terra, nomes nos hem trobat pedres en el cami. Nos veem obligats a bregar, en moltes ocasions, contra els de dins i contra els de fora. Se nos intenta invisibilisar, perque, encara que parega mentira, no en son pocs aquells als que no els interessa que posem per damunt de tot el nostre valencianisme irreductible. Hi ha qui no enten que sigam critics en els que que encara seguixen “ofrenant noves glories a Espanya”, quan es evident que la politica del govern central als valencians nos ofega sempre que pot, com he dit ades. Eixos poden ser qualsevol cosa manco valencianistes. El valencianisme ha de ser ferm en lo identitari i en lo politic. No podem fer mes concessions, perque si les seguim fent el nostre futur com a poble el tindrem cada volta mes negre.
Tambe he dir que no acabe de creure’m cóm es possible que hi haja valencians que hagen perdut l’ancestral sentiment de pertinencia a la seua terra. Que vinguen ara en lo de la seua catalanitat, dient que es senten catalans de Valencia, que la seua llengua es el catala, que si Ausias March i Joanot Martorell son el poeta i l’escritor mes grans de les lletres catalanes... son el paradigma de l’autoodi, reneguen de la seua terra, de la seua llengua, dels seus lliterats, aquells que feren possible el segle d’or de la llengua valenciana, en resum de tot lo valencià. No tinc cap de dubte de que estes actituts amaguen darrere un gran complex d’inferioritat, no es veuen realisats sent valencians, han d’abraçar una atra idea que els han venut com a mes gran, com a mes important... en el fondo tambe podria ser que eixa actitut –com la dels pancastellans– es dega a que “les coses no conegudes no poden esser amades”, com escriu Martorell en el Tirant. Per una atra banda, el fet de creure que poden rectificar, arribant a entendre que la seua secessio –ells son els unics secessionistes– no ajuda gens a crear eixa consciencia nacional valenciana que tant necessari es recuperar, es com “llaurar en arena”, com tambe escrigue el nostre gran lliterat.
            Sabem de sobra la situacio per la que atravessa el nostre poble i l’incidencia negativa que tenen aquells que, d’una manera o d’una atra, han abdicat de la seua valencianitat. Per este motiu el mensage que du la lletra de la canço, a la que he fet mencio al principi, va dirigit a tots els valencians, encara que soc conscient de lo dificil que sera que alguns l’entenguen. La lletra en qüestio ve a dir:
            Seguiu lluitant,
            seguiu lluitant bons compatriotes meus,
            seguiu lluitant per la vostra cultura,
            seguiu lluitant per la vostra terra [...]
            Eixa ma del govern agarrant sanc i terra [...] pero el teu esperit guerrer sobreviu, i es tan, tan fort.
            [Està] en la terra, en els arbres, en les roques, en l’aigua, en la teua sanc, i en l’aire que respirem.
            Seguiu lluitant,
            seguiu lluitant bons compatriotes meus,
            seguiu lluitant pels vostres fills,
            seguiu lluitant per la vostra terra.   
            Cóm m’agradaria que el mensage de Xavier Ruud tocara les consciencies de molts valencians i acabara arraïlant, de veres, en la nostra terra.
Imagens: Wikipedia (Kadellar), Youtube (Wanderlust)

Manuel Gimeno Juan
Llicenciat en Filologia Valenciana